Homenatge a Tzvetan Todorov Revisat per Revista Treball a . Encara no fa una setmana, el 7 de febrer, va morir a París Tzvetan Todorov. Aquest pensador, nascut a Sofia el 1939, va créixer a Bulgària i es va traslladar a Encara no fa una setmana, el 7 de febrer, va morir a París Tzvetan Todorov. Aquest pensador, nascut a Sofia el 1939, va créixer a Bulgària i es va traslladar a Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Homenatge a Tzvetan Todorov

Homenatge a Tzvetan Todorov

Homenatge a Tzvetan Todorov

Encara no fa una setmana, el 7 de febrer, va morir a París Tzvetan Todorov. Aquest pensador, nascut a Sofia el 1939, va créixer a Bulgària i es va traslladar a la capital de França el 1963, on va convertir-se en un referent del pensament europeu, un intel·lectual sòlid en un món cada cop més magre. En almenys un parell d’ocasions, havíem intentat convidar-lo a participar en algun acte universitari. Després d’haver gaudit amb la seva obra escrita, frissava per escoltar-lo en persona. Ja no podrà ser.

Com molts dels seus lectors, vaig introduir-me en el pensament de Todorov a través d’El miedo a los bárbaros. Publicat el 2008, aquest llibre s’enfrontava a una interpretació del món dominada per la lògica del “xoc de les civilitzacions i reivindicava una tradició europea basada en el respecte, el diàleg i la capacitat de mirar als ulls dels altres sense por:

“El miedo a los bárbaros” –escrivia Todorov– “es lo que amenaza con convertirnos en bárbaros. El miedo se convierte en peligro para quienes lo sienten, y por ello no hay que permitir que desempeñe el papel de pasión dominante. Todavía estamos a tiempo de cambiar de orientación.”

Després d’aquesta immersió en l’actual cruïlla europea, potser de forma poc ordenada, Todorov va descobrir-me una part poc coneguda del nostre passat més recent: el desplegament del comunisme a l’est europeu. Usant les seves pròpies paraules,

“(…) una religión secular que no postergaba el paraíso hasta después de la muerte, sino que lo impuso a millones de europeos, en un territorio que se extendía desde los Urales hasta el corazón de Berlín.”

La experiencia totalitaria és un llibre extraordinari per entendre la construcció del totalitarisme –al meu parer, només equiparable al llibre Castellio contra Calvino, de Stefan Zweig. Però també per prevenir-nos sobre les similituds d’aquesta experiència històrica amb algunes manifestacions més recents d’ultraliberalisme democràtic. Todorov va viure en primera persona una experiència totalitària a la Bulgària dels anys quaranta i cinquanta, però no l’analitza amb ànim de revenja sinó amb voluntat d’aprenentatge:

“La memoria del pasado será estéril si la utilizamos para erigir un muro infranqueable entre el mal y nosotros, si solo nos identificamos con los héroes irreprochables y con las víctimas inocentes, y lanzamos a los agentes del mal fuera de las fronteras de la humanidad. Pero es lo que solemos hacer.”

Ja seduït per la capacitat de Todorov per ajudar-me a comprendre el món, vaig descobrir dos nous treballs d’aquest autor. Dues joies brillants però menys conegudes: El espíritu de la Ilustración i Vivir solos juntos. En el primer llibre, Todorov il·lumina les bases de la nostra forma de pensar. Descriu una tradició il·lustrada que, després de la mort de Déu i de la decepció davant les utopies inassolibles, s’enfronta a la incertesa amb les forces despullades de l’humanisme. I ho fa a través de tres idees bàsiques: l’autonomia, la finalitat humana dels nostres actes i la universalitat. En aquest esforç intel·lectual per recordar i renovar els fonaments del nostre pensament, Todorov, com sempre, no pot oblidar-se del referent europeu:

“La Ilustración es la creación más prestigiosa de Europa, y no habría podido tener lugar si no hubiera existido un espacio europeo a la vez uno y múltiple. Pero lo inverso es también cierto: es la Ilustración la que está en el origen de Europa tal como la entendemos hoy. Por eso podemos decir sin miedo a exagerar que sin Europa no habría existido la Ilustración, pero también que sin Ilustración no habría existido Europa.”

