Jo també vaig llençar el pijama Revisat per Revista Treball a . Era a casa d’uns amics. Era de nit. El sopar es va allargar. Diria que érem una bona colla. Algunes ens quedàvem a dormir. No recordo pràcticament res d’aquell Era a casa d’uns amics. Era de nit. El sopar es va allargar. Diria que érem una bona colla. Algunes ens quedàvem a dormir. No recordo pràcticament res d’aquell Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Jo també vaig llençar el pijama

Jo també vaig llençar el pijama

Jo també vaig llençar el pijama

Era a casa d’uns amics. Era de nit. El sopar es va allargar. Diria que érem una bona colla. Algunes ens quedàvem a dormir. No recordo pràcticament res d’aquell sopar ni de tots els qui hi érem. Només recordo que vaig anar a dormir i la festa seguia… Estava mig adormida quan vaig notar que un del grup, un conegut d’un amic a qui jo no coneixia fins aquell dia, es va prendre la llibertat de venir a la meva habitació, dir-me coses boniques i intentar ficar-se dins del meu llit. Sense cap previ flirteig, havent intercanviat poques paraules durant la nit. No recordo ni què em deia. Sé que, intentant ser amable –no sé per què, després del que volia fer–, el vaig convidar a marxar. Ho va fer així mig rondinant, mig rient, mig de broma… se’n va anar amb la resta del grup.

Però va tornar-hi més tard, quan jo ja dormia. Els qui encara quedaven desperts havien anat marxant i d’altres, com jo, se n’havien anat a dormir. Em vaig despertar apartant la seva mà dels meus genitals, una acció que recordo estar fent mig adormida, mecànicament i repetidament. En obrir els ulls vaig veure que s’estava masturbant i se’m va córrer a sobre. Em vaig quedar paralitzada. No vaig poder reaccionar. No en vaig saber. Crec recordar que el vaig insultar quan ja era massa tard; diria que vaig aixecar la veu, però no prou, per no despertar a la gent que dormia. Va sortir de l’habitació, se’n va anar al menjador.

Tot el discurs feminista, totes les eines que em pensava que tenia, es van esmicolar en qüestió de segons. Recordo l’angoixa de pensar que encara era allà. Recordo la por que tornés. Recordo que no vaig poder tornar a tancar els ulls, arraulida al llit. Recordo no tenir forces per fer-lo fora d’aquella casa, que tampoc no era la meva. L’endemà, encara en xoc, recordo explicar-ho a la meva amiga, mig avergonyida –jo– pel que havia passat. El van fer fora de casa i crec que no el van tornar a veure mai més.

Va aconseguir el meu telèfon i se’m va disculpar. No el vaig respondre. Ni aquell missatge, ni algunes trucades que van venir després. Vaig sortir d’aquella casa sentint-me bruta i volent oblidar el que havia passat, com si no hagués estat real, com si mai no hagués passat.

No em vaig atrevir a denunciar. No ho vaig explicar ni a la família ni a les amigues. Amb el temps, he après a explicar-ho. Però aleshores… Anar a una comissaria, parlar amb algú d’uniforme, explicar-li amb pèls i senyals el que havia passat, em feia tremolar. I total… jo estava bé, no? Avui, després que la Maria Rovira hagi donat la cara, he pensat que jo també ho havia de fer. Per totes aquelles dones que, com nosaltres, han patit una agressió sexual. Per totes aquelles dones que mai s’atreviran a fer el pas. Per totes aquelles dones que, en veure que hi ha qui ho fa, potser tindran la força per fer-ho.

Jo també vaig llençar aquell pijama. Ironies de la vida, era de color lila.

Autor/Autora

Júlia Brosa

Directora de Treball

Articles publicats : 12

Comentaris (4)

  • alis_cb

    Querida Júlia, siento por lo que tuviste que pasar. También yo viví una agresión muy parecida a la tuya y nunca se lo he contado a nadie. Ojalá tu testimonio, el de María y el de otras mujeres como yo, puedan un día ser cosa del pasado. Muchas gracias por contarlo.

    Responder
    • Júlia Brosa

      Júlia Brosa

      Hola Ali,
      Yo también siento por lo que tuviste que pasar tu. Hacerlo visible nos ayuda a ser más fuertes y, espero, algún día más libres. Muchas gracias también por tus palabras.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top