I el 22 D, què? Revisat per Revista Treball a . Les eleccions autonòmiques del dia 21 D estan a tocar, un mes i escaig, i tothom està d’acord en considerar-les com a molt importants, com a molt impredictibles Les eleccions autonòmiques del dia 21 D estan a tocar, un mes i escaig, i tothom està d’acord en considerar-les com a molt importants, com a molt impredictibles Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » I el 22 D, què?

I el 22 D, què?

I el 22 D, què?

Les eleccions autonòmiques del dia 21 D estan a tocar, un mes i escaig, i tothom està d’acord en considerar-les com a molt importants, com a molt impredictibles i, segurament, com a les més concorregudes de totes les que s’han fet fins ara. També sembla que hi ha acord majoritari en considerar-les només autonòmiques, és a dir no seran plebiscitàries, ni constituents, encara que hi ha qui vol veure-les com a referendàries, adjectiu que no és fàcil d’explicar ni tan sols per part de qui els hi dona aquesta qualificació.

Una vegada presentades les diverses candidatures, també queda clar que hi ha set formacions amb possibilitats raonables d’obtenir representació, tres de les quals defensen l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, PP, Cs i PSC, unes altres tres han impulsat fins ara la DUI, la candidatura de l’anterior President Puigdemont, ERC i la CUP i una setena, Catalunya en Comú-Podem, que refusa tant el 155 com la DUI. Val a dir, tanmateix, que al marge d’aquestes coincidències pel que fa al monotema de l’anterior legislatura, són moltes i difícilment conciliables les diferències entre PP i PSC o entre Puigdemont i la CUP. Caldrà, doncs, estar més amatents que mai al contingut dels respectius programes, a les declaracions dels respectius dirigents de cada formació al llarg de la campanya, a les entrevistes dels mitjans de comunicació amb els i les caps de llista, als debats entre candidats així com, i molt especialment, a les propostes de col·laboració o de coalició postelectoral, tant si és per fer governs conjunts com si es tracta de simples suports parlamentaris.

Tot i que les enquestes seran menys fiables que mai, i no per culpa de les empreses que les realitzen, sinó per causa de la tensió existent, de la voluntat d’una bona part de l’electorat de no dir la seva intenció de vot, de la indefinició que a dia d’avui té una part molt important de la ciutadania, de la possible interferència de resolucions judicials abans del dia de les eleccions, del clima anòmal que implica que hi hagi caps de llista i candidats a la presó amb caràcter preventiu o fugits a Brusel·les, tot i aquestes circumstàncies i altres que podríem esmentar, no crec que hi hagi ningú que cregui que una sola força política podrà obtenir la majoria de vots i d’escons per poder governar en solitari. Caldrà, doncs, pactar, arribar a acords programàtics entre dues o probablement més de dues forces per tal d’assolir una majoria suficient per tirar endavant un govern i un programa d’actuació.

I si sempre ha estat clau saber què proposa cada partit i amb qui pensa tirar endavant les seves propostes, ara és un element indefugible. Ens hi juguem passar quatre anys més donant voltes a un procés que no va enlloc, que ha demostrat fins a quin punt estava farcit d’enganys i mentides, que ha provocat la pèrdua d’unes tres mil empreses, la meitat de les quals no només han tret de Catalunya la seu social sinó també la fiscal i, a més, sense abordar ni resoldre cap dels gravíssims problemes socials i laborals que afecten la majoria dels nostres ciutadans per no parlar de la corrupció tapada pel processisme. No, no ens ho podem permetre, però tampoc seria una solució, ben al contrari, que aquells que van nàixer per afeblir la llengua i la cultura catalana, que han fet de crossa de les polítiques més conservadores i reaccionàries del PP, tinguessin opcions per governar-nos. És evident que caldrà esperar el resultat electoral, després d’escoltar els programes, per veure quina pot ser la millor alternativa.

