La centralitat del dret a decidir Revisat per Revista Treball a . El diumenge 29 d’agost de 1976 assistia per primer cop a la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya en representació ( de bracet de dos carlistes eixerit El diumenge 29 d’agost de 1976 assistia per primer cop a la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya en representació ( de bracet de dos carlistes eixerit Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La centralitat del dret a decidir

La centralitat del dret a decidir

La centralitat del dret a decidir

El diumenge 29 d’agost de 1976 assistia per primer cop a la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya en representació ( de bracet de dos carlistes eixerits) de l’Assemblea de la Conca de Barberà. La reunió va ser llarga -més de dotze hores (amb una hora per dinar al pati, farcit de pins, d’un col·legi religiós de la zona alta de la ciutat de Barcelona)- i el motiu va ser la disputa al voltant del suport a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià respecte a l’exigència (tot seguint l’exemple català) de constituir un govern autònom en el mateix moment de la ruptura democràtica.

La negativa del PSUC, feta palesa així mateix en el Consell de Forces Polítiques, havia provocat els retrets de la majoria d’organitzacions polítiques i, de retruc, polaritzat el debat en les assemblees territorials. A la Conca, on el PSUC i la JCC remenàvem les cireres, tot just havíem aconseguit l’abstenció. A la Comissió Permanent, el PSUC es va quedar més sol que l’una ( a més a més de la nostra, només recordo l’abstenció de la JCC, representada per la Clara Ponsatí).

Aquell dia vaig escoltar per primera vegada al Guti (l’Antoni Gutiérrez Díaz) i vaig prendre bona nota de la seva dicció (amb un llenguatge precís i acurat) i del seu discurs ben estructurat, convincent i salpebrat amb una fina ironia. La pluja de retrets, alguns punyents, no va aconseguir arronsar-lo, ans al contrari, com Gary Cooper responia una i altra vegada subratllant l’error d’equipar el procés català amb el valencià. Ras i curt: Catalunya exigia el restabliment d’allò que la dictadura li va prendre mentre la voluntat d’autogovern dels valencians havia de passar per les urnes.

La Taula valenciana era mereixedora de tota solidaritat i suport però la seva pretensió era un error polític, d’aquella mena d’errors que donarien cobertura, també des de l’antifranquisme, al “cafè per tothom” servit més endavant pel president Adolfo Suárez. Amb bons desitjos i bona voluntat es cometen errors polítics de gruix, de la mateixa manera que tot sovint amb bons sentiments es fan novel·les pèssimes. La confusió de l’àrea lingüística catalana amb el sentiment nacional dels països catalans és un altre exemple paradigmàtic d’un error que ha situat la llengua catalana en l’àmbit de la confrontació política.

Tot això bé a tomb de la posició d’ICV, gairebé en solitari, en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir d’apostar, si o si, per una consulta o referèndum amb totes les garanties democràtiques i complicitats tant de Estat espanyol com de la Unió Europea. La radicalitat democràtica del dret a decidir (de decidir-ho tot!) ens cohesiona i ens fa forts i, per tant, possibilita que més aviat que tard puguem exercir-lo amb tots els ets i uts. La falsa ruta de CDC i ERC és una volada de coloms que, com deia el conseller Santi Vila, esmorteix les protestes davant les retallades. I de retruc ens allunya del dret a decidir.

Polaritzar el país al voltant de l’independència és un error polític (de país, vull dir), que empetiteix el catalanisme polític i fa créixer l’antisobiranisme de Ciutadans. Substituir la consulta o referèndum per unes eleccions municipals o parlamentàries és, com diu molt bé l’Ada Colau, una estafa democràtica. Apostar per decisions unilaterals esdevé un brindis al sol i ens fractura internament. Plantejar escenaris de transició nacional demanant l’ingrés a la Unió Europea (tal com ha fet en Carles Viver i Pi-Sunyer, pel que sembla per encàrrec del president Mas) és un deliri més que preocupant.

Els que vam contribuir a la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya i al restabliment de l’autogovern de Catalunya, i, sobretot, a la cohesió social i nacional, hem de maldar un cop més, amb fermesa i intel·ligència, per una Catalunya lliure (amb sobirania compartida) dins d’una Espanya plurinacional (amb ciutadans d’identitats múltiples) i participar, amb tota la força i convicció política, en el proper procés constituent espanyol reclamant també el dret a decidir sobre el nostre futur col·lectiu com a país. En aquest sentit, hem de defugir del cant de les sirenes independentistes que el proper 24 d’abril al palau Sant Jordi no proclamaran la independència, tal com havien promès, sinó que Xavier Trias és el millor alcalde de Barcelona (amb Alfred Bosch aplaudint amb ganes) i Artur Mas el líder indiscutible del país. Tal com pinten les coses abans canviarà Espanya que Catalunya.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 32

Comentaris (2)

  • Avatar

    Pere

    D’acord: el dret a decidir és central. No pas la unió amb Espanya! Tan legítima és la independència com la federació o el confederalisme.
    Sobre la comunitat dels Països Catalans, només cal que mirem com han anat en aquest terç de segle llarg el País Valencià i les Illes: això és culpa dels catalanistes o dels que fomenten la desconfiança i la divisió? Qui hi governa i hi ha governat?

    Respon
  • Avatar

    Jordi Romero

    Estic bastant d’acord amb algunes coses que dius però francament a mi parlar de que el procés cap a la independència és impossible, que fractura la societat i fins i tot un deliri mes que preocupant, quan l’independentisme està ocupant el carrer i compta amb una capacitat de mobilització importantíssima i explicar que l’ANC dirà que Trias es el millor alcalde quan molta gent d’ICV està treballant a dins de la ANC és molt complicat i cada dia més dificil. Sobre tot si desprès d’explicar això afegim que la independencia es impossible perquè el que hem d’aconseguir és una societat de persones lliures i iguals a on l’economia sigui sostenible i al servei de les persones. Quan explico això la gent somriu.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top