I després? Que no surtin els monstres Revisat per Revista Treball a . Aquests dies hi penso molt... quin contrasentit: tenir tot el temps del món i no tenir temps per a res. Els WhatsApp, els Telegram, vídeos, memes, articles inte Aquests dies hi penso molt... quin contrasentit: tenir tot el temps del món i no tenir temps per a res. Els WhatsApp, els Telegram, vídeos, memes, articles inte Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » I després? Que no surtin els monstres

I després? Que no surtin els monstres

I després? Que no surtin els monstres

Aquests dies hi penso molt… quin contrasentit: tenir tot el temps del món i no tenir temps per a res. Els WhatsApp, els Telegram, vídeos, memes, articles interessants, propostes de manualitats, xerrades que m’agradaria escoltar, propostes de sèries, de teatre online, de ioga, de pilates, de gym virtual, de….Les bombolletes vermelles de les notificacions se m’acumulen sense fi. L’altre dia comentàvem amb la meva parella que el confinament és allò que passa entre àpat i àpat, entre que netegem la cuina i la tornem a embrutar, entre que endrecem tot el que el nostre fill de 17 mesos deixa escampat pel menjador i anem a sopar. I no ens n’adonem i torna a ser l’hora d’anar a dormir i no hi ha hagut temps per a res i l’endemà segueix el dia de la marmota. I això que tenim sort: a l’estrès (sí, ho podem dir així) d’estar 24h tancats no hem de dedicar ni mitja neurona a patir per algú pròxim que estigui lluitant per la seva vida en cap UCI col·lapsada, cap dels dos no hem de patir per la feina i ens portem bé per aguantar la situació.

Penso molt en la sort que tenim. I és des d’aquest privilegi que escric. I aquesta sort que tenim, fa que em senti malament quan hi ha dies que tindria ganes de baixar les escombraries i seguir caminant carrer enllà sense hora de tornada, només perquè em toqués l’aire i tornar a sentir que soc la Júlia d’abans de tenir un fill i no una mare confinada que teletreballa i que no li dona la vida per a res més amb la sensació que no fa bé ni una cosa ni l’altra.

Ja portem 22 dies sense escoles. Això són 264 hores hàbils (les de dormir no les compto), és a dir, 15.840 minuts, 950.400 segons. Són moltes hores per omplir, moltes activitats a fer mentre un o l’altre ho compaginem amb el “teletreball”, si és que se’n pot dir així… Fem mil activitats amb plastilina, farina, gelatina, sorra mentre sona en “bucle” el Pot petit. Tinc la melodia dels Pirates i la del Lleó enganxades al cervell. Tota la casa fa pena: des de la neteja, a l’ordre i de vegades el nostre estat anímic, tot i que intentem no defallir. Perquè tenim molta sort. Això ens ho repetim sovint. Trobo que aquests 3 minuts de la família formada pel Pol, l’Àngela i la Vera resumeixen a la perfecció el que juraria que estem vivint moltes famílies confinades (les afortunades). Sortirem tots plegats amb un màster en criança, en paciència i cridant allibereu els nostres fills i filles, tal com reclamava el periodista i director de Crític, Roger Palà.

Penso que és en aquests dies quan realment es manifesta encara més la injustícia de la manca de reconeixement a les tasques de cures… Suposo que ja sé la resposta, però aquests dies en les llars on les tasques no estan ben repartides entre les dues persones que tenen cura de les criatures, s’està produint alguna mena de canvi? En la gran majoria, i parlo de les famílies composades per home-dona, només estaran ells teletreballant i elles fent el que fan sempre, però, alhora confinades? Hi haurà en algun cervell d’home alguna mena de canvi de xip?

Penso també en com estaran vivint aquesta crisi les persones que viuen soles. Si viure la pandèmia acompanyat pot ser dur, viure-la en soledat no desitjada encara ho ha de ser més… Tal com apunta l’Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona arrel del post al bloc del PEMB, “la soledat no desitjada és ben present a la nostra societat hiperconnectada i té conseqüències importants sobre la salut i el benestar individual i col·lectiu. L’envelliment i els estils de vida porten a que cada cop tingui més presència i la crisi del COVID19 ens ha de fer més conscients a tots i totes del que significa i de la necessitat d’articular estratègies per combatre-la”. El curiós és, però, que per molt ben acompanyades que estiguem, a casa o en la vida, la gent s’està morint sola als hospitals sense la possibilitat d’unes últimes paraules d’algú conegut, d’una última carícia, d’un últim petó… Si de normal ja moren cada setmana persones soles a casa, què ens trobarem quan passi la crisi?