Pel que fa a Catalunya en Comú, primera força en les dues anteriors eleccions legislatives, té la possibilitat i la responsabilitat de tornar a posar l’eix de la confrontació no en les temes nacionals sinó en els laborals, socials, mediambientals, productius i morals. Tothom sap que aquesta força no és independentista i que ha defensat sempre el diàleg i l’acord, així com el dret a decidir i el referèndum pactat. Ho ha de mantenir, però sense deixar que aquest tema polaritzi i centri la campanya, assumint fins i tot el risc que la polarització volguda per tots els altres ens pugui perjudicar. Hi ha molta gent cansada del monotema, hi ha molta gent angoixada per la crisi econòmica que per a molta gent no ha passat, hi ha molta gent que vol que els seus diputats i diputades estiguin amatents a la realitat que els oprimeix i que proposin solucions als seus problemes, hi ha molta gent que vol un govern que governi per a les persones i les seves prioritats i no per a prioritats fabricades per a defugir la realitat.

Crec que el cap de llista de Catalunya en Comú-Podem ha demostrat a bastament la seva capacitat, conviccions i fermesa. Espero que al llarg de la campanya situï l’eix social en el centre de la seva proposta, formuli sense cap ambigüitat que no hi haurà aliança postelectoral possible amb qui no renunciï a processos unilaterals i reafirmi que els comuns seguirem sent la formació catalana, catalanista, defensora de la justícia social, de l’ètica, de la igualtat, de la transparència, del respecte pel medi ambient, lluitadora pel dret al treball i a un habitatge digne i propera a la gent.

Aquesta, crec, ha de ser la nostra aposta pel dia 22 de desembre.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 26

Comentaris (3)

  • Roman

    Em preocupa molt com darrerament es va sentint cada cop més que “no pactarem amb ningú que no renunciï a processos unilaterals”. Em sembla quelcom tan evident que quan es diu entenc que s’està dient “pactarem amb aquells que renunciïn a processos unilaterals”.

    L’altre dia a RAC1 Marta Rovira va dir que ja no hi ha inconvenient per governar amb els Comuns perquè la República Catalana està proclamada i per tant la independència ja no és un tema d’agenda o controvertit. Segons ella ara es tracta de governar la República aplicant un programa social.

    Crec que és important que no juguem amb la gent i molt menys amb els seus vots. ERC ha portat a terme un programa mil·lenarista que ha arrossegat a una part molt gran (el 50% concretament) dels catalans i que ha tingut com a conseqüència real la destrucció de les institucions catalanes, la divisió del país en dues meitats amb la renúncia a la seva identitat catalana de cents de millers de catalans, el creixement electoral descontrolat d’opcions anticatalanes i un creixement paroxístic de l’odi a Catalunya a la resta d’Espanya. No veig en ERC a dia d’avui una reflexió critica sobre l’estratègia que han impulsat sinó només lamentacions sobre els problemes tàctics que ha creat la maldat insondable dels adversaris. Una autèntica renúncia a la unilateralitat requereix participar en una reconciliació nacional que permeti crear un nou consens sobre formes d’aprofundir i eixamplar l’autogovern. És un consens del 80% que no es pot construir des de la demonització del PSC i la indulgencia amb ERC. S’ha de construir en la part central de l’espectre polític nacional català, no en un dels seus costats fent servir com a crossa no-independentistes despistats.

    És important parlar clar per tal que l’electorat pugui prendre les seves decisions amb coneixement de causa i dipositar confortablement a la urna el seu vot per nosaltres.

    Responder
  • Leonor

    No entenc la postura. Si no donarem suport als partidaris de la República (ERC, CUP i Pdecat), però tampoc al club 155 (C’s,PP i PSC) aleshores de què servirà que us torni a votar? I si posem l’eix social davant de tot: no creieu que un pacte amb ERC i la CUP sempre serà molt millor socialment que qualsevol amb el PSOE que va investir a Rajoy i va preferir a Rivera abans que Pablo Iglesias? No m’agrada massa aquesta estratègia de “ni DUI ni 155” perquè sembla un vot en blanc des de la superioritat moral i crec que les esquerres hem de ser valentes. Què la complexitat no ens faci conservadors. Quina és l’alternativa? Un referèndum amb les actuals enquestes a Espanya? Dir que no a tots sense cap solució realista? El que veig és que el votant clàssic d’ICV no independentista votarà PSC i el votant ICV més independentista i el més nou, el dels Comuns i una part de Podem, votarà ERC i la CUP. Jo ara mateix votaré la CUP perquè sé què faran i han demostrat que les incoherències s’afronten, però que si les amaguen no pararan de créixer fins que sigui massa tard. Molta sort.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top