I de sobte, Puigdemont!: Pujolisme 2.0 Revisat per Revista Treball a . La story-line de la sisena temporada del Procés estava ben perfilada: la Diada tornava a encetar el curs polític amb una mobilització espectacular, que esperona La story-line de la sisena temporada del Procés estava ben perfilada: la Diada tornava a encetar el curs polític amb una mobilització espectacular, que esperona Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » I de sobte, Puigdemont!: Pujolisme 2.0

I de sobte, Puigdemont!: Pujolisme 2.0

I de sobte, Puigdemont!: Pujolisme 2.0

La story-line de la sisena temporada del Procés estava ben perfilada: la Diada tornava a encetar el curs polític amb una mobilització espectacular, que esperonava la convocatòria del referèndum; l’Estat hi posava els bastons a les rodes (l’1-O també ho va fer sobre les persones) i el president Puigdemont convocava eleccions amb el repte de superar la barrera psicològica/política del 50% dels vots emesos. Encara que les portes de la independència no estiguessin a tocar, si més no en la realpolitik, Carles Puigdemont se’n podia tornar a Girona ben satisfet: ningú havia anat tant lluny en el desafiament a l’Estat.

Als guionistes, però, se’ls hi va anar la mà sucant en el bol de les emocions la trama setmanal. Recordem les dues sessions parlamentàries d’infart del 6 i 7 setembre; els escorcolls i detencions efectuats per la Guàrdia Civil; la concentració davant la conselleria d’economia amb els jordis dempeus sobre els vehicles policials; l’arribada massiva de forces policials estatals (Piolin, inclòs); les bastonades de l’1-O (i el recompte a l’església de Vila-rodona cantant el Virolai); l’aturada de país (amb lockout de la Generalitat, sense conseqüències en la nòmina, inclòs); la riuada de banderes espanyoles pels carrers de Barcelona; l’empresonament dels jordis, el tràmit al Senat per aprovar l’aplicació del 155….

Malgrat tot, el president Puigdemont era ben decidit a convocar les eleccions per a evitar la intervenció de l’autogovern i, ara sí amb totes les de la llei, reblar el clau independentista a les urnes. Tenia el vist-i-plau de qui el va fer President i la garantia de la mediació del PNB. El decret de convocatòria (pactat amb l’Estat!) ja era a punt i només calia la seva signatura i publicar-lo tot seguit al DOGC, ja que calia no barrejar la campanya i les votacions entre neules i torrons, entre pares noëls emparrant-se pels balcons i reis d’orient repartint carbó. La data fixada era el dia 20 de desembre, la mateixa que va escollir dos anys enrere el president Rajoy per a convocar les eleccions generals, encara que aquest cop la diada de les votacions seria laboral trencant la tradició festiva dels darrers gairebé trenta anys. El 20 de desembre era, així mateix, l’aniversari (el 44) de l’assassinat del president del Govern, Luis Carrero Blanco. El dia que va volar pels aires.

La nit del 25 al 26 d’octubre, però, el què va volar pels aires va ser el decret de convocatòria electoral, que ja s’estava cuinant en els forns de les redaccions periodístiques i que s’havia de fer públic, amb tota solemnitat, a mig matí. Els cronistes de les múltiples entrevistes, reunions i discussions, fins ben passada la mitjanit, parlen d’un Puigdemont ferm en la seva decisió malgrat, a parer seu, el cop baix d’ERC que acceptava però no es corresponsabilitzava de la convocatòria electoral. En el joc de la gallina, Puigdemont havia saltat del cotxe o bé donat un cop de volant. Els republicans ja feia temps que ho tenien tot a punt per a una campanya electoral, que començava amb una avantatge en les enquestes de 3 a 1 sobre els convergents, que havia de certificar l’anhelat sorpasso i, al capdavall, la entronització d’ERC com a nou pal de paller del govern de la Generalitat. El coitus interrruptus presidencial de Puigdemont ho canvià tot. I els folis de la story-line de la sisena temporada volaven pels aires de Sant Joan Despí. La confabulació dels irresponsables pregonada des de feia setmanes per Jordi Amat (i publicada recentment) havia fet el cim o, con diuen els artistes, un Palau.

