‘La Casimira’ i el compromís vital d’Alfonso Comín Revisat per Revista Treball a . Aragonès de naixement, català d’adopció, andalús de vocació, internacionalista d’esperit. Fa quaranta anys, a punt de fer els 47, l’Alfonso va agafar la seva ‘C Aragonès de naixement, català d’adopció, andalús de vocació, internacionalista d’esperit. Fa quaranta anys, a punt de fer els 47, l’Alfonso va agafar la seva ‘C Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » ‘La Casimira’ i el compromís vital d’Alfonso Comín

‘La Casimira’ i el compromís vital d’Alfonso Comín

‘La Casimira’ i el compromís vital d’Alfonso Comín

Aragonès de naixement, català d’adopció, andalús de vocació, internacionalista d’esperit. Fa quaranta anys, a punt de fer els 47, l’Alfonso va agafar la seva ‘Casimira’ i va marxar cercant la utòpica consumació de la comunicació universal, com va escriure-li a Ernest Bloch en la seva mort: “Dice Bloch: ’cada instante contiene… potencialmente la fecha de la consumación del mundo’ (…) ¿Quién sabe qué será, cómo será la desesperada esperanza de un mundo consumado? ¿Acaso el viejo Bloch, receptor de huellas, sabe algo de ello después de su muerte, al final, en su muerte, como todas, hecha de vida anticipada? ¿Acaso lo saben los herederos de su esperanza laica? La consumación del mundo, ¿será acaso inmensa posibilidad de comunicación universal, la aparición simultánea del Homo absconditus reconociéndose en el Deus absconditus tan semejante a él que su resplandor destroza la radical vocación de Narciso? ¿Acaso ser para los demás en ese barco en huelga o en la asistencia a la solitaria Liv que ha tratado de suicidarse? Consumación de un mundo hecho de ambigüedades, un mundo cuya raíz misma es la ambigüedad –no separéis el trigo de la cizaña hasta el final de los tiempos-, en el que el gesto gratuito anticipa una posible, increíble, desesperada, utópica consumación”. En aquest escrit s’hi troba l’essència de la reflexió i el compromís de l’Alfonso.

Nascut a Zaragoza l’any 1933 en el sí d’una família carlina, és el petit de set germans i va venir a viure a Barcelona amb la seva família a l’edat d’onze anys. De formació acadèmica inicial en Enginyeria Industrial -per desig familiar-, sempre va tenir vocació per les ciències socials, la filosofia, la literatura, el periodisme -que va acabar d’estudiar a la presó-, la religió i la cultura, a la que va dedicar una part molt important de la seva vida com a director literari de les editorials Nova Terra, Estela i Laia; i el seu nom de guerra en la clandestinitat era Carles Riba. La docència va ser una altra de les seves vessants professionals i vitals. Primer, donant classes particulars per a costejar-se els estudis universitaris d’Enginyeria Industrial. Després, a Màlaga, a les escoles professionals de l’Ave María i d’El Palo, aquesta darrera dels jesuïtes, i a l’Escuela Técnica de Peritos Industriales. I més tard, finalment, també a Barcelona: a l’Escola Professional del Clot, escola nocturna dels jesuïtes; a EMI (Escuela de Mandos Intermedios); a l’IEL (Instituto de Estudios Laborales) d’ESADE (Escola Superior dels Jesuïtes), impartint sociologia i relacions laborals; i a l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials), on va fer classes de sindicalisme i sociologia del treball. Alhora, també va col·laborar constantment en cursos de formació sindical en escoles socials dels barris, llavors en plena clandestinitat, i a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat.

Persona molt vital, intel·lectual inserit en la realitat obrera i amb una fe profunda, sempre va compartir amb nosaltres, les filles i els fills, el seu compromís, la seva lluita i la seva militància. “La Casimira se’n va”, cridava quan empreníem viatge de Màlaga a Barcelona i a l’inrevés, o cap a Torrelles de Llobregat, o a la Selva del Camp, o a Bretui -poble de la Vall Fosca origen de la nostra família materna-, o a Mosqueroles, o a Castellterçol, o a Pau -al Béarn francès, on anàvem a visitar al Manuel Tuñón de Lara i la seva família-, o els matins que ens acompanyava a l’escola. ‘La Casimira’ era el cotxe de la família, un Citroën 2cv. Li agradava molt jugar amb nosaltres a futbol al jardí de Castellterçol, nedar fins ser perdut de vista en la immensitat del mar, caminar per la muntanya i conversar i conversar, i llegir i llegir… Ens convidava a acompanyar-lo a concerts, a actes culturals, a actes socials i polítics, i al cinema, especialment a veure les pel·lícules de Humprey Bogart. I ens va explicar i inculcar que la millor escola i educació que podíem tenir era la de participar en la vida cultural, social i política del nostre país.

