I ara, què? Revisat per Revista Treball a . La successió irrefrenable d’esdeveniments susceptibles, cadascun d’ells per separat, de provocar reflexions, anàlisis i propostes més o menys assenyades de supe La successió irrefrenable d’esdeveniments susceptibles, cadascun d’ells per separat, de provocar reflexions, anàlisis i propostes més o menys assenyades de supe Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » I ara, què?

I ara, què?

I ara, què?

La successió irrefrenable d’esdeveniments susceptibles, cadascun d’ells per separat, de provocar reflexions, anàlisis i propostes més o menys assenyades de superació o, com a mínim, de contenció, ens està portant, em temo, a abordatges superficials, a comentaris més o menys enginyosos que facilitin un titular, a simplificacions més aviat grolleres i a una preocupant buidor d’idees força, capaces d’encarar la complexitat amb una mica de rigor i perspectiva de futur.

L’espectacle d’aquesta setmana al voltant del judici pel 9N n’és, ben segur, una clara demostració, i només cal fer una ullada als mitjans de comunicació estatals i catalans o escoltar algunes tertúlies per veure fins a quin punt hem tirat el carro pel pedregar. No només ningú no escolta ningú i tothom ja sap què dirà l’altre, sinó que les declaracions dels protagonistes varien segons es trobin dins o fora de la sala del tribunal, el crèdit de la justícia es valora en funció de com es pot influir sobre els jutges o de com ens ha beneficiat o perjudicat la sentència i la credibilitat dels diversos protagonistes ha baixat fins uns límits de difícil recuperació.

I si aquest judici apareix com l’afer per excel·lència i hom tracta que totes les llums l’il·luminin, començant pel president de la Generalitat, que es permet, forçant el reglament, fer una abrandada intervenció parlamentària per tal de difuminar les més que justificades crítiques dels diversos grups parlamentaris per les declaracions de l’exsenador Vidal, no per això deixen de passar altres qüestions d’extrema gravetat. A tall d’exemple: la pèrdua de valor adquisitiu de les pensions ara i en els propers anys; l’escandalós incompliment per part de la majoria de països europeus de la ja baixa quota d’acolliment de persones refugiades, incloent països que no han acollit cap refugiat; el creixent malestar a diversos Estats europeus pel funcionament de la Unió Europea i l’increment de veus crítiques, a dreta i esquerra, sobre el seu futur; les primeres decisions del president Trump sobre col·laboradors, càrrecs institucionals, accés de persones estrangeres, mur a la frontera mexicana… que desborden les previsions més pessimistes sobre el personatge; l’apujada sense aturador del rebut de la llum i la incapacitat de l’oposició de fer-hi front amb mesures clares i efectives, alhora que la bonificació per a les persones més necessitades, segueix empantanada; el degoteig de notícies sobre casos de corrupció, que ja anem llegint com si formés part de la vida, sense alterar-nos, encara que inclogui casos com el de l’exvicepresident Rato, que ha deixat de pagar a Hisenda, és a dir a tots nosaltres, uns sis milions d’euros. Podria seguir amb un reguitzell de notícies importants que, si no estiguéssim on estem, ens farien pensar i actuar per fer-hi front i tractar de modificar les seves conseqüències.

He deixat per al final la situació interna dels dos grans partits estatals de l’esquerra, tots dos immersos en processos electorals interns i amb congressos a la vista. El PSOE, dividit entre diverses opcions i governat per una gestora a la qual només valora bé el diari estatal que defensa el sector més dretà del socialisme espanyol, i Podemos, emulant de forma inesperada el pitjor de la vella política que, segons deien, volien fer desaparèixer. Aquí a Catalunya, la construcció del nou espai polític –no sé perquè no li diem “partit”– no provoca, si més no de moment, els enfrontaments personals i polítics que passen a la direcció estatal. Però aquesta inevitable, necessària i lògica dedicació a qüestions internes minva la capacitat d’intervenir en les externes, i facilita la tasca dels governs espanyol i català, que no defensen, precisament, la causa dels més febles.

Cal, doncs, recuperar la iniciativa des de l’esquerra i des dels interessos i problemes reals de la majoria de ciutadans. Cal posar en valor i contribuir amb totes les nostres forces a les diverses iniciatives, que també hi són, encara que els mitjans no les difonguin, en defensa de les pensions, a favor de l’acolliment als refugiats, per garantir l’aigua, el gas i la llum a tothom, etc. No podem deixar-nos arrossegar, de nou, pel debat identitari com a únic problema, ni deixar d’expressar el nostre posicionament al respecte, però hem de ser visibles i actius en la proposta, el rebuig i la participació en totes les qüestions polítiques, econòmiques i socials que ens han fet arribar fins on som i que ens han fet guanyar el reconeixement de la gent.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 26

Comentaris (1)

  • Pere

    Referir-se a la qüestió nacional catalana com un mer debat identitar-hi és rebaixar el problema: el debat sobre l’estat és una qüestió política de primer ordre, perquè l’estat és el centre del poder polític.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top