Indústria armamentista i venda d’armes. Parlem-ne?

Fa quinze dies, la cadena SER va anunciar que la ministra Robles havia decidit paralitzar l’entrega de 400 bombes de precisió a l’Aràbia Saudí en compliment d’un contracte de l’any 2015 –govern del PP– el valor del qual eren 9,2 milions d’euros ja ingressats.

El contracte signat per l’anterior govern havia vorejat la legalitat espanyola, que prohibeix exportar armes a països que ofereixin indicis de cometre crims de guerra, de violar drets humans o de transferir armes a països tercers o a grups terroristes, amb un afegitó en el contracte de venda pel qual els compradors es comprometen a no usar les armes contra civils o per dur a terme crims de guerra. És obvi que Espanya no té cap mecanisme per comprovar que això vagi així i també ho és que el 9 d’agost darrer un bombardeig sobre Iemen per part d’Aràbia Saudí va causar desenes de morts, entre els quals 28 menors.

La reacció davant d’aquest anunci, ratificat per la ministra el dia 4 de setembre al Senat, per part de diverses forces polítiques, entitats socials, altres membres del govern i, en especial, dels treballadors de Navantia, a Cadis, on en virtut d’un altre contracte amb el mateix país s’havien de construir cinc corbetes per un import de 1.800 milions d’euros i amb 1.500 llocs de treball, i del mateix govern àrab, disposat a revisar tota la seva política comercial amb Espanya, la reacció, deia, ha estat sorollosa però superficial. Calia contraposar els infants i la població civil del Iemen amb els llocs de treball andalusos? És aquest el problema? Són inofensives les corbetes o poden servir per mantenir el bloqueig al Iemen i entrar, com adverteix l’ONU, en una violació del dret internacional humanitari?

Confesso que m’esperava una reacció diferent tant del govern com dels mitjans de comunicació i de la societat, que presumeixen de la defensa dels drets humans, dels anhels de pau i de rebuig de la guerra i el comerç d’armes.

És, probablement, inevitable honorar els compromisos contrets pels governs anteriors i no és fàcil reorientar la indústria espanyola cap a activitats alienes a la indústria armamentista, però no és acceptable que la ministra portaveu o el ministre d’Exteriors ens diguin que l’alta precisió del làser de les bombes evitarà que s’equivoquin i matin infants al Iemen, o que corredisses diplomàtiques al més alt nivell mirin d’apaivagar la previsible indignació del país àrab amic. Finalment, el govern s’ha fet enrere i lliurarà les bombes.

Hauria estat més satisfactori i coherent amb l’actitud d’altres països occidentals que el nostre govern, feta la reflexió després de la precipitada declaració de la ministra Robles, hagués anunciat la política a seguir en aquest àmbit. Per començar, deixar de vendre, com fan altres països, armes a Estats immersos en conflictes bèl·lics i, per continuar, desenvolupar un pla d’acció que generi llocs de treball alternatius a Cadis, que reorienti tota la indústria armamentista cap a altres activitats productives i que, com va fer Espanya amb les bombes d’expansió, tornem a ser impulsors de la reducció d’armes a escala mundial.

La casuística concreta pot donar molts titulars i generar soroll i confusió. Es tracta, però, d’un element important en el pla econòmic i en el pla internacional. No ens hauríem de permetre que quedés de nou amagat i sense una discussió serena i argumentada. Prou de façanes i més fonaments.