ICV, una opció a preservar Revisat per Revista Treball a . En totes les esferes de la vida hi ha aspectes que, pel seu singular interès, caldria preservar. Crec que en el camp de l’actual política catalana, ICV és una o En totes les esferes de la vida hi ha aspectes que, pel seu singular interès, caldria preservar. Crec que en el camp de l’actual política catalana, ICV és una o Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna Oberta: confluència » ICV, una opció a preservar

ICV, una opció a preservar

ICV, una opció a preservar

En totes les esferes de la vida hi ha aspectes que, pel seu singular interès, caldria preservar. Crec que en el camp de l’actual política catalana, ICV és una opció política que caldria preservar per part de la ciutadania.

La història d’ICV és part de la seva importància i és demostrativa de la seva capacitat d’adaptació a les noves realitats i un procés continuat de modernització. IC neix l’any 1987 de les brases encares enceses de la destrucció interna del l’històric PSUC.

IC, i posteriorment ja ICV, assumeix la millor herència del PSUC com a partit nacional i de classe. Partit que defensa de forma indissociable els interessos socials i nacionals de les classes treballadores de Catalunya. El PSUC, que va crear un pensament hegemònic durant molt temps en la societat catalana, especialment en temps de la dictadura i la Transició. Pensament que, en molts dels seus aspectes, especialment en el de la identificació com a Catalunya un sol poble o és català qui viu i treballa a Catalunya, s’han mantingut fins fa ben poc com a identificació de la unitat civil de la societat per sobre de diferències d’origen o de llengua.

A aquesta herència, i també a la idea bàsica de cercar la unitat de les esquerres, ICV va adaptar i modernitzar el partit mitjançant canvis interns, com l’abandó del “centralisme democràtic” i l’adopció de formes de democràcia participativa amb ple respecte al pluralisme intern. En l’àmbit estratègic, ICV es va obrir a l’ecosocialisme i al feminisme, com a aspectes bàsics en la seva definició política. Altrament, ICV ha efectuat un trànsit ordenat i amb plena cohesió en el cas dels canvis de direcció, des de Rafel Ribó a Joan Saura i d’aquest a Joan Herrera i finalment a la innovadora fórmula de coordinació compartida entre Dolors Camats i Joan Herrera. Cal afegir també que tots els seus màxims responsables han estat excel·lents parlamentaris.

En la seva lluita per la unitat de l’esquerra, ICV va aconseguir a partir del 2000, d’una forma permanent, mantenir una coalició electoral amb EUiA, el referent d’IU a Catalunya. Altrament, el 2003 la coalició d’ICV-EUiA forma part del pacte de Govern Tripartit d’Esquerres, amb PSC i ERC, que trenca amb l’hegemonia de CiU a Catalunya. Possiblement, la gent d’ICV i la d’EUiA és la qui amb més claredat ha defensat l’existència i l’actuació dels governs plurals fins avui dia.

En la X Assemblea d’ICV s’acorda intentar la confluència amb altres forces i moviments, per tal d’aconseguir incrementar l’espai de l’esquerra alternativa i transformadora a Catalunya, més enllà de la pròpia coalició d’ICV-EUiA.

Amb aquests antecedents, ICV ha afrontat dues situacions especials com a partit polític: el procés sobiranista a Catalunya i l’aparició de noves formacions i opcions polítiques.

ICV és un partit que defensa la radicalitat democràtica, i per tant sempre ha defensat que l’única solució per als problemes derivats de la relació de Catalunya amb l’Estat és un referèndum acordat  i amb plenes garanties democràtiques. ICV defensa una opció federal o confederal que permeti mantenir Catalunya vinculada a l’Estat espanyol, mitjançant un Procés Constituent, tant a l’Estat com a Catalunya, que actualitzi la Constitució del 78.

Pel que fa a l’aparició de noves opcions polítiques en àmbits de progrés, ICV ja apostava per una apertura cap a nous agents o subjectes transformadors abans de la seva aparició.

Es per això que en l’actual cicle electoral ICV ha apostat amb tota la seva energia i amb una àmplia generositat per crear espai de confluència amb noves forces, en les eleccions municipals, en les autonòmiques i ara en les estatals en l’àmbit de Catalunya.

I diem amb generositat perquè ICV, malgrat ser un partit ja implantat, no ha pretès mai monopolitzar els processos de confluència; al contrari, s’ha implicat en recursos, quadres i esforços propis d’una organització ja implantada, arribant on les noves forces no podien fer-ho per elles mateixes.

