Iniciativa per Catalunya Verds: el llegat de l’ecosocialisme Revisat per Revista Treball a . La festa de les eleccions del 15-J i les primeres municipals de 1979 es va estroncar en les eleccions del Parlament de l’any següent. Malgrat la candidatura d’e La festa de les eleccions del 15-J i les primeres municipals de 1979 es va estroncar en les eleccions del Parlament de l’any següent. Malgrat la candidatura d’e Rating: 0
Esteu aquí: Home » ICV: Memòria, dignitat i futur » Iniciativa per Catalunya Verds: el llegat de l’ecosocialisme

Iniciativa per Catalunya Verds: el llegat de l’ecosocialisme

La festa de les eleccions del 15-J i les primeres municipals de 1979 es va estroncar en les eleccions del Parlament de l’any següent. Malgrat la candidatura d’en Josep Benet i els vint-i-cinc diputats obtinguts, el govern de la Generalitat s’esvaní. El PSUC es va trencar en el Vè Congrés i gairebé va desparéixer en les eleccions generals de 1982. Gregorio Lópéz Raimundo va quedar més sol que Gary Cooper al Congrés dels Diputats, així com els sis diputats en què va quedar reduït el grup del Parlament de Catalunya l’any 1984. El PSUC va quedar emparedat entre el pal de paller del pujolisme i l’espasa del felipisme. I va sobreviure gràcies la respiració assistida del municipalisme i del sindicalisme de CC.OO. El PSUC mantenia un bon gruix de militància i un grup dirigent envejable. Tanmateix, l’impuls dels moviments socials i de la mobilització al voltant del  referèndum de la OTAN no va drenar els vots necessaris per aixecar el vol electoral. Ni tan sols la coalició de l’Unió de l’Esquerra Catalana, amb l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres, ni el nou cap de llista al Congrés l’exconseller Ramon Espasa. El naufragi del PSUC va coincidir  tot just amb la commemoració i celebració del seu 50è aniversari. D’aquest i d’altres naufragis sorgí el 23-F de 1987 Iniciativa per Catalunya.

Emmirallada en l’experiència de Convocatoria por Andalucía, liderada per Julio Anguita, Iniciativa constituirà un punt de trobada (de fet, una federació) entre el PSUC, el PCC i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres. La nova proposta electoral aturarà la davallada i donarà nou impuls a les eleccions municipals del 1987 i les del Parlament de 1988. Així mateix, es consolidarà a les eleccions generals de 1989 malgrat la ruptura amb el PCC i l’abandonament d’un bon gruix de nacionalistes d’esquerres atrets pels cants de sirena de la nova ERC independentista d’Àngel Colom i Carod-Rovira. A principis dels anys noranta el PSUC i l’Entesa es diluiran orgànicament en IC i, en la IV assemblea (1996), a proposta d’una esmena dels joves, es definirà com a ecosocialista.

El PSUC no vam saber enterrar-lo com es mereixia i alguns van aprofitar l’avinentesa per a intentar ressuscitar-lo. Així mateix, la col·lisió amb IU va significar, per primer cop, perdre el referent estatal i passar d’aliats a competidors en l’espai orgànic i electoral català. La defensa de la sobirania pròpia i del projecte ecosocialista a cavall del segle XX i XXI va portar Iniciativa al caire de l’abisme electoral i de la desaparició institucional.

La primera clatellada va ser a les eleccions europees del juny de 1999 on el Guti, que sortia com a vicepresident del Parlament Europeu, va perdre el seu escó per tant sols sis mil vots davant el candidat d’Herri Batasuna. Amb el suport de la Federació de Verds Europeus, Iniciativa encapçalava la coalició de l’Esquerra dels Pobles amb diverses organitzacions d’arreu d’Espanya, entre les que destacava la de la Chunta Aragonesista amb José Antonio Labordeta com a candidat. Tanmateix, el mateix dia es mantingué la presència municipal, sobretot, a l’Ajuntament de Barcelona amb un resultats més que discrets d’EUA. El partit de tornada decisiu es jugaria en la campanya de les eleccions generals del 2000 amb la presència continuada de Julio Anguita a l’Àrea Metropolitana de Barcelona demanant el vot per EUA. Els setanta-cinc mil vots aconseguits per EUA van ser insuficients i Joan Saura guanyava l’escó amb cent-dinou mil vots, que assegurava la supervivència d’un projecte sobirà, d’esquerres i ecologista, en el sistema de partits nacionals. Per cert, sense cap mena de complicitat dels intel·lectuals orgànics del nacionalisme català que s’omplien la boca (ara, ja els hi regalima) que allò important pel país era un sistema de partits sobirans, i el secundari era que fossin de dretes o d’esquerres. Mentida podrida!

