I si tornem a començar Revisat per Revista Treball a . Sens cap mena de dubtes, la consolidació del nou subjecte polític que hem començat a construir dependrà més de les polítiques que impulsi a partir d’ara, que no Sens cap mena de dubtes, la consolidació del nou subjecte polític que hem començat a construir dependrà més de les polítiques que impulsi a partir d’ara, que no Rating: 0
Esteu aquí: Home » Portada » I si tornem a començar

I si tornem a començar

I si tornem a començar

Sens cap mena de dubtes, la consolidació del nou subjecte polític que hem començat a construir dependrà més de les polítiques que impulsi a partir d’ara, que no pas d’una lectura acurada dels documents aprovats. I els reptes són molts i, a més, a curt termini. Especialment, pel que fa al que hem acordat denominar com a “Procés”. I, en aquest sentit, tot i que ha quedat clar que el nou actor polític no és independentista, és d’esperar, com va expressar Xavier Domènech, que serà acusat a tota hora d’ambigu. I ambigüitat no és el que necessita, precisament, la teranyina conceptual que ha teixit l’independentisme governant i que ens té a tots atrapats. En aquest context, la meva convicció, cada cop més, és que cal començar per negar la major.

I deixeu-me començar amb una remembrança històrica. A principis dels anys trenta del segle passat, Nin (Esquerra Comunista) i Maurin (Bloc Obrer i Camperol) discutien com encaixar Catalunya en una Espanya diferent. El primer, en una estricta interpretació leninista, deia que el problema nacional espanyol es resoldria en el marc de la revolució socialista. Maurin, en una lectura més heterodoxa, veia necessària la destrucció de l’Estat espanyol per tal de construir una cosa nova des de baix. Ara bé, els dos coincidien en dues coses. En l’objectiu: construir la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. I en la diagnosi: Espanya era un país semifeudal i la revolució socialista estava a tocar. No cal dir que s’equivocaven. Ni Espanya era un país semifeudal, malgrat que tenia moltes assignatures pendents que la Segona República intentà aprovar, ni la revolució socialista era a l’abast de la mà; el que vingué pocs anys després fou quelcom molt diferent.

No cal dir que no es tracta de fer paral·lelismes. El moment actual i el d’aleshores tenen enormes diferències, i les comparacions forçades mai no aporten res d’aprofitable. La referència només m’ha servit d’entrada per plantejar allò que m’interessa, si estem treballant amb la diagnosi adequada i, sobretot, amb la solució més encertada.

Pel que fa a la diagnosi, em sembla que hi ha dos aspectes que hauríem de reformular. El primer és el de l’estat de l’autogovern. No hi ha dubte que la sentència del juliol de 2010 del Tribunal Constitucional (TC) va representar un cop psicològic d’enormes conseqüències; se’ns deia que l’autogovern que volíem per a Catalunya no cabia a la Constitució, si més no amb la lectura que se’n fa actualment. I, a més, es retallaven un seguit de competències emprant un llenguatge que no podia deixar indiferent cap català dels que apostaven pel nou Estatut o per un major nivell d’autogovern. Ara bé, la interpretació dels paràmetres que defineixen la situació generada per l’esmentada sentència, no hauria de ser la mateixa per a tots els que aspirem a més autogovern. No pot ser la mateixa per a aquelles persones que creiem que l’autogovern és un instrument perquè una comunitat, en el nostre cas una que majoritàriament es defineix com a nació, disposi de més i millors instruments per afrontar i solucionar els problemes que té plantejats, que per a aquells que, en un lectura teleològica, consideren que l’autogovern és un simple pas vers la fita de tota nació, la consecució d’un Estat propi. Entre els qui tenim una visió instrumental (per dir-ho sintèticament) i els qui tenen una visió essencial (per seguir-ho dient sintèticament) de la qüestió, hi ha un tall conceptual que em sembla que no ha estat prou debatut. Un tall conceptual que va més enllà de tàctiques i estratègies. En aquest sentit, per als primers el nyap del TC hauria de poder-se reconduir vers una reforma constitucional amb un clar contingut federal i plurinacional (complicada, complicadíssima, això sí); per als segons, ha estat l’oportunitat esperada per considerar que tota entesa amb l’Estat –una de les trampes conceptuals del Procés, ja que Catalunya encara és Estat– és pantalla passada, com es diu ara, i que cal posar el turbo de la independència. Amb l’afegit, en aquest darrer cas, d’una voluntat menys honesta, la de tapar les vergonyes, en forma de retallades pressupostàries i corrupció, del partit governant (mai no sabrem, exactament, fins a quin punt això ha estat determinant en el canvi de rumb de Mas i CDC). Dit això: estem tan malament en termes d’autogovern? Certament, no tenim marge de maniobra per intentar anar-nos-en sortint mentre construïm quelcom millor? La situació exigeix un plantejament de caixa o faixa? ¿És imprescindible plantejar el plet en uns termes que, forçosament, divideix, encara que només sigui emocionalment, la ciutadania de Catalunya per la meitat? És imprescindible encabronar el llenguatge fins a nivells que fan impossible una anàlisi acurada de la situació? I podríem afegir-hi molts altres interrogants.