Ara, amb l’aprovació del 155, qui convocava les eleccions, després de cessar el Govern, era Mariano Rajoy i donava pas a una campanya ben anòmala on l’Administració de Justícia esdevindria la protagonista estel·lar, amb candidats a la presó i d’altres fugitius a Brussel·les, en cerca i captura. Tot amb tot, la novetat no prevista era el desig de Carles Puigdemont d’encapçalar una candidatura presidencial, de tall macronista (de centre liberal), amb el xantatge emocional al món independentista que la derrota de l’Estat passava pel seu retorn com a president. El plebiscit independentista donava pas al plebiscit legitimista de Puigdemont. El PDECAT era escombrat sota la catifa presidencial mentre republicans i cupaires feien de palmeros pels carrers de Brussel·les. Quan els sondeigs electorals van començar a detectar el tsunami Puigdemont, republicans i cupaires ja havien begut oli de ricí.

La victòria presidencial en la foto finish de l’espai independentista per dos diputats i uns milers de vots va acabar de reblar el clau. L’independentisme autocrític (no teníem majoria per implantar la República) i polític (convé canviar les polítiques socials per atraure els comuns) d’ERC era bandejat per l’independentisme supremacista del gen convergent, que diu Juliana, que sap que no té majoria ni, de moment, el vent a favor a la Unió Europea per construir un nou Estat però si per a continuar remenant les cireres del poder autonòmic (prou important i atractiu) per anys i panys. Ras i curt: pujolisme 2.0.

Xavi Domènech lamenta que en un país d’esquerres guanyi la dreta. Té tota la raó: mentre els estudis sociològics indiquen que dos de cada tres catalans se situen ideològicament entre l’esquerra i el centre-esquerra (i només un 10% a la dreta), els partits de la internacional liberal (JXCAT i Ciutadans) tenen majoria absoluta al Parlament. Res de nou, tanmateix, només cal recordar les primeres eleccions al Parlament després de la mort de Franco, el març de 1980, quan Jordi Pujol es va imposar a la Catalunya d’esquerres, la famosa taca roja hegemonitzada per socialistes i comunistes. Aleshores, però, les candidatures del PSC i del PSUC sumaven 58 diputats, una xifra mai més superada i ara reduïda a 25, tots just els que va traure el PSUC l’any 1980. El pujolisme com el procés independentista han servit per a centrifugar el conflicte social de la política catalana.

Ara, però, la qüestió principal no és si hem passat del nacionalisme a l’independentisme, de fer país a fer estat, sinó que l’alternativa a la dreta catalana independentista és la dreta catalana espanyolista, que, a més a més, ha aconseguit situar-se simbòlicament com a primera força política, en vots i escons, al Parlament de Catalunya. El procés independentista ha aconseguit triturar el catalanisme polític i l’esquerra política. En aquest sentit, caldria fer un esforç per comprendre millor els resultats electorals, més enllà de la geografia municipal, taula per taula (les diferències també van per barris) i afegir els paràmetres d’edat (què han votat els joves?), gènere (més dones amb llaç groc que homes?), sentiment religiós (més cristians per l’independentisme?)…. Tenim molta feina per endavant i ens caldrà començar per analitzar i compartir les causes de la derrota. Per què ens ha deixat de votar dues de cada tres persones que ens van fer confiança en les dues darreres eleccions generals que van guanyar amb el mateix cap de llista i amb gairebé les mateixes propostes?

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 27

Comentaris (2)

  • Pere

    No és això, company, no és això! I tant, que tenim feina a fer!
    En primer lloc, reunir prou coratge com per treure’ns les ulleres dels nostres prejudicis ideològics, que condicionen tant la nostra visió de la realitat, que ens porten a concloure que la gent s’ha equivocat votant el que votava, i que nosaltres som els que els hem de tornar a l’ús de la raó política que han perdut.
    I si goséssim mirar-nos-ho d’una altra manera?
    El que ha saltat pels aires, perquè el PP i els seus aliats ho han rebentat, són la Constitució del 78 i l’Estat de les autonomies que aquella constitució fundava. O és que algú es pensa que es pot creure en un règim autonòmic que el govern central de torn es pot carregar quan li doni la gana, com ha fet amb l’autonomia catalana?
    I no oblidem que els aliats del PP són Ciudadanos i el PSOE, és a dir, la majoria del sistema polític espanyol.
    Davant d’això, aquestes eleccions anaven de democràcia i de restabliment de les institucions intervingudes. I de vindicació de la dignitat democràtica d’un poble escarnit, reprimit i represaliat.
    Si no ho hem entès, en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya els Comuns continuaran perdent presència.
    Per cert, no cal que patiu tant pel futur de les esquerres: en el bloc independentista són majoritàries. En el bloc espanyolista, ho són les dretes. No és pas cap casualitat!