L’aposta ecosocialista es va reflectir en la nova denominació Iniciativa per Catalunya Verds i, el febrer de 2004 a Roma, en ser una de les organitzacions (l’única de Catalunya) fundadores del Partit Verd Europeu, caracteritzat pel seu europeisme, la prioritat mediambiental i la radicalitat democràtica. Seguint el camí obert pel Guti, Ernest Urtasun serà portaveu del Joves Verds Europeus i Mar García és escollida el 2014 Secretària General del Partit Verd Europeu. Avui, més que mai, el PVE és una força política en alça arreu d’Europa i, molt especialment, al Parlament Europeu on és el quart Grup parlamentari.

En el moment de fer balanç cal recordar i subratllar que Iniciativa ha estat una peça fonamental en l’acció de govern municipal dels ajuntaments més importants de Catalunya i, molt concretament, en el de Barcelona on el PSC mai va obtenir la majoria absoluta. Així mateix, va ser un factor d’estabilitat i de garantia de polítiques d’esquerres en els governs de la Generalitat presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. I, en aquest sentit, cal subratllar el rebuig a la Llei d’Educació pactada entre el conseller Ernest Maragall i CiU. Sense Iniciativa no haguessin hagut polítiques ecosocialistes, de debò. I de memòria democràtica.

Iniciativa ha estat una bona escola de formació política per a milers d’afiliats recollint el bo i millor de la cultura política del PSUC, dels nacionalistes d’esquerres, del sindicalisme de Comissions i de la Unió de Pagesos, dels diversos moviments socials i, concretament, del feminisme. Convé estar més que satisfets de la tasca realitzada per la Fundació Nous Horitzons a través de les jornades de debat, les publicacions i, d’una manera destacada, de la revista degana de les forces polítiques catalanes, de la qual l’any proper celebrarem el seixantè aniversari.

El 15-M ens va agafar a contrapeu i el procés ens va deixar fora de joc.  Dues onades de passió, la primera d’indignació i la segona d’il·lusió, difícils de surfejar en un mar ple de joves adanistes i de jubilats a la recerca d’un temps perdut, el de l’èpica antifranquista, que per a la majoria no va existir mai. El tsunami electoral va trasbalsar el sistema de partits polítics amb una més gran atomització i polarització i un canvi (encara per consolidar) d’hegemonies. A les eleccions municipals de Barcelona de l’any 2015 ens van vendre l’ànima al diable (o diablessa) de Barcelona en Comú. Ho vam donar tot i vam sacrificar la millor gent per guanyar a la dreta disfressada d’independentista. I ho vam tornar a fer i amb escreix amb CSQP a les eleccions al Parlament mentre Barcelona en Comú s’ho mirava des de la barrera (a cops des d’un altre casa) i amb En Comú Podem a les eleccions generals del 2015 i 2016.

Vam deixar de ser el pal de paller de la nova confluència d’esquerres mentre els nous dirigents malbarataven l’oportunitat de consolidar l’hegemonia electoral i construir una nova organització col·lectiva democràtica. El trencament del pacte de govern amb els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona va posar en perill l’alcaldia i, el més important, la continuïtat de les polítiques d’esquerres. I, sí, vam renovar l’acta de l’Ernest Urtasun però, cal dir-ho,  gràcies a la coalició estatal amb Podemos. I d’aquesta manera, amb el dipòsit buit i a empentes i rodolons, tancàvem un cicle de cinc anys ple de turbulències i donàvem per acabada la nostra participació en el ralli Paris-Dakar en què s’havia convertit la política catalana. ICV baixava la persiana aquest estiu, gairebé coincidint amb el 83è aniversari de la fundació del PSUC i després de trenta-dos anys de singladura. Ara cal ajudar al Marià Hispano (i els arxius comarcals) a endreçar els papers (cartells, fotografies….) i posar-los a disposició dels historiadors per a fer balanç d’un temps, d’un país i d’una organització política de la qual ens podem sentir orgullosos.

Tinc ganes de llegir el llibre de Joan Herrera, Fraternidad y ecología, que acabo de comprar. Ben segur, que ens permetrà recarregar les piles amb idees noves. Recordeu, però, el consell de Gramsci alliçonant-nos que les idees no poden viure sense organització. Companyes i companys, quan creiem que tot s’acaba tornen a començar. Se’ns ha girat feina amb els comuns. Tornarem a recollir les cadires, tornarem a escombrar la sala i tornarem a crear una nova organització col·lectiva democràtica, amb uns principis ben definits, amb una l’articulació espanyola i europea i una bandera que és ben nostra: l’ecosocialisme. Només cal donar un cop d’ull a la capçalera i el gruix de la manifestació del 27 de setembre per entendre quin és el nostre espai i el nou motor d’uns joves que s’han guanyat el dret a decidir i votar a partir dels 16 anys. A les antípodes de la manifestació de l’1-O, un espai tòxic del que hem de tocar el dos el més aviat possible.  Salut i bon Treball!

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 30

Deixa el teu comentari

Scroll to top