Seguint amb el fil d’aquestes reflexions, Vivir solos juntos reuneix un conjunt d’assaigs que podem agrupar entorn d’un únic tema: la necessària relació que manté l’esser humà amb persones diferents a ell. “Quiero hablar” –anuncia en la mateixa introducció del llibre– “del descubrimiento del otro por parte del yo”. Una conversa per la qual desfilen Edward Said, La Rouchefoucauld, Rosseau, Mozart, Constant, Stendhal, Beckett o Goethe. Una conversa on es reivindica la trobada amb els altres i el diàleg amb els diferents com a constitutius d’una dignitat humana en permanent construcció. I, de nou, en el rerefons d’una Europa desconcertada:

“Es conveniente recordar estos principios fundamentales de la democracia liberal en una época en la que los países de la Unión Europea se enfrentan a la presencia de extranjeros ilegales en su territorio.”

Aquesta preocupació democràtica es desenvolupa en un nou llibre de Todorov, Los enemigos íntimos de la democracia, publicat el 2012. Partint d’una situació de malestar democràtic, Todorov argumenta com l’actual adversari de la democràcia ja no és el totalitarisme que l’amenaça des de fora de les seves fronteres, sinó diverses llavors que germinen perillosament en la mateixa terra democràtica. Entre aquests enemics íntims destaca la tecnocràcia, la tirania dels individus i el populisme xenòfob. Si els experts saben què cal fer, si els ciutadans convertits en clients sempre tenen raó o si existeix una veu del poble que clama posseïda de la veritat, llavors –es pregunta Todorov–, on queda la democràcia?

“La democracia está enferma de desmesura, la libertad pasa a ser tiranía, el pueblo se transforma en masa manipulable, y el deseo de defender el progreso se convierte en espíritu de cruzada. La economía, el Estado y el derecho dejan de ser los medios para el desarrollo de todos y forman parte ahora de un proceso de deshumanización. (…) Descubrir el enemigo dentro de nosotros es mucho más inquietante que creerlo lejos y totalmente diferente. Mientras la democracia tenía un enemigo al que odiar, el totalitarismo nazi o comunista podía vivir sin conocer sus amenazas internas, pero hoy debe enfrentarse a ellas. ¿Qué posibilidad tiene de superarlas?”

El darrer llibre que he llegit de Todorov, publicat el 2016, porta per títol Insumisos. En una Europa marcada pel descrèdit dels seus líders i dels seus representants polítics, Todorov ens descobreix les vides d’un conjunt de persones que van saber conciliar l’exigència moral amb l’acció pública. Insumisos com Etty Hillesum, Germaine Tillion, Boris Pasternak, Aleksandr Solzhenitsyn, Nelson Mandela, Malcon X, David Shulman o Edward Snowden desfilen per les pàgines d’aquest text mostrant-nos la seva capacitat d’adoptar posicions ètiques com a ciutadans que formen part d’una comunitat i com a persones que responen als desafiaments de la seva vida quotidiana:

“El único valor absoluto es la posibilidad humana de dar prioridad al otro sobre uno mismo.” (Emmanuel Levinas)

“Para mí, la resistencia consiste en decir no.
Pero decir no es una afirmación.
Es muy positivo, es decir no al asesinato y al delito.
No hay nada más creativo que decir no
al asesinato, a la crueldad y a la pena de muerte.”
(Germaine Tillion)

Enyorant ja la possibilitat de descobrir una darrera obra de Tzvetan Todorov, escric aquestes línies com un acte de record i d’agraïment. Un acte de record que m’ha permès reviure hores d’aprenentatge i de lectura plaent; i un acte d’agraïment a la seva solidesa i honestedat intel·lectual. Que la terra et sigui lleu, company.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 20

Deixa el teu comentari

Scroll to top