Informe sobre Màrius Díaz Revisat per Revista Treball a . És per a mi un honor prendre la paraula en aquest acte de reconeixement de Màrius Díaz Bielsa com a fill adoptiu de Badalona. Estimat Màrius, permet-te’m, despr És per a mi un honor prendre la paraula en aquest acte de reconeixement de Màrius Díaz Bielsa com a fill adoptiu de Badalona. Estimat Màrius, permet-te’m, despr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Informe sobre Màrius Díaz

Informe sobre Màrius Díaz

Informe sobre Màrius Díaz

És per a mi un honor prendre la paraula en aquest acte de reconeixement de Màrius Díaz Bielsa com a fill adoptiu de Badalona. Estimat Màrius, permet-te’m, després de tants anys, que presenti un “informe” sobre la teva aportació a la vida democràtica de Badalona, sobre el que va significar el teu mandat i les circumstàncies que el van fer possible. Escrit des de l’amistat, procuraré que no sigui un informe eixut, ni tampoc nostàlgic.

Les primeres eleccions municipals democràtiques tingueren lloc el dia 1 d’abril del 1979, ara fa més de quaranta anys. Han passat moltes coses des d’aleshores. S’han superat moltes mancances i n’han aparegut de noves. Les condicions materials de vida i de treball han canviat molt des del 1979. Hi ha menys fàbriques a Badalona, i més magatzems i centres comercials. Hi ha menys tallers i més treball autònom. L’aire i el mar són més nets, però s’acaba de trencar el Pont del Petroli. Els serveis públics són avui més amplis i la demanda d’assistència pública també s’ha fet més gran. La composició social de Badalona s’ha tornat a modificar, amb nous ciudatans procedents de diferents indrets del món. La relació de les persones amb la comunitat no és la mateixa. L’àgora ha deixat de ser un lloc físic. La comunicació és navegació, la política es fa en alta mar i és època de temporals. En definitiva, el món és un altre.

A mesura que el nou segle avança, les referències al passat es van fent cada cop més llunyanes. Per tant, és fàcil caure en la nostàlgia. El temps passat mai no va ser millor. El temps passat, simplement, va ser diferent. 1979 va ser diferent. Aquell va ser un moment d’innovació en alguns aspectes irrepetible, que possiblement conté lliçons encara útils.

Màrius Díaz Bielsa va néixer a Barbastre a l’any 1933, pertany, per tant, a la generació dels que van viure de petits la Guerra Civil. Una generació de ferro, per a la qual, la pau, la convivència i el diàleg són valors fonamentals. Després d’estudiar el batxillerat a Barbastre, el jove aragonès Mario Díaz es va traslladar a Catalunya per seguir estudis a l’Escola Nàutica de Barcelona. Del Pirineu al mar. Heus aquí una de les rutes de la vella Corona d’Aragó. Acollit per uns amics de la família, el jove estudiant de Nàutica treballava a les tardes en un taller metal·lúrgic de Badalona. Pel matí, cartes nàutiques; a la tarda, fresadora. Li va interessar, el taller. Ara ho veurem.

El Pla d’Estabilització del 1959, punt final a l’autarquia franquista, va tenir un impacte molt especial a Badalona. Indústria, immigració i autopista. El creixement de la indústria va provocar una gran proliferació de tallers auxiliars. Els anys seixanta, podríem dir que hi havia un taller a cada cantonada. El creixement de la indústria va atraure a milers de persones de les zones rurals que aspiraven a un futur millor. La població de Badalona es va multiplicar per tres entre 1950 i 1970. Poques ciutats europees han viscut una experiència similar. Badalona és una ciutat construïda pels immigrants: no hauríem d’oblidar-ho mai.

Una de les recomanacions del Banc Mundial per a fer sortir Espanya d’una autarquia que portava a la ruïna, va ser la construcció d’una gran autopista del litoral mediterrani per a facilitar l’arribada massiva de turistes. Un dels primers trams d’aquesta gran autopista europea fou el tram Barcelona-Mataró, que va partir Badalona per la meitat.