L’altre error de diagnosi és la valoració de l’Estat espanyol que es fa des de l’independentisme o que almenys se’ns vol transmetre dia sí i dia també. No seré jo qui faci un panegíric de les seves bondats democràtiques i negui les mancances de tot tipus que té en aquest sentit, sobre les quals podria omplir pàgines i pàgines. Però titllar-lo de no democràtic, a part de no ajustar-se a la veritat, ens situa en una anàlisi de la realitat que no ens porta enlloc. Està molt lluny de ser un Estat en fallida democràtica i, a més, avui constitueix un dels pilars de la Unió Europa, especialment després del Brèxit. El càlcul de la relació de forces ha estat un error immens. La diferència de recursos, des de tots els punts de vista, entre l’Estat i Catalunya no té color. Plantejar una batalla a pit descobert, com s’està fent, és un suïcidi polític i institucional (o, si més no, un esport polític excessivament arriscat). Alguns s’han acabat creient el discurs que volent-ho n’hi ha prou, que no cal mesurar la correlació de forces i el context dels esdeveniments (de fet, l’esquerra, la nostra, també s’ha contagiat d’aquest voluntarisme, propugnant processos constituents que ho han de canviar tot, processos que de moment no es veuen per enlloc; uns i altres correm el risc de perdre’ns en el discurs, sense concretar solucions). No sé si la Història els donarà la raó, però, en tot cas, de moment no els ajudarà (ens ajudarà) a avançar; almenys en termes d’autogovern, que se suposa que és del que es tracta.

Així doncs, què fer. En primer lloc, denunciar que l’estratègia de l’independentisme governant està situant la política catalana en un atzucac, en un cul-de-sac. Una cosa és segura: mentre l’actual full de ruta continuï, les esquerres catalanes no seran hegemòniques. Això està cantat. Res no indica que un referèndum de caràcter autodeterminista tingui possibilitats de fer-se, com a mínim a curt i mitjà termini. Ni el gruix de la jurisprudència internacional (recordeu la sentència de la Cort Suprema de Canadà d’agost de 1998), ni el marc europeu (llegiu l’apartat III.1 del codi de bones pràctiques referendàries de la Comissió de Venècia), ni la correlació de forces a nivell espanyol (en aquest cas no cal llegir cap document), hi ajuden gens ni mica. L’únic punt a favor és que, de manera reiterada, un setanta cinc per cent dels catalans reclamen una consulta o un referèndum per decidir les futures relacions amb Espanya. Ara bé, no deixa de ser una deslleialtat que aquells que ja han passat no sé quantes pantalles i que només treballen per assolir un “Sí” majoritari a la independència, facin veure que la seva principal preocupació és crear les condicions perquè es pugui fer el referèndum. Aquí no juguem tots les mateixes cartes.

Què fer, repeteixo. Ras i curt. Per una part, canviar la lògica del referèndum. Enfocar-lo com l’instrument que ha de permetre que, en última instància, sigui la ciutadania de Catalunya qui decideixi el futur encaix d’aquesta amb la resta d’Espanya. Quelcom que, en bona lògica, hauria de venir per la via de la reforma constitucional (l’opció de quasi un 50% dels catalans, segons la darrera enquesta de La Vanguardia), encara que res no impedeix que paral·lelament, instruments polítics i constitucionals per fer-ho no en manquen, es busqui una solució que acontenti la major part dels catalans i les catalanes durant una generació, per posar un termini. I no dic que sigui fàcil, ans tot el contrari. Però és la solució menys impossible. D’altra banda, cal posar en valor, més enllà de l’estricte nivell competencial i de recursos financers, allò que va aportar l’Estatut del 2006: la definició d’un marc més progressista per abordar els reptes de la societat catalana de principis de segle XXI, llegiu amb cura el títol I (Dels drets, deures i principis rectors). Dubto que una futura Constitució catalana, d’existir, sigui més progressista.

Resumint encara més: apuntar vers una solució que no pot ser immediata ni completa i revaloritzar els instruments dels quals disposem per gestionar una realitat que no espera. I, paral·lelament, anar definint i, en la mesura del possible, impulsant una sortida de la crisi basada en un model de producció i consum socialment més just i mediambientalment sostenible. I, paral·lelament, treballar des de totes les instàncies per millorar les condicions materials i culturals de vida dels més desfavorits. Que és el que li toca fer a una formació política d’esquerres i catalanista, que així s’ha definit el nou subjecte polític que va començar a caminar el proppassat dia 8.

Autor/Autora

Jordi Casas

Militant d'ICV Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 6

Comentaris (2)

  • Pere

    Doncs res, home, a esperar la pròxima reforma constitucional. Que no estem tan malament, al capdavall!

    Responder
  • Josñe Luis Atienza

    Vivo sin vivir en mí. Ui, com no tenis temps per impulsar reformes, anem per la vía del UiUiUI, el RUI, la DUI, i de las, el DiU, per si de cas.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top