Julio Anguita: comiat Revisat per Revista Treball a . La notícia de la mort de Julio Anguita, el 16 de maig, ha generat en les persones que el vàrem conèixer i tractar al llarg d’anys records de tota mena i sentime La notícia de la mort de Julio Anguita, el 16 de maig, ha generat en les persones que el vàrem conèixer i tractar al llarg d’anys records de tota mena i sentime Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Julio Anguita: comiat

Julio Anguita: comiat

Julio Anguita: comiat

La notícia de la mort de Julio Anguita, el 16 de maig, ha generat en les persones que el vàrem conèixer i tractar al llarg d’anys records de tota mena i sentiments sovint confrontats. En efecte, Julio era una persona que no deixava indiferent a ningú i les seves idees i propostes polítiques mereixien adhesions fidels i entusiastes, però també rebuig i crítiques argumentades.

No és possible resumir en un article una trajectòria vital i política tan intensa com la seva. Gairebé cinquanta anys de militància comunista i més de vint amb càrrecs polítics i institucionals rellevants exercits amb convicció, passió, coherència i honradesa donen per molt. Des de l’alcaldia de Còrdova (1979-1986) i fins a diputat a Madrid (1989-2000), com a càrrecs electes inicials i finals, passant per la contribució a crear Convocatòria per Andalusia, el 1986, que desembocaria en Izquierda Unida i de la que seria coordinador general (1989-2000) i per la secretaria general del PCE (1988-1998), cada funció implica i exigeix un elevat grau de compromís i dedicació.

Com a alcalde de Còrdova, fou l’únic alcalde comunista de capital provincial, mitjançant un acord amb les altres formacions polítiques, ja que la seva candidatura fou la més votada i obtingué a la següent convocatòria la majoria absoluta. Va dimitir per presentar-se a la presidència de la Junta d’Andalusia, el 1986, on obtingué el 18% dels vots i 19 diputats. També val la pena recordar que IU, encapçalada per ell, superà els dos milions de vots en les eleccions generals dels anys 1993 i 1996, amb vint-i-un diputats aquesta darrera vegada, i recuperant el grup parlamentari propi i deixant enrere la mínima representació comunista al Congrés dels Diputats des de feia onze anys.

Anguita va fer front al procés de decadència del PCE amb la seva aposta ferma per recuperar l’espai de l’esquerra mitjançant un ampli mecanisme de participació i suma de totes les forces que es movien a l’esquerra dels socialistes i de persones independents que no trobaven en els partits existents el seu propi referent. Alhora, aquesta aposta oberta i integradora defensava els seus ideals anticapitalistes, de justícia social, anticorrupció, federalistes i igualitaris. Les dues paraules que més bé el sintetitzen serien participació i programa. De fet, la reiteració, fins a tres vegades, d’aquesta darrera paraula esdevingué durant uns anys el sinònim del líder de IU.

Ara bé, si gràcies al seu impuls, idees i acció l’esquerra espanyola i catalana –no oblidem que el PSUC de Rafael Ribó va estudiar i adaptar Convocatòria per Andalusia a l’hora de crear Iniciativa per Catalunya- van poder reeixir i recuperar espai en el panorama polític de tot l’Estat, també és cert que algunes de les seves propostes, a vegades obsessives, crearen dificultats i incomprensió no ja en la ciutadania sinó, i sobretot, en la pròpia militància. Em refereixo a la teoria de “las dos orillas”, on una estava representada pel PP i el PSOE i l’altra per IU, teoria que va generar la referència a la “pinza” amb què el PSOE creia que IU i PP el volien treure del Govern de l’Estat. Per a Anguita, la superació d’aquesta dicotomia només seria possible si IU aconseguia el sorpasso, sobre el PSOE, com volien els comunistes italians respecte a la Democràcia Cristiana. Aquest sorpasso, és evident, no va tenir lloc i, lamentablement, alguns dels  crítics a l’interior d’IU, com els membres de Nueva Izquierda (Nicolás Sartorius, Cristina Almeida, Diego López Garrido i altres) foren expulsats d’IU. Eren persones que, a més, discrepaven de la posició d’Anguita contrària als acords europeus de Maastricht.

Més enllà, però, d’aquests apunts històrics i ideològics, em plau destacar el perfil humà de Julio Anguita: la seva vessant humanista, el seu domini de la retòrica i de la pedagogia, la seva capacitat  comunicativa i la fascinació que produïa en les persones que anaven a escoltar-lo. Gran amic dels seus amics era, també, un fantàstic guia de la ciutat de Còrdova. Mai oblidaré les hores de passejada nocturna pel casc antic de la ciutat, un dels més grans d’Europa, després d’un sopar, on acordàrem no parar fins que algú dels dos ho demanés. Al cap de quatre hores de recorregut, que mai oblidaré, ens miràrem i sense dir res, perquè cap dels dos volia cedir, tornàrem cap a casa.

Julio, sempre recordaré aquell passeig i la nostra amistat.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 36

Deixa el teu comentari

Scroll to top