Innovació social transformadora? Revisat per Revista Treball a . L’innovació social és un terme d’ús creixent en àmbits institucionals, socials i acadèmics diversos, de significat imprecís i subjecte a interpretacions diferen L’innovació social és un terme d’ús creixent en àmbits institucionals, socials i acadèmics diversos, de significat imprecís i subjecte a interpretacions diferen Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Innovació social transformadora?

Innovació social transformadora?

Innovació social transformadora?

L’innovació social és un terme d’ús creixent en àmbits institucionals, socials i acadèmics diversos, de significat imprecís i subjecte a interpretacions diferents i fins i tot contradictòries. En el Mapa de l’Innovació Social de Catalunya, elaborat per l’IGOP en el marc del projecte “Barris i Crisi” i analitzat més a fons a través de la recerca ISOP (Innovació Social i Polítiques Públiques: reptes i oportunitats), optem per una  definició de l’innovació social en tant que un conjunt de pràctiques socials (1) basades en la cooperació horitzontal entre les persones (sovint amb caràcter autogestionari), (2) orientades a satisfer necessitats socials diverses (accés a l’energia sostenible, consum d’aliments agroecològics, apropiació ciutadana d’espais públics, etc.), (3) que impliquen processos d’apoderament comunitari (de reforçament de les capacitats d’acció col·lectiva) i (4) que desafien l’estatus quo o que fins i tot aspiren a transformar relacions socials i de poder existents (per exemple, promovent formes alternatives de producció i de consum ). L’innovació social és “social” pel tipus de béns que promou i perquè es basa en l’intercanvi horitzontal entre les persones. L’innovació social és “innovadora” perquè pretén innovar en les formes de satisfer necessitats socials, generant alternatives al sistemes dominants de provisió pública i privada de serveis.

Partint d’aquesta definició, l’esmentat Mapa de l’Innovació Social centra la seva mirada en un conjunt de pràctiques que exemplifiquen (no esgoten) aquest tipus de fórmules cooperatives, com són els bancs del temps, els horts urbans, les cooperatives de consum agroecològic, els grups locals de Som Energia, els nodes de la xarxa telemàtica Guifi.net, els espais autogestionats, les assemblees locals del moviment antidesnonament i els projectes de finances socials.  A través d’una enquesta on-line desenvolupada en el marc del projecte ISOP, hem pogut constatar que gairebé el 60% de les més de 700 iniciatives identificades en el Mapa han nascut en el període de crisi (2008 – 2014), sobretot entre els anys 2011-2012, responent segurament a l’impuls del moviment 15M. La crisi sistèmica (econòmica, política, ètica i social) propicia l’emergència de fórmules innovadores de satisfacció de necessitats col·lectives, fórmules que connecten amb una llarga tradició cooperativa i autogestionària en el país però que des d’uns anys ençà prenen un nou impuls. L ‘intuïció ens diu que aquest tipus de pràctiques estan en la base del reforçament de l’esquerra alternativa a Catalunya d’ençà les darreres eleccions locals de maig de 2015.

El concepte de l’innovació social és utilitzat avui per certes institucions com la Comissió Europea i altres organitzacions afins en un sentit diferent. Sovint es redueix aquesta noció a un determinat tipus de pràctiques d’emprenedoria que generen valor social a través de noves aplicacions tecnològiques, deixant en un segon pla els processos desestabilitzadors de l’estatus quo que qualsevol innovació social hauria de comportar per a ser definida com a tal. Més greu encara, l’innovació social és utilitzada sovint com a pretext per a justificar el desmantellament de l’estat del benestar. El discurs de la Big Society al Regne Unit és un bon exemple d’això últim. Front a aquestes concepcions de l’innovació social, l’esquerra hauria de reivindicar una definició de la mateixa que emfasitzi aspectes com l’apropiació comunitària dels béns comuns, la democratització de la presa de decisions i la construcció d’alternatives a les formes de producció i de consum capitalistes.

Les recerques abans esmentades activen però altres senyals d’alerta que conviden al debat polític. No es tracta de posar en qüestió l’innegable  valor de les pràctiques cooperatives, però sí de posar sobre la taula alguns dels reptes que aquest tipus de pràctiques han d’afrontar si el que pretenen és contribuir de manera decisiva a la de construcció de societats més justes, democràtiques i igualitàries.

El primer d’aquests reptes és el de la capacitat d’aquestes iniciatives de penetrar i de consolidar-se entre els sectors populars i en les àrees urbanes més desafavorides. Quan a l’estudi Barris i Crisi hem superposat els mapes de la segregació urbana amb els de l’innovació social, hem pogut observar que, amb l’única però significativa excepció de La PAH, la gran majoria d’experiències cartografiades (més del 80%) s’ubiquen en entorns d’estatus social mig (ni en els barris més benestants ni en els barris més desafavorits). Aquesta dada no ens pot portar a conclusions precipitades, però ens recorda que les capacitats d’innovació social entre les comunitats depenen de la disponibilitat de recursos necessaris per a l’acció col·lectiva (recursos culturals, xarxes socials, tradicions participatives, temps, fins i tot diners), recursos que acostumen a estar correlacionats amb l’estatus socioeconòmic (sobretot socioeducatiu) de les persones. Les capacitats col·lectives per a l’impuls de processos socials innovadors sovint són més limitades allí on les necessitats socials són més intenses. Curiosament, l’enquesta del projecte ISOP assenyala que aquest és un aspecte poc problematitzat pels protagonistes d’aquestes pràctiques.

El segon repte està relacionat amb el primer, i ens parla de la necessitat de superar el localisme que sovint caracteritza aquest tipus de pràctiques. El repte del reescalament és reconegut per la gran majoria de pràctiques consultades en el projecte ISOP, que reconeixen que han de créixer més i obtenir més visibilitat social. Aquest repte resulta encara més peremptori quan constatem allò que també ens indica la recerca Barris i Crisi, que les desigualtats socioterritorials tenen avui un caràcter fonamentalment metropolità. És a dir, les desigualtats entre municipis poden ser tant o més intenses que no pas les desigualtats entre barris, la qual cosa significa que la població més desafavorida tendeix a concentrar-se en municipis amb una base fiscal més feble i per tant amb menys capacitat de provisió de serveis, i per contra, la població més benestant es concentra en municipis amb una gran capacitat de prestació de serveis públics, sense que existeixin mecanismes redistributius públics suficientment potents. Les pràctiques d’innovació social haurien de tenir l’ambició de contrarestar (i en cap cas agreujar) les desigualtats territorials, reforçant les capacitats d’acció col·lectiva sobretot en els territoris on es concentren els sectors populars.

El potencial transformador de les pràctiques d’innovació social depèn així de la seva capacitat de replicar-se i d’estendre’s en el territori (scaling-out), de la seva capacitat per créixer i conformar aliances en escales supralocals (scaling-up), i de la seva capacitat per contribuir a la constitució de nous subjectes polítics que impulsin noves institucionalitats en escales no només locals sinó també metropolitanes i de país. La bona notícia és que avui hi ha processos polítics i socials en el país que empenyen clarament en aquesta direcció.

Per a més informació sobre els projectes Barris i Crisi i ISOP, vegeu: http://barrisinnovacio.net/

Autor/Autora

Ismael Blanco

Investigador Ramón y Cajal a la UAB

Articles publicats : 10

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top