Al principi de la dècada dels anys 50 ja es recorda com a antifranquista, però és quan coneix el ‘padre’ Llanos, amb qui mantindrà una llarga amistat, i entra a formar part del SUT (Servicio Universitario del Trabajo), l’any 1954, quan inicia el seu camí de compromís social i religiós amb el món del treball obrer, participant en camps de treball i a través de seminaris. L’any 1957 entra en contacte amb l’espiritualitat del ‘père’ Charles de Foucauld i les Germanetes i Germanets de les seves Fraternitats, espiritualitat basada en l’esperit de pobresa i contemplació de la crida de Jesús, que porten a terme una vida de treball enmig dels i les més pobres. Poc després, l’any 1958, conviu amb l’Abbé Pierre i els Drapaires d’Emmaüs als afores de París. I acabada la carrera d’Enginyer Industrial, l’any 1959, fa una estada d’una setmana al Sud de França a la comunitat pacifista de L’Arca de Lanza del Vasto, establint amb ells una afectuosa amistat.

L’any 1961 es casa amb la Maria Lluïsa Oliveres, la seva companya des dels 20 anys, i es traslladen a viure a Màlaga (fins l’any 1965) fruit de l’opció de treballar al servei dels pobres i de renunciar a exercir la professió d’enginyer industrial. Viuran a prop de les Germanetes de la Fraternitat de Foucauld, en el Camino de la Misericordia, al cor de la pobresa. Les amistats construïdes aquells anys a Màlaga i a Andalusia perduraran sempre més, i també mantindrà els vincles socials i polítics, i així participarà i col·laborarà en la fundació de Comisiones Obreras del Campo a Andalusia.

“El tranvía de Huelín, el de la Misericordia, es el último tranvía que queda en Málaga. Por poco. Ahora en diciembre, lo quitan. (…)

El tranvía de Huelín une Málaga con ese barrio, uno de los barrios obreros y populares de más sabor y tradición de la ciudad. Allí está también, más reciente, la Barriada Girón, de viviendas protegidas, y al final el sector de la Misericordia.

El viajero que coge el tranvía de Huelín no debe tener prisa. Hay que tomárselo con calma. (…)

… allí hay ocasión de bromear con el cobrador o con las chicas que van o salen del trabajo. Las de la textil, me refiero.

El tranvía de Huelín, el de la Misericordia, a las ocho es un centro de jolgorio… Sobre todo, si toca un cobrador en vena. Las caras adormiladas sonríen, y poco a poco participan en las bromas.

Al tranvía de Huelín, el de la Misericordia, cuando falte le echaremos de menos. Sobre todo, a las ocho de la mañana… Por la gente.”

Els tres anys anteriors l’Alfonso havia treballat a CEAM (Centro de Estudios y Asesoramiento Metalúrgico), a través del qual va conèixer l’empresa capitalista per dins, i confirma que mai no podrà treballar defensant el capital. Màlaga marcarà un abans i un després tant en la seva l’experiència vital, com en el seu compromís social i polític, com en la seva professió. Allà inicia la seva recerca sobre Andalusia que es traduirà en els llibres ‘España del Sur’ (1965) i ‘Noticia de Andalucía’ (1970), i en nombrosos articles publicats a les revistes ‘El Ciervo’, ‘Triunfo’ i ‘Cuadernos para el Diálogo’.

