La bandera de la llibertat Revisat per Revista Treball a . En un món d’esquematismes, la dreta s’ha apoderat de la bandera de la llibertat i l’esquerra s’ha quedat amb la de la igualtat. Soc plenament conscient de la in En un món d’esquematismes, la dreta s’ha apoderat de la bandera de la llibertat i l’esquerra s’ha quedat amb la de la igualtat. Soc plenament conscient de la in Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » La bandera de la llibertat

La bandera de la llibertat

La bandera de la llibertat

En un món d’esquematismes, la dreta s’ha apoderat de la bandera de la llibertat i l’esquerra s’ha quedat amb la de la igualtat. Soc plenament conscient de la inexactitud d’aquesta afirmació, però també de la capacitat dels estereotips per quedar fixats en la retina de la majoria de les persones. Les ideologies polítiques, tal com les definia Eccleshall, són simplificacions que ens permeten tant llegir la realitat com mobilitzar-nos per transformar-la. La seva força descansa precisament en aquesta doble capacitat de situar-nos i activar-nos amb rapidesa, sense necessitat d’una anàlisi i una reflexió permanent.

Però la força de la simplificació pot convertir-se en una trampa quan aquesta no juga al teu favor. En aquest sentit, la bandera de la igualtat era molt potent quan la societat estava fortament estratificada, mentre que genera incomoditats quan ens adrecem a societats intensament diferenciades. Un món estratificat és un món de desigualtats, on l’objectiu de la igualtat és un objectiu fort, amb capacitat tant per diagnosticar la situació com per proposar vies de transformació. En canvi, un món diferenciat és un món de diversitat i pluralisme, on l’objectiu de la igualtat ni explica ni mobilitza amb la mateixa força. La desigualtat s’ha de denunciar i combatre, mentre que la diversitat s’ha de celebrar i promocionar. I aquesta realitat diversa i complexa és la que reclama, al meu parer, que l’esquerra recuperi la bandera de la llibertat. D’una llibertat, això sí, que només té sentit quan es donen certes condicions d’igualtat i es disposen de certes capacitat de partida, sense les quals el seu exercici és pura representació. 

He recordat aquestes idees –que de fet ja les troben en el propi Marx- repassant els informes del CAREC (Consell Assessor per la Reactivació Econòmica i el Creixement) i del CAPSIF (Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars). Es tracta de dos consells assessors del actual Govern de Catalunya i que, aparentment, es presentarien com els respectius abanderats la llibertat (econòmica) i de la igualtat (social). Res més lluny de la realitat, sobretot si entenem –com afirmàvem anteriorment- que la llibertat només pren sentit quan es disposa de la capacitat per exercir-la.

En un dels informes del CAREC, que porta per títol Proposta de Mesures a Curt Termini Orientades a la Reactivació Econòmica (2013), s’assumeix que el creixement econòmic tornarà quan els actors empresarials recuperin la llibertat d’acció, de manera que es reclama –literalment- la creació d’un “marc business friendly”. Un context on la lliure iniciativa es faciliti a través de la simplificació dels tràmits administratius i dels marcs laborals, els incentius fiscals i els estímuls financers al consum i a la inversió. El que es reclama, onejant la bandera de la llibertat, és un escenari lliure de traves que permeti als més forts aprofitar tot el seu potencial. Se’ns explica, tot seguit, que si deixem que els més forts tirin del carro, tots en sortirem beneficiats. Una afirmació que –batejada com la teoria del degoteig- vam escoltar per primer cop ja fa 3 o 4 dècades i que avui sabem que és radicalment falsa. El model de reactivació econòmica que proposa el CAREC, en definitiva, no es basa en la llibertat sinó en la desigualtat. Utilitza la bandera de la llibertat, però d’una llibertat de la qual només uns quants en podran fer ús. Una falsa llibertat.

Els informes del CAPSIF, en canvi, per exemple el que porta per títol Proposta per a la Lluita contra la Pobresa (2012), reclamen un pacte de país que garanteixi uns mínims vitals per a totes les persones. Una aposta per la Renda Garantida de Ciutadania –com la que impulsava la ILP recentment refusada en el Parlament- no significa embolicar-se en la bandera de la igualtat sinó exigir les condicions mínimes per tal que podem exercir una llibertat dotada de sentit. Una societat cohesionada no pot ser la derivada de segon ordre del desenvolupament econòmic. Al contrari, el desenvolupament econòmic ha de ser la derivada d’una societat cohesionada on tothom disposa de les capacitats mínimes per actuar en llibertat. Per això, al contrari del que fa el nostre Govern, no podem esperar que el creixement econòmic generi cohesió social sinó que, en benefici de la pròpia llibertat, hem de crear unes condicions de cohesió social a partir de les quals es propiciarà un creixement econòmic saludable.

Marx era conscient d’aquest ordre de prioritats i, per tant, definia la seva utopia comunista com un escenari en el qual “la capacitat pel lliure desenvolupament de cada un és la condició per al lliure desenvolupament de tots”. Però també n’era conscient d’aquesta idea el propi Adam Smith, qui –des de l’anomena’t liberalisme virtuós- considerava que només podia existir un mercat lliure a través d’una ferma intervenció pública que limités les ànsies acumulatives dels empresaris. Usant les seves pròpies paraules, “sens dubte, cap societat en la qual la immensa majoria dels seus membres són pobres i miserables, pot ser pròspera i feliç”.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Deixa el teu comentari

Scroll to top