No hi ha dubte que això ha tingut per a ICV com a organització des de costos econòmics, per la reducció de càrrecs institucionals propis en àmbits municipals com del Parlament de Catalunya, així com la pèrdua de pes propi dins de les institucions, malgrat que les opcions que han confluït conjuntament hagin millorat o mantingut en conjunt les que tenia per si mateixa ICV. I fins i tot ha sacrificat els seus millors actius per a garantir la confluència, com ha estat el cas de Ricard Gomà a l’Ajuntament de Barcelona o dels mateixos coordinadors generals d’ICV, Joan Herrera i Dolors Camats, en donar un pas enrere i no participar en llistes ni al Parlament ni al Congrés dels Diputats, en un gest potser excessiu de voluntat d’unitat.

Crec que en algun moment, passada la novetat de la seva irrupció, aquests nous subjectes haurien de reflexionar pel que fa al comportament d’ICV. La raó és molt senzilla: ICV estava preparada políticament per obrir-se a les confluències de progrés, entre d’altres motius perquè ja tenia renovada la seva organització i el seu projecte. Per exemple, ja feia temps que escollia els seus candidats mitjançant primàries; té establerta la limitació de mandats; mai no ha tingut condonacions dels seus crèdits bancaris, i ha apostat per crèdits directes dels seus militants; i perquè ja ha fet, des de la seva situació minoritària, una política radical contra la dreta monopolista i contra les corrupcions diverses –només cal tirar d’hemeroteques.

Poques coses poden impressionar a ICV de les noves organitzacions, però a aquestes potser els hi convindria conèixer com ha funcionat una organització d’esquerra alternativa allunyada del populisme, amb quadres formats en la vida municipal, associativa i sindical. I com deia un militant d’ICV, és bo que els nous partits siguin honrats, però que ho sigui un vell partit com el PSUC-ICV, encara és millor”.

Cal esperar que les altres forces confluents en els diversos processos amb ICV aprofitin per formar-se en l’experiència de qui sempre s’ha definit i ha estat un partit de lluita i de govern,  actuant als carrers i a les institucions. Cal esperar que no caiguin en la temptació negativa d’utilitzar l’aliança i el compromís d’ICV per tractar de substituir-la o intentar anul·lar-lo en la seva funció de referent de l’esquerra alternativa catalana.

No és cap secret que els diferents processos de confluència, com Barcelona en Comú, Catalunya Sí Que Es Pot i el darrer En Comú Podem, han significat algun neguit en la militància d’ICV, que viu amb un cert malestar en el seu orgull d’organització problemes com el de la visibilització de les seves senyes d’identificació, com propostes polítiques, identificació de les seves sigles o dels seus màxims dirigents. Aquesta és sens dubte una situació que caldrà resoldre per tots els participants en les confluències en un proper futur, un cop les noves organitzacions hagin madurat en la seva pràctica política.

Per tradició, per experiència, per capacitat de proposta i per la qualitat dels seus quadres, ICV pot subsistir i potser multiplicar-se amb una confluència amb altres forces que busquin els mateixos objectius transformadors, però en tot cas i com ha demostrat en el passat, és capaç de subsistir i reconstruir-se en solitari en les pitjors situacions.

En el passat, però, he vist casos d’alguna força política com va ser Euskadiko Esquerra, una força especial d’especial qualitat en el panorama del País Basc des de 1977 fins a 1993. EE era l’única força d’Euskadi clarament euskalduna que mai no va apostar pel frontisme entre espanyolistes i abertzales. Era un partit d’esquerra basquista clarament d’esquerres, amb voluntat d’unificar el conjunt de la població a partir de les seves propostes socials i de voluntat de pau i fi de la violència terrorista. Malgrat tota la seva estratègia política ben elaborada, malgrat la qualificació política dels seus quadres polítics, alguns d’extraordinària vàlua com Bandrés, Onaindia o Uriarte, no va poder superar l’enfrontament frontista. EE va desaparèixer fonamentalment per problemes econòmics que van impedir la seva subsistència política, i al 1993 va ser absorbida pel PSE-PSOE, que malgrat tot no va aprofitar ni la seva elaboració sobre el problema basc ni els seus quadres més qualificats.

Esperem que les confluències d’ICV no li passin factures similars en un futur, que puguin llastrar el seu futur com a organització imprescindible per a l’esquerra alternativa i pel canvi social i nacional de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Al contrari, crec que tota la gent progressista ha de donar suport a enfortir una opció imprescindible a preservar a Catalunya, com és el cas d’Iniciativa per Catalunya Verds, la més fidel i actual representant del valors ètics i polítics del vell i per a molts enyorat PSUC.

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top