Any 1848, inauguració de la línia de tren Barcelona-Mataró, la primera línia ferroviària a la península. Any 1969, inauguració de l’autopista Barcelona-Mataró, la primera autopista de peatge d’Espanya. Ja està tot explicat. Badalona ha estat un dels epicentres de l’acceleració de la vida en aquest país. Aquell lema que l’escriptor Juli Verne va adjudicar al capità Nemo, “Mobilis in mobili”, “en moviment a l’interior del moviment”, sembla especialment pensat per a Badalona.
No era un bon moment per a embarcar. Marius Díaz va preferir el moviment industrial a l’onatge. Va obrir el seu propi taller. No va creuar l’Atlàntic, però es va casar amb la filla del capità: Teresa Lleal, l’enyorada Teresa, que tan important va ser en la seva vida. De la mà de Teresa, Màrius es va interessar per la política i va prendre partit en un moment que no era fàcil fer-ho.

Màrius ha estat sempre un home d’acció i en aquell temps va començar a demostrar-ho. Els donaré una dada poc coneguda: a principis dels anys seixanta, l’aparell de propaganda del Partit Socialista Unificat de Catalunya a Badalona estava instal·lat en el taller de Màrius Díaz a la riera d’en Jornet. Amagada darrera una doble paret, hi havia la màquina ciclostil amb la qual s’imprimien els fulls volants del partit comunista català. Com vostès saben la publicació i distribució de propaganda contra el règim estava durament penada per la dictadura.

En col·laboració amb la seva cunyada, Neus Ronda, va fundar la llibreria Al Vent, al carrer de Sant Joaquim, punt de referència de la cultura contemporània a la ciutat durant els anys setanta. Va ser membre de les Joventuts Musicals, va participar molt activament en la fundació de l’associació de veïns del Centre de Badalona i va ser un dels promotors de la revista quinzenal ‘Comarca Exprés’. Màrius ha estat sempre un home d’acció. Fer, construir, executar. Una persona amb una vitalitat extraordinària i contagiosa. Tots els seus amics recorden amb quanta passió explicava com s’estava construint una casa a la vall de Pineta, als peus del Mont Perdut, amb les seves pròpies mans. Aquella casa ha estat una de les passions de la seva vida i la vall de Pineta ha estat el seu lloc al món.

Màrius Díaz va ser proposat per a encapçalar la llista municipal del PSUC a les primeres eleccions locals democràtiques de l’any 1979 quan exercia de director en una fàbrica metal·lúrgica del Baix Llobregat. Un director de fàbrica al capdavant d’una llista del partit comunista diguem no era una cosa massa habitual. En aquell temps no hi havia eleccions primàries, ni votacions digitals, però si deliberació. Deliberacions lentes, en les quals participava molta gent, aportant el seu parer. La deliberació va ser clarament favorable a la candidatura de Màrius Díaz, en la mesura que aquesta podia sintetitzar quatre objectius principals: voluntat de gestió, voluntat unitària, pacte social i germandat entre la Badalona de parla catalana i la Badalona de parla castellana. Un emprenedor acostumat a tractar amb empresaris, un home amb iniciativa social que parlava en català i somniava amb la vall de Pineta en castellà. Mario era Màrius i Màrius era Mario. Hi ha moments en què les forces polítiques saben ser clarividents. Hi ha moments d’obertura i hi ha moments d’encongiment. Hi ha moments de síntesi i hi ha moments de divisió. La història és sempre dialèctica. La llista que encapçalava Màrius Díaz volia representar un ampli sector de la societat. Era una llista amb una forta voluntat unitària. Aquest va ser el secret de la seva victòria.