    Responder
  • Javier G. Vilaltella

    Jo comparteixo molts dels punts de l analisi d´Andreu Mayayo . Sobre tot ,quan fa concluir l ´análisis de molts dels fils del “procés ” ,en la trista realitat de que les “esquerres” son les grans perdedores de la manera com el nacionalisme ha anat lligant els fils del procés .
    No dic que aquest resultat s´ hagi produitnecesariament amb l´ntenció de destruir l´esquerra ,, pero amb intencio o sens ella els resultats son els que son.
    De totes maneres, ja se que no tot es pot dir en un article, pero voldria posar aquest fet proudit a Catalunya dintre de la perspectiva general del mon actual : en les profondes transformacions que s´estan produint en el mon del treball ,la precaritzacóo , la robotització ,el canvi rapit en la tecnología que deixa obsolets sectors del mon laboral en periodes extraordinariament curts . etc, etc
    El que vull dir es que el mon de l´esquerra analitza d ´un manera una mica enredarida el mon del treball i potser aixo dificulta entendre per que precisament els treballadors son els que alimenten cada vegada més la dreta ((l´exemple mes que evident es del “Cas Trump” ) .Tot aixö no treu la més minima força a l´argumentació de Mayayo . Es simplement l´invitació a posar-se les piles i analitzar amb més profonditat. Crec que ja ho va veure clar en Domenech després de les eleccions :, per que una gran part dels treballadors del “cinturó” han votat a Ciutadans, es el gran repte que tenim. Alguna cosa o moltes s´han fet malament

    En el cas de Pere voldria fer dos reflexions
    A ) Es cert qu el que diuen els votants en un sistema democratic s´ha de respectar .El problema es si no és important en aquesta convulsió de canvis que ´s´esta experimentant en general el votant devant de la foscor general s´instali per exemplo “la por ” , “l ´inseguritat” , “la falta d´informacio sobre les causes reals de perdua de capacitat adquisitiva etc etc (((repeteixo desde els que varen votar a Hitler als que han votat a Trump , o el Brexit, i els que dintre de poc votaran de nou a Berlusconi))) demanen un analisi mes detingut sobre el proces de formacio del judici del votant a l´hora de votar.
    Si vota una cosa degut a la por que li produeix la inseguritat del futur no s´equivoca , la por es real , i l´inseguretat també. No se´l pot fer culpable , pero les receptes de l´esquerra per combatre l´explotacio ja no convencen sembla al treballador, ni tampoc els análisis de com funciona l´explotacio en el ultims temps
    . Es signifcatiu com un simple exemple del que dic és que quan va esclatar la desvergonya de les “tarjetes Black” tot-hom va reaccionar. I ara que fa poc quan el govern comunica fa no gaire que del pla de rescat dels bancs avalat per l ´estat, 45.000.000 mililons d´euros ja no serán mai mes recuperats. On están els partis d´esquerra que sapiguin al nivel monumental d´ estafa que aixo suposa per les butxaques particulars.

    B) Pere ,pensa que Mayayo s´equivoca ,có ( “no és aixó ,Company, no és aixó )segons ell el resultat més important és el fet es que el que ha voltat pels aires es la constitució del 78 i l´estat de les autonomies..

    ES possible que en aquesta tesi hi ha una bona part de veritat. Jo vull desitjar-ho ,simplement perque es cert la Constitucio del 78 va significar una gran avanç , pero també es igual de cert que quan es confecciona encara hi ha una presió molt gran de forces reaccionaries . I que si aceptem aquesta premisa com a valida seria necessaria evidenemente un replantejament.
    Ara be la gran pregunta es como es consegueix aques objectiu. ES inclús que ademes de Catalunya hi hagi una part signficant de la població que pensi el mateix. a la resta d´Espanya

    La pregunta , i repeteixo per a mi és realment una pregunta la manera com es porta el proces Catalunya fa masses amics o millor esta fente enemics de gent que no ho era.

    Com vivim temps de molta confusio ,l´unic que desitjaria es que aquestes reflexions , que potser son insuficients o equivocades s´els hi poses l´etiqueta ,per cert tot sovint amb unl aire de seguretat en que és solen fer ((de rancia tradicio imquisitorial )), fossin tatxades de “Españolistes” ,em refereixo especialmente a las de l´apartat B dedicat a Pere

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top