Institucions i carrers Revisat per Revista Treball a . Vivim un moment històric desconcertant. Tots busquem el nord, però les brúixoles semblen bloquejades i no aconseguim orientar-nos. Són temps líquids, i les cert Vivim un moment històric desconcertant. Tots busquem el nord, però les brúixoles semblen bloquejades i no aconseguim orientar-nos. Són temps líquids, i les cert Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Institucions i carrers

Institucions i carrers

Institucions i carrers

Vivim un moment històric desconcertant. Tots busquem el nord, però les brúixoles semblen bloquejades i no aconseguim orientar-nos. Són temps líquids, i les certeses s’esmunyen de les nostres mans com l’aigua. I en aquest context, les esquerres no escapen del desconcert generalitzat. Els interrogants i els dilemes s’acumulen ràpidament, mentre les respostes arriben lentament. Massa lentament.

Un dels dilemes que interroga amb insistència a les esquerres fa referència a la tensió entre l’accés a les institucions i la proximitat a les mobilitzacions que es produeixen en els carrers. Un dilema que, de fet, mostra la naturalesa contradictòria de la pròpia política. D’una política que ha de saber somiar amb models de transformació social i que, alhora, ha de lluitar pel poder que li ha de permetre acostar els somnis a la realitat. D’una política que és pura quan imagina els seus ideals, però que es veu obligada a embrutar-se en el fang del poder quan gestiona els instruments per aconseguir aquests ideals.

L’esquerra –almenys, una part d’ella– ha apostat per accedir a les institucions i per exercir el poder que havia de propiciar l’execució pràctica dels somnis. Aquesta aposta, però, un cop es realitza, és molt embrutidora. En l’exercici del poder, els somnis xoquen amb la realitat, mentre els ideals esdevenen fites sempre limitades i discutibles. Quan s’accedeix a les institucions i s’exerceix el poder es guanya capacitat d’incidència, però es perd la immaculada puresa dels somnis.

L’esquerra institucional, a més de perdre puresa, s’ha vist contaminada pel generalitzat i intens descrèdit de la política. Una situació on s’imposa el tots són iguals i on, per tant, l’esquerra no només fa algunes renúncies o transaccions programàtiques, sinó que es veu directament arrossegada a una espiral de pornografia política. I en aquest punt, algunes veus han dit prou i han anunciat la seva voluntat d’abandonar les institucions i instal·lar-se al carrer. Al carrer es pot somiar sense restriccions, recuperar els ideals i desempallegar-se de la ronya que havia deixat el pas per les institucions.

Recuperar els ideals i obviar els instruments per aconseguir-los és, al meu parer, una temptació que caldria evitar. És cert que des del carrer es pot fer molta feina i que cal afavorir-la tant com sigui possible, però des de les institucions s’aproven lleis i s’assignen partides pressupostàries. L’esquerra hauria de tenir el cap i el cor al carrer, però no a canvi de renunciar al muscle de les institucions.

L’esquerra, per exemple, ha d’estar al costat de la PAH i de tota la gent que es mobilitza i lluita pels seus drets i la seva dignitat, però també ha de reivindicar la llei d’habitatge que va impulsar el tripartit. Una llei que va despertar el menyspreu i desqualificacions generalitzades, però que avui sabem que era necessària. Les esquerres han de recuperar el pols del carrer, però sense renunciar a les institucions. Col·locar els somnis al costat dels debats pressupostaris no és senzill, però mai ningú no havia dit que dedicar-se a la política ho fos.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Deixa el teu comentari

Scroll to top