ICV: memòria, dignitat i futur Revisat per Revista Treball a . “Deixa’m que apagui el llum”, va dir Manuel Vázquez Montalbán a Josep Ramoneda un matí de gener de finals dels anys 80, tot passejant per París, mentre debatien “Deixa’m que apagui el llum”, va dir Manuel Vázquez Montalbán a Josep Ramoneda un matí de gener de finals dels anys 80, tot passejant per París, mentre debatien Rating: 0
Esteu aquí: Home » Àmbits » ICV: memòria, dignitat i futur

ICV: memòria, dignitat i futur

ICV: memòria, dignitat i futur

“Deixa’m que apagui el llum”, va dir Manuel Vázquez Montalbán a Josep Ramoneda un matí de gener de finals dels anys 80, tot passejant per París, mentre debatien sobre l’obstinada fidelitat del periodista i escriptor al comunisme. “Iniciativa és una balsa de nàufrags”, va dir també Vázquez Montalbán després de la creació de la federació d’esquerres que, el 23 de febrer de 1987, va agrupar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Aquests nàufrags de l’esquerra es van aplegar per articular un nou espai polític català que, malgrat limitacions, crisis i altibaixos, va fer d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) el referent de l’ecosocialisme a Catalunya i Espanya. Membre destacat del Partit Verd Europeu, ICV ha estat una de les forces impulsores dels governs d’esquerres a Catalunya (2003-2010), de la relació amb els moviments socials (ecologisme, feminisme, antimilitarisme, sindicalisme, moviment veïnal…) i, després del 15-M i a partir de les assemblees del 2013 i el 2016, de les confluències d’esquerres i, concretament, del que s’ha anomenat l’espai dels Comuns.

Paradoxalment, quan el dissabte 6 de juliol del 2019 el consell nacional d’ICV va debatre i votar per unanimitat anar a un concurs de creditors que obre el procés de liquidació de la força política ningú va citar Vázquez Montalbán. I sí, en canvi, Miquel Martí i Pol, també escriptor i intel·lectual que va militar al PSUC. Va citar el poeta la consellera per Barcelona Carlota Falgueras, que va evocar una trobada quan ella havia deixat el PSUC i se sentia orfe de partit i ell li va recordar que les organitzacions són només un mitjà, que allò que val i perdura són la fi i els objectius polítics. I va llegir versos de Martí i Pol la consellera pel Baix Llobregat Conxita Sánchez, entre llàgrimes d’emoció, després de reivindicar el traspàs a nous projectes d’un “patrimoni polític i humà brutal” i de reclamar “memòria i dignitat” per a totes i tots aquells militants “capaços d’elaborar pensament en temps difícils”: el pensament (i l’acció) de la lluita antifranquista i del catalanisme popular -allò avui tan preuat i alhora tergiversat de l’un sol poble-; i el pensament (i l’acció, també de govern) de l’ecosocialisme.

Dignitat, memòria i futur va ser, textualment, el que el responsable de finances Rafa Duarte va remarcar del seu informe al consell nacional. Una intervenció amb el rigor propi d’una cultura militant com n’hi ha poques. I que, alhora, i tot citant l’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, va incorporar el contingut polític i, fins i tot, certa èpica que habitualment es reserva només per als màxims dirigents de qualsevol organització. Altres censors de comptes o exresponsables econòmics d’ICV com Lluís Torrens, Josep Canal i Santi Cayuela van intervenir en la mateixa línia. “Som pobres però som honestos. No hem tingut mai cap cas Palau, ni cap cas Pretòria, ni cap cas Mercuri… I, a diferència d’altres partits, tampoc mai cap banc ens ha condonat un deute, ni vam acceptar aquest xantatge quan algun ens ho va proposar”, va resumir Cayuela.

El cas és que els 9,2 milions d’euros de deute d’ICV, principalment amb CaixaBank i el BBVA -sobretot per deute hipotecari de la seu nacional del passatge del Rellotge, adquirida en plena bombolla immobiliària quan el lloguer de l’antiga seu del carrer Ciutat s’havia fet insostenible-, forcen a un concurs de creditors que acabarà conduint a la liquidació del partit. El concurs es preveu força net gràcies a un actiu de 26 locals valorats en més de 8 milions d’euros que no ha estat possible vendre. I el concurs –així com un ERO acordat amb els 16 treballadors del partit i sotmès a les indemnitzacions legals que dicta l’administració concursal- es presenta voluntàriament i just abans d’entrar en pèrdues. La direcció és conscient de que no hi ha més remei després del darrer cicle electoral, on ICV ha perdut tota representació i subvenció institucional pròpia i directa atès que no s’ha presentat com a tal a les eleccions, sinó dins de les confluències d’esquerres de l’espai dels Comuns. La situació deriva, per tant, i des de fa anys, de raons i decisions econòmiques però també polítiques i estratègiques, amb errors i encerts imputables a diferents direccions i, en qualsevol cas, decidits col·lectivament en el marc de diferents assemblees, convencions i consells nacionals.

