La curiosa fi del bipartidisme britànic Revisat per Revista Treball a . Quan Giovanni Sartori va proposar que a la hora de calcular el nombre de partits rellevants d’un país s’havia de tenir en compte la capacitat d’influència dels Quan Giovanni Sartori va proposar que a la hora de calcular el nombre de partits rellevants d’un país s’havia de tenir en compte la capacitat d’influència dels Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La curiosa fi del bipartidisme britànic

La curiosa fi del bipartidisme britànic

La curiosa fi del bipartidisme britànic

Quan Giovanni Sartori va proposar que a la hora de calcular el nombre de partits rellevants d’un país s’havia de tenir en compte la capacitat d’influència dels partits i no només la seva grandària, deuria estar pensant en les pròximes eleccions britàniques del 7 de maig.  I és que, tot i que no es preveu una gran caiguda en el nombre de parlamentaris laboristes i conservadors (Escòcia a banda), la sensació de revolta política al país és força estesa.

El sistema electoral fa que ara mateix l’UKIP no tingui assegurada ni tant sòls la presència del seu líder al parlament,  però amb intencions de vot que arriben al 18% en alguns casos, la influència del partit euroescèptic en l’actual campanya electoral no es pot negar. No només perquè ha posat els seus temes a l’agenda, europa i la inmigració, molt presents en el debat. També perquè ha mogut als grans partits cap a les seves posicions. Després de la derrota en el debat de l’any passat, ni tant sòls els Liberal Democràtes han defensat la Unió Europea desacomplexadament. I en el tema de immigració,Laboristes i Conservadors han acceptat de una manera o altre la necessitat de que els immigrants no puguin accedir als serveis públics fins que no hagin contribuït, o passat una temporada al país.

Tot i les poques opcions d’aconseguir molts membres al parlament, els votants de l’UKIP tenen el poder de fer perdre seients al grans partits dividint la seva base, regalant seients anteriorment competits al rival o fent competitius seients que eren segurs. A més, el partit té opcions de quedar segon en forces circumscripcions. Una posició que podrien aprofitar de cara a les eleccions de 2020 si l’escenari no canvia i el partit manté la visibilitat actual. Tal com ja van fer en el seu moment els Liberal Democràtes, si troben feus on treballar es pot aconseguir certa quota de poder al parlament fins i tot amb l’actual sistema electoral. Per evitar tot això els grans partits britànics han acceptat part del seus posiconaments, intentant limitar les fugues de votants cap al partit dirigit per Nigel Farage (ja veurem si de forma intel·ligent o no). Només les líders dels partits nacionalistes escocès i gal·lès i els greens, partits que clarament no comparteixen espai electoral amb l’UKIP enlloc, s’han enfrontat rotundament als discursos del líder dels euroescèptics.

És a dir, tot i que previsiblement només tindran 3 membres al parlament britànic, el partit de Farage ha aconseguit introduir en la política britànica un nou eix de competició. Mobilitzant a tots aquells sectors de la població que es senten perdedors del procés de globalització i que veuen en els nivell de immigració actual una amenaça no només per a l’economia (baixada de sous, pressions en habitatge i sanitat, etc.), també per a la cultura britànica en la que es senten còmodes (no és casual que Farage hagi declarat que prefereix la immigració dels antics països de la commonwealth, més procliu a parlar anglès, que la del l’europa de l’est).

A l’altre costat de l’espectre, els verds i els nacionalistes escocesos, també han aconseguit més visibilitat en l’actual carrera electoral. Tot i que el seu impacte és molt més limitat. Ni tant sòls els laboristes han descartat fer retallades en certs sectors per equilibrar els pressupostos públics, tot i que sí que han reconegut que el nou laborisme va treballar poc per reduir les desigualtats. El creixement més moderat dels verds (el creixement en membres no s’ha traduit en un creixement gaire notable en vots) i la probable sensació de no poder lluitar contra l’SNP a Escòcia sense posar en risc els seients anglesos, juntament amb una menor exposició mediàtica, podrien explicar perquè els nous partits de l’esquerra han aconseguit molta menys influència en els programes de laboristes i conservadors.

Resumint, tot i que el sistema electoral impedirà que molts d’aquests canvis es visualitzin el parlament (de nou, amb la excepció d’Escòcia), la crisis econòmica també ha provocat certa revolta política al Regne Unit. Canviant els termes del debat i obligant als partits a moure’s. El problema, per a la esquerra i per als europeístes, és que fins al moment, la dreta euroescèptica ha tingut molt més èxit a l’hora de fer-ho.

Autor/Autora

Avatar

Politòloga, estudiant de doctorat a la Univ. of Leicester

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top