Penso en totes les dones invisibles. Penso en les caixeres de super i el seu sou massa baix però que han d’anar a treballar per mantenir que la resta puguem subsistir. Quanta gent surt al balcó, també, a aplaudir-les a elles i a les treballadores anònimes com la Valentina, la dona que va ocupar pàgines de diari el dia que el Ple al Congrés va aprovar l’estat d’alarma? En parlava l’escriptor i influencer Roy Galán en un post al facebook: “La veo desinfectar la tribuna del Congreso y pienso en todas las mujeres (sí, casi todas son mujeres) que trabajan limpiando nuestra mierda. (….) Pienso en lo fundamental de esto y en lo mal pagados y lo mal valorados que están los cuidados cuando es que se pagan”. La mateixa Valentina reconeixia en una entrevista que era el primer aplaudiment que rebia en 29 anys treballant al Congrés.

Penso en les auxiliars que cuiden a la meva iaia a la residència. La meva iaia no pot parlar perquè fa just 16 mesos que va tenir un ictus. No pot menjar normal perquè li van perdre la dentadura i ja no se li pot fer cap de nova. Tampoc es pot aixecar, ni caminar, ni vestir-se, ni anar al lavabo sola. Tot li han de fer. L’únic que li quedava eren les nostres visites, ara cancel·lades per l’estat d’alarma. A vegades està absent, però quan hi és, estic segura que no deu entendre res del que està passant. En una residència on hi ha una cinquantena d’homes i dones octogenaris, hi ha qui troba una estona una vegada a la setmana per fer una videotrucada perquè almenys ens pugui veure. I és d’agrair, sobretot, tenint en compte la situació de col·lapse d’algunes residències on ja s’ha denunciat que no tenen prou recursos, on fins i tot en algunes els cadàvers podrien estar convivint més temps del necessari amb els residents.

Penso també en el personal mèdic, infermers i infermeres i metges, metgesses i, que d’un dia per l’altre han d’abandonar la seva especialitat, ja sigui oftalmologia, pediatria o cirurgia per dedicar-se a cuidar les persones ingressades amb COVID19. A vetllar per la seva vida, mentre qui segueix en les especialitats, doble i triplica torns per cobrir-los. Ho explica a La Vanguardia el cardiòleg infantil i pediatre de l’Hospital de nens de Barcelona, José Manuel Siurana. Han de deixar el que porten exercint durant la seva carrera per sostenir la pandèmia. Deixar les seves pors de banda per afrontar aquesta situació excepcional. Penso també en qui encara no ha començat a exercir però ja s’han ofert de voluntàries per ajudar a combatre el coronavirus. En parlaven a Vice tres metgesses que encara no tenen la seva plaça MIR atorgada. Com si fos poc, sovint sense la protecció necessària, tal com ho denunciaven fa uns dies.

Penso també en les altres persones malaltes, que ja en tenen suficient amb patir, per exemple un càncer, i que ara també han d’esquivar de totes totes aquest virus. Penso en les mares solteres. Penso en les mestres que aquests dies han de fer doble jornada a casa, en com poden acompanyar criatures amb realitats totalment diferents a casa. Penso en les embarassades i les que acaben de parir, les que han d’enfrontar-se a les pors normals del part o de l’embaràs, a haver d’anar a un hospital a donar llum o a fer un control rutinari. Sumar-hi a les pors del postpart, el canvi de rutines, al canvi de vida, viure-ho confinades a casa. Tot i que el postpart en si mateix ja és una mica això, tancar-se  a casa.