M’agradaria subratllar aquest punt. El primer ajuntament democràtic no només va ser resultat d’una competició electoral lliure entre partits polítics, va ser el fruït d’un treball unitari, que arrenca amb la constitució de l’Assemblea Democràtica de Badalona l’any 1976, com a plasmació local de l’Assemblea de Catalunya. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, grups cívics i grups d’independents formaven aquest organisme unitari que tenia com a principals objectius defensar i difondre els punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya (llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) i preparar les bases d’un programa municipal democràtic. Aquest programa marc va ser elaborat durant mesos per un bon nombre de persones agrupades en diferents taules sectorials.

Badalona va ser protagonista d’un fet gairebé inèdit. Com vostès recordaran, les primeres eleccions municipals democràtiques van tenir lloc el dia 3 d’abril del 1979, pràcticament tres anys després de les primeres eleccions generals democràtiques, un cop la nova Constitució ja estava aprovada. A les grans ciutats, aquest temps d’espera va suposar un gran desgast per als alcaldes i regidors franquistes, que havien d’afrontar greus problemes sense cap mena de legitimitat. L’Assemblea Democràtica de Badalona va demanar la dimissió de l’ajuntament franquista i la seva substitució per una comissió gestora. Finalment, l’alcalde de l’època, el doctor Alfonso Ramos Cruz, va deixar sense cartera els seus tinents d’alcalde, obrint les portes a l’oposició democràtica, de tal manera que les principals àrees municipals van passar a ser dirigides per delegats de serveis nomenats per la taula de partits. L’oposició democràtica va començar a governar Badalona abans de la celebració de les eleccions. Més enllà del seu valor simbòlic, aquest fet va permetre abordar assumptes molt urgents, com, per exemple, l’obtenció de sòl per a noves escoles públiques. La transició va ser un procés complex. La transició va ser una lluita constant. La transició no va ser una baixada de pantalons. Aquell va ser un temps molt interessant. La recent exposició que el Museu de Badalona ha dedicat a Enric Giralt, el més actiu i abnegat dels corresponsals de premsa d’aquell temps, n’és un bon testimoni.

El primer ajuntament democràtic, inicialment dirigit per la coalició PSUC-PSC-Convergència i Unió, va néixer amb un mandat: portar a terme el programa unitari, un programa de democratització, de sanejament, de millora dels serveis públics i de restauració del bon govern. El gran encert de l’alcalde Màrius Díaz va ser la fidelitat a aquest programa unitari.

Es va donar prioritat als problemes de fons, alguns dels quals només es podien solucionar a mig i llarg termini. Es va treballar pel sanejament de la platja, que no arribaria a ser una realitat fins uns anys després. Es va treballar per a la reducció de la contaminació atmosfèrica, problema que no es podia resoldre amb un tuit. Es va fer un nou pla de clavegueram, una obra ben poc vistosa, però del tot necessària. Es va fer planejament urbanístic a tots els barris pensant en un horitzó de deu a quinze anys. El plat fort de les decisions a llarg termini va ser la reordenació urbanística del polígon Montigalà-Batllòria. Es va afrontar una difícil i dura negociació sobre el futur del polígon, en el qual, els seus propietaris inicials, el grup Banca Catalana, volien aixecar un barri residencial amb vivendes per a 60.000 persones a principis dels anys setanta. Girona dins de Badalona: no podia ser.

Es van posar les bases d’un ampli departament municipal de serveis socials. I es va produir un veritable desplegament de la instrucció pública a la ciutat: vint-i-sis centres escolars públics, en un període de tres anys. La conquesta de l’hegemonia de l’educació pública en una ciutat de més de dos-cents mil habitants en la que sempre havia predominat l’ensenyament privat. Aquest va ser un dels grans canvis de l’època.

Més canvis estructurals. La residència de Can Ruti. L’hospital general Germans Trias. L’edifici estava acabat, sense connexió amb la ciutat, i el ministeri de Sanitat no es decidia posar-lo en marxa, en un moment de greus dificultats de l’economia espanyola. Una baluerna al bell mig de la muntanya, sense connexions. Es va fer pressió i l’hospital es va posar en marxa. Escoles, instituts, un gran hospital públic, reversió del planejament urbanístic de Montigalà-Batllòria i inici del sanejament de la platja. No hi ha dubte que en aquells anys l’estat del benestar va fer un pas de gegant a Badalona. No hi ha dubte que les coses van canviar.

