La cara i la creu de la coordinació de Catalunya en Comú Revisat per Revista Treball a . Fa poc més d'un mes, Xavier Domènech va dimitir "per sorpresa" (així ho van explicar els mitjansòrica, ja havia e de comunicació) de tots els seus càrrecs: dipu Fa poc més d'un mes, Xavier Domènech va dimitir "per sorpresa" (així ho van explicar els mitjansòrica, ja havia e de comunicació) de tots els seus càrrecs: dipu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » La cara i la creu de la coordinació de Catalunya en Comú

La cara i la creu de la coordinació de Catalunya en Comú

La cara i la creu de la coordinació de Catalunya en Comú

Fa poc més d’un mes, Xavier Domènech va dimitir “per sorpresa” (així ho van explicar els mitjansòrica, ja havia e de comunicació) de tots els seus càrrecs: diputat al Parlament de Catalunya, coordinador de Catalunya en Comú i Secretari General de Podem Catalunya. En una carrera metestat comissionat de l’Ajuntament de Barcelona i cap de llista de la candidatura al Congrés dels Diputats.

Un cop manifestat el seu esgotament en un comunicat, les xarxes socials bullien de reaccions de companys i companyes de diferents nivells de rellevància política.  Inicialment, semblava una multiplicitat d’accions privades, però de seguida van esdevenir un corrent comú de persones significades públicament acomiadant-se de Domènech. Van sobresortir dos tipus de reacció que, a parer meu, són símptomes del pitjor i el millor del projecte.

La primera, i més present, ha estat una reacció de condol que va arribar fins a l’exageració. Personalment, vaig veure abans les reaccions que la notícia, i vaig haver d’afanyar-me a cercar què havia passat per assegurar-me que a Domènech no li havia succeït res realment greu. He viscut fins a l’actualitat diverses successions de secretaris generals i coordinadors (i d’una coordinadora), alguns dels quals amb trajectòries dilatades i moments polítics memorables, i que no han generat una reacció emocional comparable. Evidentment, es pot atribuir a la idiosincràsia de la política de xarxa social. Però també és fruit d’una aposta exagerada pels lideratges personals i un discurs sobre la virtut personal que, si bé era incomprensiblement absent en la “vella política”, en la “nova política” ha traspassat els límits de la realitat. De vegades semblaria que ens imaginem els i les representants públiques com personatges de novel·la, i no éssers de carn i ossos, amb història, contradiccions i incoherències, igual que nosaltres.

Tornant a la qüestió del personalisme que reflecteix aquest episodi, és força evident que també n’és responsable una decisió política ben concreta: l’acumulació de càrrecs, que Domènech ostentava, segons sembla, de manera més aviat forçada per les circumstàncies.  Però aquesta acumulació de càrrecs era un símptoma del tot preocupant de la salut d’un projecte que es reivindica com a radicalment democràtic. L’argument de “no hi havia un altre candidat” resulta d’allò més sospitós, malgrat que puguem comprendre la complicació de la constel·lació Comuna. L’experiència em diu que això no és mai veritat, i que darrere d’aquesta afirmació hi ha una aposta per fixar les relacions de poder internes vigents i una aversió al risc poc pròpia d’una força que pretén trencar l’esclerotitzat panorama polític anterior. És, de totes totes, una contradicció. Encara més, és una demostració de precarietat política que no s’hauria d’haver permès.

La segona reacció a la dimissió de Domènech  ha estat ben diferent. Mostrant una nova manera d’entendre la política: democràtica, saludable i feminista, diverses veus  han analitzat autocríticament el procés que va dur a aquesta dimissió. Aquestes reaccions han assenyalat la contradicció de la situació en què es troba CatComú amb els principis del seu projecte: no tant per la mala qualitat democràtica que representa –que he argumentat– sinó en relació a l’aposta Comuna per una política –nova–, que no sigui incompatible amb la vida –amb la cura, amb la família–, i que se’n pugui nodrir constantment. Aquestes reaccions aprofitaven la dimissió com una oportunitat política per revisar la manera de funcionar. Amb això, en la meva opinió, demostraven una manera nova d’entendre l’esfera pública, on s’entén que la ciutadania és capaç de comprendre el que ha passat i, per tant, més que amagar-se’n, se la pot fer partícip d’un debat, que de fet no està resolt, en el sistema representatiu actual. El debat sobre com garantir les diferents necessitats personals i col·lectives que travessen les persones que fan política –sempre de forma temporal–  i que la fan en el context d’una cultura política viciada per l’hegemonia tradicional masculina. Aquest debat implica també reconèixer que l’espai dels Comuns no ha estat capaç de subvertir aquest panorama amb la pràctica pròpia. Benvinguda la reflexió pública i el desafiament que suposa.

Ara com ara, Podem ja ha nomenat Noelia Buil, Lucía Martín és la portaveu del Grup al Congrés i Catalunya en Comú compta amb una nova co-coordinació formada per Candela López i Ramón Arnabat, i amb la figura de portaveu de Joan Mena, clau en la imatge pública. Una fórmula que és arriscada (en particular, perquè provenen d’espais polítics diferents) i que podria ser una resposta a la necessitat de provar fórmules de lideratge més plurals i respectuoses amb la resta d’àmbits de la vida dels qui les ocupen. També, però, podria ser un replegament, en la lògica de la primera de les reaccions que he descrit davant la dimissió de Domènech, en la direcció de reforçar el paper d’Ada Colau. Confio que, de les dues possibles motivacions, sigui la primera la que ha provocat l’escenari actual, i que això es mantingui en el temps. El carisma i lideratge públic de Colau ultrapassa qualsevol forma orgànica, però un projecte articulat i amb vocació de durar exigeix un repartiment intern de càrregues i poder que sigui sostenible i curós. Lluny del model tradicional, que dificulta la renovació de càrrecs, és gairebé impermeable a qualsevol canvi en la cultura i l’organització internes, i s’aïlla de la societat a la qual s’adreça –en particular, però no només, de les dones– CatComú pot ser aquest projecte diferent, feminitzat i democràtic que, a més, permeti la maduració de veus públiques que puguin representar-lo i fer-lo capaç de transformar la política i la societat, no només en el context de la crisi econòmica (i política) que hem viscut, sinó en l’inquietant  panorama que s’està consolidant.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 16

Comentaris (1)

  • Josep Quintana

    Xavier Domènech no va marxar perquè l’acumulació de càrrecs se li fes insuportable. Xavier Domènech va marxar perquè a tothom li deia que sí i al final havia dit que sí a tanta gent en coses incompatibles que no hi havia per on agafar-ho.

    Liderar vol dir decidir què es vol fer i després fent servir el carisma convèncer als altres que allò és “el que s’ha de fer”. Deixar-se emportar pel corrent buscant frases enginyoses i ocurrències vàries per sortir del pas només pot portar que al cul-de-sac en què estava Xavier Domènech aquest estiu.

    Crec que això de les cures i la feminització de la política és una tapadora per dominar les organitzacions. Els grupets a les assemblees que fragmenten a la gent i impedeixen controlar el que realment s’ha dit i el respecte religiós que s’ha de mostrar per les companyes i companys dirigents estiguin fent el que estiguin fent, configuren unes organitzacions submises i obedients en què els dirigents poden fer la seva sense interferència.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top