Això no obstant, es tracta d’una “liquidació econòmica però no política”, com va interpretar Laia Ortiz apel·lant a la “cultura” que perviu en els milers de militants que hi ha o han passat per ICV. En síntesi, aquest va ser el sentir també de la majoria d’intervencions al consell nacional, des de Dolors Camats, Arnau Funes, Jordi Guillot, Joan Boada, Miquel Canal, Jordi Romero, José Luis Atienza i Oriol Muñoz, en nom de Joves d’Esquerra Verda, a les dels coordinadors Marta Ribas i David Cid, que van deixar clar que la direcció ecosocialista segueix activa mentre duri el procés concursal. De fet, així s’ha explicat en les darreres setmanes en la quarantena de trobades que la direcció d’ICV ha tingut amb les seves diverses agrupacions arreu del país. En reunions presencials o en comentaris a les xarxes socials, el que s’ha remarcat és precisament l’honestedat i el rigor de la gestió econòmica d’ICV i, sobretot, el llegat polític que deixa en clau ideològica i de la militància de la seva gent.

L’ecosocialisme (en ascens arreu d’Europa i que Catalunya en Comú no va assimilar encara com a ideologia en el seus documents fundacionals del 2017) i una cultura política i organicitat pròpia (que barreja el bo i millor de la militància i l’activisme) són els actius que la gent d’ICV té ara el repte de traspassar i fer créixer entre els Comuns o allí on sigui, en organitzacions i confluències d’esquerres. Amb la mateixa generositat que ja es va fer el pas del PSUC a ICV i, defugint els adamismes, aprenent de les experiències del passat. Sona a dejà vu però és simple hemeroteca aquest text de Treball del 1992:

“Iniciativa per Catalunya va néixer amb tanta empenta i il·lusió que realment era creïble i esperançador el procés de creació d’una nova esquerra. Una nova esquerra que, amb les utopies i la força transformadora de l’esquerra clàssica, s’adaptés a les noves realitats, assumís la pluralitat i fos capaç de superar el capitalisme i, a la vegada, el fracàs del model (no pas la utopia) comunista. L’altre gran objectiu d’Iniciativa era fer viable una nova forma de fer entendre la política. Una política basada en la transparència i l’honestedat, en la participació popular al màxim i a tots els nivells, anant molt més enllà del simple fet de votar cada quatre anys. L’ètica i la participació són imprescindibles per fer possible una nova dimensió de la persona i un aprofundiment de la democràcia; aspectes, tots dos, indefugibles si es vol transformar realment la societat”.

Ahir com avui, no escalfa prou el foc. Ara és demà, i haurem de fer foc nou. Ho deia Martí i Pol i va servir de lema a la campanya que ICV va organitzar el gener de 2014 per sumar, proposar i construir una alternativa política innovadora no només per resistir, sinó per guanyar i mantenir-se en l’acció transformadora. Més enllà de finestres d’oportunitat que s’han tancat i que s’han aprofitat però no sempre bé, aquest és encara el repte en un context català, espanyol i europeu molt convuls i extremadament complicat. Amb dignitat i fent memòria, cal avançar. “Reconèixer el passat per construir el futur” és, justament, el que demanava Joan Saura en el seu article sobre el PSUC, ICV i la confluència al monogràfic de Nous Horitzons dedicat, el 2016, als 80 anys del millor partit de Catalunya. I posar el focus en l’ecosocialisme com a “actualització de la cultura psuquera” és el que en aquell monogràfic feia Joan Herrera: “Si ICV hereta la síntesi de l’esquerra clàssica amb el catalanisme popular, l’ecosocialisme implica una segona síntesi d’aquesta esquerra transformadora amb el catalanisme, l’ecologisme i el feminisme, sense descuidar la forta importància del pacifisme a Catalunya”.

Potser és per tot això, per memòria, dignitat i futur, que ningú va citar la metàfora de la balsa i els nàufrags amb què Vázquez Montalbán va descriure l’origen d’Iniciativa. Un naixement, justament, en el que Vázquez Montalbán va ajudar “molt” des de la seva “gran influència ideològica i intel·lectual”, com recorda el primer president d’ICV, Rafael Ribó, en una extensa entrevista de Josep M. Muñoz al número 459 de L’Avenç d’aquest estiu. Segurament per tot això, per memòria, dignitat i futur, i malgrat la decisió del consell nacional de liquidar ICV, tampoc ningú va dir res d’apagar el llum. Ni tant sols es van arreplegar les cadires i es va escombrar la sala que, com va dir Andreu Mayayo, és com s’identifiquen els comunistes al final dels actes. Els ecosocialistes també arrepleguen cadires i escombren, però venen de lluny i van més lluny encara.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top