Més canvis. Una decidida protecció del patrimoni històric, amb l’execució immediata de la sentencia del Tribunal Suprem que declarava il·legal un edifici de pisos al Dalt la Vila. Una decisió que va sorprendre i que va tenir antagonistes poderosos, pel seu caràcter exemplar. Nous equipaments esportius, com les pistes d’atletisme e Can Ferrater. Nous mercats. Nous centres cívics. Consolidació de les Festes de Maig com la gran festa ciutadana de Badalona. I una política de consens en favor de la normalització de la llengua catalana.

Es va canviar el nom de molts carrers després d’una llarga deliberació d’una comissió del nomenclàtor de caràcter unitari. Fixeu-vos en un detall: Badalona és una de les poques gran ciutats d’aquest país que té una plaça dedicada a l’Assemblea de Catalunya. Política de consens. Els noms dels carrers es van retolar en català, sense fer-ne exhibició, i sense oposició. Hi havia un veritable pacte social en favor de la recuperació de la identitat catalana.

Milers de persones van participar en els cursos de català per a adults. Però també es van protegir i promocionar les expressions culturals dels altres pobles d’Espanya. Es va retre homenatge a Pompeu Fabra i es va convidar al poeta Rafael Alberti. En poques paraules, l’ajuntament presidit per Màrius Díaz va treballar per Catalunya, però no es va voler posar de puntetes en la foto de la catalanitat.

Màrius Díaz va ser un alcalde popular, però no populista. Quan faltava poc més d’any any per a les eleccions del 1983, es va haver de prendre una decisió delicada. És interessant recordar-ho. La introducció de la informàtica en els serveis municipals havia ajudat a identificar les taxes i els impostos impagats. Durant els anys del desgavell, molta gent havia deixat de pagar. Es van identificar els morosos i es va redactar una carta oferint-los la possibilitat de posar-se al dia pagant a terminis. No era una mesura popular. Faltava poc més d’un any per a les noves eleccions. Després d’una deliberació amb els seus regidors i col·laboradors, Màrius Díaz va decidir enviar la carta. En sóc testimoni. Si hi ha algun director de màrqueting polític a la sala, segurament en aquests moments deu estar esgarrifat. L’Ajuntament de Badalona va acabar el primer mandat democràtic sense dèficit. Sant Mario Draghi, ora pro nobis!

En definitiva, es van afrontar els problemes de fons, sabent que els resultats no sempre serien immediats. Es va lluitar molt seriosament pels serveis públics, es va sanejar i no es va gastar més del que es podia disposar. L’adoració nocturna del deute públic encara no havia arribat. En acabar el mandat, els dos partits de govern encara coalitzats, PSUC i PSC, van sumar més vots. La llista de Màrius Díaz també va treure més vots el maig del 1983, però com vostès saben la relació de forces va canviar.

Badalona reconeix avui a Màrius Díaz com a fill adoptiu. Es un reconeixement molt merescut. Aquest acte d’avui és també un homenatge a tota la gent que va fer possible el canvi democràtic a la ciutat. Un homenatge als qui van tenir l’honor de poder gestionar-lo i també als que hi van contribuir amb la seva lluita, en els anys més difícils. La llista de noms és llarga i no voldria oblidar pas ningú. Un nom els podria representar a tots, el nom d’un lluitador anònim, pel qual Màrius Díaz sempre va sentir molta estima, un dels companys del temps de la ciclostil: el tipògraf Abilio Campos.

Alcalde Màrius Díaz, moltes gràcies per la lluita i per la feina feta.

Badalona, 28 de febrer del 2020

Autor/Autora

Enric Juliana

Periodista

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top