España del Sur’ primer, i, després, ‘Noticia de Andalucía’, així com els nombrosos articles, representaran un canvi de paradigma sobre els estudis i la visió que fins aleshores s’havia donat d’Andalusia pel que fa a la metodologia, a l’enfocament que hi dóna a l’anàlisi econòmic i social, a la manera com estan escrits, a les conclusions a les que arriba i a les aportacions que hi fa. Parteix de l’anàlisi directa de la realitat andalusa i trenca amb les visions idealistes i metafísiques que fins llavors s’havien donat de la regió. Al costat del mètode científic, de l’enquesta directa, de les dades, xifres i taules hi trobem poemes i descripcions poètiques. I en l’anàlisi hi integra conceptes econòmics i socials amb aspectes de la vida quotidiana, elements culturals i aquelles pinzellades poètiques que els fan sortir de les recerques socials a les que habitualment estem acostumats. És interessant destacar la reflexió que fa al voltant de la tasca de l’investigador i de la recerca, del mètode a seguir, del paper de l’intel·lectual, de la necessitat d’estar inserit en la realitat: l’intel·lectual ‘engagé’ de Mounier i de Gramsci.

A ‘España del Sur’ trenca amb els paràmetres clàssics que interpretaven una Andalusia agrícola per reconèixer en la regió una emergent realitat industrial. I desmunta els mites que s’havien construït sobre Andalusia, tant els d’índole racista que justificaven la pobresa secular com els d’índole folklòrica que explicaven l’adaptació del poble andalús a la pobresa. I justifica per què el seu treball gira al voltant dels problemes de la industrialització a Andalusia i la necessitat d’harmonitzar la reforma agrària amb un procés d’industrialització. El llibre conclou: “Las estructuras sociales y económicas que condicionan la realidad andaluza favorecen, como hemos visto, el triunfo de la clase dirigente. La clase obrera del Sur español debe encontrar su camino de liberación. Prosperidad y sacrificio son palabras que van unidas a la historia del movimiento obrero. (…) Que el sacrificio sea breve para que la prosperidad sea fecunda. Y que la España del Sur se libere definitivamente de las raíces del atraso y halle el camino del desarrollo acelerado. Al fin ahí va apostado el porvenir de toda España”.

A ‘Noticia de Andalucía’, a la noticia de sí mismo, la que Andalucía comunica y transmite” el seu objectiu és buscar “la fuerza de un pueblo sin noticia aparente”. Segueix desmuntant els mites i les construccions falsejades sobre la regió. Es tracta d’un llibre elaborat a partir de quatre reportatges; s’endinsa en el món social andalús seguint la tècnica del reportatge antropològic clarament impregnat pels treballs d’Oscar Lewis. Hi aborda el que ell considerava els problemes crucials de la “qüestió andalusa”: el problema estructural de la propietat de la terra i la modernització de l’agricultura, l’emigració andalusa cap a terres espanyoles i europees, les diferències socials i territorials entre les diferents zones d’Andalusia i del seu camp i la seva ciutat, i els problemes d’un model d’industrialització que no seria capaç de donar resposta coherent al problema del desenvolupament andalús. Conclou: “Así, una vez más, hemos vuelto al Sur, porque es ahí, entre los que siguen quedando, donde se halla la esperanza del cambio que anhelamos. (…) Así hemos vuelto de nuevo a la España del Sur, no para buscar nuevas interpretaciones metafísicas, no a considerarla siquiera como problema o como caso clínico, sino a vivirla como realidad; como realidad que nos interpela y nos incita a descubrir lo que pasa realmente en Andalucía.”

La vocació andalusa de l’Alfonso segueix enfortint-se una vegada retornen a Barcelona. Establirà una estreta relació amb el Baix Llobregat, especialment amb la comunitat cristiana del Nepo, el jesuïta Juan García Nieto, a la Ciudad Satélite, a Cornellà. L’emigració andalusa a Catalunya i, després, l’emigració de la resta d’Espanya seran objecte seu d’estudi i preocupació.

Els joves també van formar part dels seus estudis i preocupacions. El llibre ‘Juventud obrera y conciencia de clase’ (1974), escrit en col·laboració amb en Nepo, n’és un exponent, així com la seva participació en les jornades Joventut i socialisme’ organitzades conjuntament per la JCC i el PSUC l’any 1978.

El seu compromís social i cristià amb els més pobres el portarà també a col·laborar amb la JOC (Joventud Obrera Cristiana) primer, durant els anys de Màlaga i després a Barcelona, i amb l’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Viu amb molta intensitat el Concili Vaticà II impulsat per Joan XXIII, per tot el que representa de renovació de l’Església i d’esperança. L’any 1973 funda a Espanya CPS (Cristians pel Socialisme), junt amb altres cristians d’esquerres i de comunitats de base, moviment que ja havia començat a florir a l’Amèrica Llatina i que intenta aconseguir pels cristians d’esquerres la carta de plena ciutadania dins l’Església. També mantindrà un vincle i diàleg intens amb els Teòlegs de l’Alliberament llatinoamericans.

