Igualtat i corrupció Revisat per Revista Treball a . Amb el nou any judicial es posarà en marxa  la darrera fase d’algunes causes importants sobre corrupció política que han marcat els darrers anys. És una fase de Amb el nou any judicial es posarà en marxa  la darrera fase d’algunes causes importants sobre corrupció política que han marcat els darrers anys. És una fase de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Igualtat i corrupció

Igualtat i corrupció

Igualtat i corrupció

Amb el nou any judicial es posarà en marxa  la darrera fase d’algunes causes importants sobre corrupció política que han marcat els darrers anys. És una fase de conclusió que arriba amb molt de retard des de la perspectiva d’una ciutadania que desconfia dels mecanismes judicials i que interpreta aquesta lentitud com una tàctica deliberada per passar per alt la gravetat d’uns comportaments repugnants. L’opinió pública ja ha jutjat i sentenciat. A la seva manera. Però no sempre amb la condemna electoral dels inculpats.

En tot cas, és totalment cert que la maquinària de la Justícia és lenta en posar-se en marxa quan es tracta d’investigar determinades actuacions relacionades amb grans delictes de caràcter econòmic. I també és cert que –un cop s’ha posat en marxa– aquesta maquinària continua la seva actuació a un ritme no massa àgil, per a ser benèvols. Hi ha més d’una causa que pot explicar  aquesta lentitud. I és clar que aquesta lentitud va en detriment del caràcter exemplar i dissuasiu que la justícia penal ha de comportar.

Però no examinaré ara quines són les causes invocades i quines són les causes reals que motiven aquest ritme cançoner de l’Administració de Justícia. Perquè encara que fos possible determinar-les amb tota exactitud i trobar un remei adequat per eliminar-les, crec que una Justícia més ràpida no bastaria per neutralitzar l’origen principal de la corrupció.

Per això mateix, em semblen insuficients les propostes que semblen atacar el mal de la corrupció política amb reformes legals o institucionals: lleis penals més rigoroses, tribunals més eficients, administracions públiques més controlades, mecanismes de decisió política més transparents, etc. etc. No dic que siguin propostes inútils, malgrat que algunes són més retòriques que operatives.  Però penso –seguint l’opinió d’altres investigadors de la qüestió– que cal anar al rerefons social i cultural del fenomen quan aquest fenomen –la pràctica de la corrupció– apareix com a relativament extens i relativament ben tolerat per la ciutadania.  Ben encaixat  fins el moment en què l’opinió s’escandalitza i el converteix en el primer –o segon–problema de la política.

Mirem-ho des d’aquest angle, des de la reacció de la ciutadania. Per què la corrupció ha passat de ser un mal que cal suportar com un accident inevitable a convertir-se en una inacceptable agressió política i moral contra la que s’ha de reaccionar amb molta pressa i amb el màxim rigor? Per què aquest canvi tan dràstic en l’opinió? Que consti que no vull treure importància al problema de la corrupció. Però convé anar una mica més al fons de la qüestió si volem tractar-lo seriosament. Vaig sentir dir a Pasqual Maragall abans de que fos president de la Generalitat  una afirmació que els fets posteriors han confirmat. Com en altres qüestions, que ens obliguen a un reconeixement massa diferit de la seva clarividència.  Deia Maragall que la nostra societat deixa de tolerar la corrupció quan hi ha altres elements del sistema polític i econòmic que fallen o que comencen a fallar. És a dir, no és la reacció davant de la corrupció la que porta a la crisi del sistema polític: és a l’inrevés.

L’escàndol davant la corrupció no seria, per tant, una actitud permanent i ben arrelada en la nostra societat. Seria una resposta desencadenada per un malestar o una insatisfacció generats per altres components de l’organització col·lectiva del país. Si això és així, cal preguntar-se si l’actual reacció de censura contra la corrupció és prou sòlida i consistent. Perquè podria passar que –un cop restaurats alguns elements de la vida política o econòmica– ens tornéssim a instal·lar en la benèvola apreciació que una certa corrupció política és inevitable, humana, explicable i fins i tot beneficiosa per a l’estabilitat de l’ordre social i polític.

¿Què hem de fer, per tant, per no “recaure” en la tolerància davant de la corrupció que ja hem conegut i que no hem de descartar en el futur? Perquè penso que el problema autèntic d’una societat  no és la corrupció sinó la seva manca de reacció –no solament penal– davant del fenomen. Per a contestar la pregunta sobre què cal fer, hem de posar la corrupció en relació amb les condicions socials de fons que l’afavoreixen i que faciliten la manca d’integritat en els assumptes públics.

Quines són aquestes condicions socials de fons? D’acord amb anàlisis comparades entre països (Uslaner, Rothstein), hi ha una associació entre desigualtat econòmica, desconfiança social i corrupció política. Situacions econòmiques molt desfavorables porten a la població que les pateix a experimentar una elevada desconfiança social i a inhibir-se d’una acció política en la qual es veuen impotents. Molt sovint, només es relacionen amb polítics i funcionaris per a obtenir la seva protecció a canvi d’algun tipus de prestació, acceptant que aquells polítics i funcionaris obtinguin un benefici personal: “roba, però em protegeix d’una o altra manera”. Això és el que passa en situacions de clientelisme clàssic  –el cacic i el jornaler– o de clientelisme partidista més modern –el partit i l’empresa concessionària. En aquest context, la corrupció és tolerada perquè és vista com a necessària per a obtenir un cert grau d’ordre i de seguretat personal o econòmica.

Per contra, en societats amb un nivell notable d’igualtat econòmica, els ciutadans confien més en les seves relacions amb els altres,  es comprometen conjuntament en l’acció política i social i se senten amb força per vigilar els responsables del govern o de l’administració i exigir-los sense por  comportaments d’integritat i servei públic. És normal aleshores  la tolerància zero davant d’episodis d’aprofitament personal que en els nostres països semblen ridículs o de menor quantia.

Si aquesta tesi és correcta i existeix una associació entre més igualtat i més integritat pública,  podem pensar que no basta importar d’altres llocs determinades institucions i normes per eliminar  la corrupció. Perquè aquests productes importats no arrelaran bé si el context social no és l’adequat. Això vol dir –des del meu punt de vista– que esforçar-se per fer reformes penals o administratives i retrocedir en polítiques socials és contradictori, quan no un exercici d’hipocresia política. Sense avançar en polítiques socials –començant per l’educació que “empodera” els ciutadans– , una part no menor de la ciutadania seguirà en condicions de dependència que la situen fora del compromís polític i afavoreixen el manteniment de pràctiques –directes o indirectes– d’apropiació de recursos públics en benefici privat.

Tornant al començament. Aviat començarà un nou acte de la repressió judicial contra la corrupció. Contra els que deien que no s’hi arribaria, comprovarem que s’hi pot arribar, encara que sigui més tard del que voldríem. Però això no basta. També hem de procurar que l’escàndol social davant de la corrupció no sigui un fenomen passatger. Hem d’intentar que es converteixi en una actitud general i permanent, pròpia de les societats on la igualtat de condicions socials i econòmiques genera una ciutadania compromesa amb la integritat pública. Atenció, doncs, a les polítiques que fan avançar o retrocedir els nivells d’igualtat. Perquè en elles és on es juga la batalla més efectiva contra la corrupció.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top