Penso en com sempre, davant de qualsevol crisi econòmica qui n’acaba pagant les conseqüències són els mateixos de sempre. Les mateixes de sempre, elles, sempre doblement castigades. El mapa de contagis de Barcelona parla per si sol: Roquetes, Nou Barris, és el barri que té la taxa de positius més elevada: 533 per cada 100.000 habitants. La zona de Sant-Gervasi-Galvany és la que registra menys casos: 77 per cada 100.000 habitants. Tal com apunta a El Periódico la periodista Helena López, “fa temps que professionals dels CAP dels barris més castigats de la ciutat i l’àrea metropolitana alertaven que les males condicions de vida dels seus veïns eren incompatibles amb els consells mèdics d’extremar les mesures d’higiene, per la precarietat de les seves vivendes. A més, en aquests entorns predominen uns perfils professionals incompatibles també amb el teletreball, molta gent treballant en supermercats, en fàbriques o en serveis de neteja, amb la qual cosa el confinament en massa ocasions és una utopia”. Plou sobre mullat.

Penso en totes aquelles criatures que ara ho tindran més difícil per accedir a una alimentació adequada, per seguir les classes en la distància, en les que pateixen violències a casa, en les persones autònomes que no tindran possibilitat de tenir ingressos aquests dies, en les que ja estaven a l’atur, en qui no podrà pagar el lloguer, en les petites i mitjanes empreses que potser han d’acabar baixant les persianes, en els treballadors i treballadores que, en la millor de les circumstàncies entraran dins d’un ERTO. Segons fonts de CCOO consultades per Treball*, a Catalunya ja s’han produït 76.000 expedients, 73.500 com a causa major, 2.500 per altres causes, en total, més de mig milió de persones afectades: 570.000. I encara falten 15 dies mínim de confinament. I dic ERTO “en els millors dels casos” perquè és escandalós el número de persones que al meu voltant són víctimes de diferents martingales de l’empresa per aconseguir que tot i fer un ERTO i reduir-los el sou a un 30% exigeixen que treballin el 100% de la jornada, d’altres que demanen baixes voluntàries… i clar, a les portes d’una crisi econòmica, qui s’atreveix a negar-s’hi? Qui pot negar-s’hi?

Penso en com afectarà la crisi que viurem després de la pandèmia a l’emergència climàtica. L’ambientòloga especialitzada en canvi climàtic i desenvolupament internacional, Anna Pérez Català, en un fil a Twitter lamentava com alguns governs ja estan aprofitant la situació econòmica i els plans de rescat per demanar que es posposin o cancel·lin polítiques ambientals, com els plans de rescat s’obliden de les renovables i del perill que suposa que amb la crisi econòmica s’oblidi de la crisi ambiental just quan ens trobem en una “dècada clau”. Per altra banda, el diplomàtic Dirk Janssen, també recordava en un tuit com Amsterdam va utilitzar la crisi del petroli dels anys 70 com a catalitzador per convertir-se en la ciutat ciclista que coneixem avui. Sabrem aprofitar aquesta oportunitat per frenar el canvi climàtic just ara que en les nostres ciutats tenim l’aire més net que mai?

Penso en el dia de demà. En qui serem quan tot això hagi passat. En el món que ens quedarà. Ja hi ha veus, com la de la periodista Naomi Klein, que apunten que la crisi era el que vivíem anteriorment, que ara caldrà veure quina és la nova normalitat post-pandèmia. “Lo normal es mortal. La ‘normalidad’ es una inmensa crisis. Necesitamos catalizar una transformación masiva hacia una economía basada en la protección de la vida”, deia en una entrevista a El Salto Diario.

Tenim l’oportunitat de canviar el sistema. De donar el suport i els recursos necessaris a la ciència i a la recerca. De donar-li a les cures el valor que es mereixen. De fer que la conciliació sigui real i no una utopia. Potser així avançarem com a societat cap a la igualtat.

També penso en Gramsci. Fa temps que el vell món mor i el nou no acaba de néixer. Ara tenim una oportunitat per evitar que surtin més monstres. És ara o mai.

 

*Les dades corresponen a data de 2 d’abril de 2020

Autor/Autora

Júlia Brosa

Membre del consell de redacció de Treball

Articles publicats : 13

Deixa el teu comentari

Scroll to top