En aquesta línia vull fer especial esment de la ‘Reflexión Cristiana en Cuba’, escrita el febrer de 1978 conjuntament amb el poeta i sacerdot nicaragüenc Ernesto Cardenal i amb el bisbe de Cuernavaca (Mèxic) Sergio Méndez Arceo. Paral·lelament, reflexiona i fa importants aportacions al diàleg marxisme-cristianisme des d’un punt de vista polític i filosòfic, i defensa la militància dels cristians en els partits marxistes, trencant amb el dogmatisme de l’Església i els partits.

El seu compromís social i la voluntat de canvi i de transformació política el portaran a militar primer al FOC (Front Obrer de Catalunya), partit germà federal del FLP (Frente de Liberación Popular), als anys 50; després de sortir de la presó, l’any 1970, entrarà a militar a Bandera Roja; i l’any 1974, amb uns 400 quadres i militants de Bandera Roja, ingressa al PSUC, on ocuparà càrrecs de direcció essent membre dels comitès Central i Executiu tant al PSUC com al PCE i on col·laborarà amb els òrgans de comunicació i revistes d’ambdós partits. La militància en igualtat de condicions, en els dos partits, de totes les persones sense que les seves creences siguin una trava ni una limitació, és a dir, tinguin la creença religiosa que tinguin, siguin atees o agnòstiques, i que els dos partits es considerin laics i no ateus, és una de les seves principals aportacions. L’essència del Nadal per al cristià, publicat l’any 1977 a ‘Treball’, podríem dir que sintetitza el seu pensament social, polític i cristià. També assisteix a l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Durant el franquisme és detingut vuit vegades i se li inicien dotze sumaris, dels quals només un tira endavant, i entra a la presó Model dues vegades. La primera, el 24 de gener de 1969, acabat de declarar l’estat d’excepció a tot el país. Són detingudes les vint persones reunides aquell dia a casa nostra, en ocasió de la visita a Barcelona de ‘madame’ Mounier. La detenció és seguida l’endemà per l’escorcoll de la casa: la policia arrenca una fotografia d’Emmanuel Mounier, un cartell del Che Guevara que trepitgen, i un cartell d’Andalusia on hi deia: “Si el andaluz acomodado piensa en Madrid, y el andaluz pobre piensa en Barcelona, ¿quién piensa entonces en Andalucía?”. Als fills ens expliquen que han anat a la presó “per dir la veritat”. El 7 d’octubre de l’any 1969 torna a entrar a la presó per complir condemna del sumari obert per la publicació el gener de 1967 de l’article ‘Après le Referendum la répression’ al setmanari francès ‘Témoignace Chrétien’, en el qual analitzava el referèndum convocat per Franco el desembre de 1966. ‘Témoignage Chrétien’ impulsa una campanya europea per a què no entri a la presó. És acomiadat vàries vegades de les feines, per la seva militància política, les seves idees i el seu compromís social.

Comparteix amb la família el seu esperit internacionalista: la situació política de Vietnam, de Biafra, d’Amèrica Llatina… Les condicions de vida de la seva població, especialment dels infants, formaran part habitual de les nostres converses. La cultura llatinoamericana entra amb força a casa: literatura, música, pintura, artesania… De jove havia viscut l’experiència de convivència internacional de les Rutes Internacionals de Pax Christie per Europa, junt amb la Maria Lluïsa i el grup d’amigues i amics.

Persona creativa i escriptor prolífic, col·labora en revistes de Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica Llatina, i escriu més d’una dotzena de llibres. Era un gran apassionat de la música: els darrers anys, el concert d’arpa i flauta de Mozart, Malher, el Rèquiem de Fauré i la música sacra de Vivaldi l’acompanyaran les llargues estones que dedica a escriure. Els cantautors i cantautores formen part de la banda sonora familiar, no faltem als seus concerts, i en els viatges i desplaçaments amb ‘La Casimira’ cantem les seves cançons: “Andaluces de Jaén,/ aceituneros altivos,/ decidme del alma: ¿quién,/ quién levantó los olivos?/ No los levantó la nada,/ ni el dinero, ni el señor,/ sino la tierra callada,/ el trabajo y el sudor”.

Autor/Autora

Maria Comín

Historiadora

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top