Ha mort l’esquerra? Revisat per Revista Treball a . Darrerament sembla haver ressorgit amb força el debat sobre si cal superar la divisió simbòlica entre els camps ideològics de l'esquerra i la dreta, categories Darrerament sembla haver ressorgit amb força el debat sobre si cal superar la divisió simbòlica entre els camps ideològics de l'esquerra i la dreta, categories Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Ha mort l’esquerra?

Ha mort l’esquerra?

Ha mort l’esquerra?

Darrerament sembla haver ressorgit amb força el debat sobre si cal superar la divisió simbòlica entre els camps ideològics de l’esquerra i la dreta, categories creades arran del lloc on s’asseien els representants de l’Assemblea Nacional Constituent durant la Revolució Francesa.

No es un debat original en absolut. Ja a l’any 1960  Daniel Bell al llibre “La fi de les ideologies” anunciava que, en la era post-industrial,  la lluita de classes ja no és el motor de la història, doncs l’aparició de noves tecnologies i telecomunicacions permetien un desenvolupament individual al marge de les mobilitzacions col·lectives. Bell pronosticava la fi de la dialèctica esquerra-dreta, ja que amb  el triomf mundial del capitalisme i la democràcia liberal ens trobaríem davant l’emergència d’un pensament únic  global.

Aquestes idees varen ser popularitzades anys més tard per Francis Fukuyama, autor de “La fi de la història i l’últim home” (1992), on reflexionava sobre com seria la política mundial després de la caiguda de la URSS. Segons ell, un cop desaparegudes les ideologies, el nou motor de la història seria “el desig de reconeixement”,  l’empoderament, l’autoestima o la consciència de la dignitat com a individu, que ha de desenvolupar-se en contra de la “tirania de la igualtat”, abolint les estructures socials col·lectives.

Es a dir, quan es parla de “fi de les idees” sovint s’està decretant la mort de l’esquerra i anunciant la universalitat dels valors de la dreta, com a únics possibles.

Per altre banda, aquesta polèmica em recorda també a un genial film de Pier Paolo Pasolini, “Uccellacci e uccellini” (1966), on un pobre agricultor i el seu net van caminant per les afores de Roma i es troben a un corb negre, que representa la consciència de classe o la intel·lectualitat marxista. L’au tracta d’explicar-los la teoria de la història i la lluita de classes, mentre el pagès i el vailet no entenen res i se’n riuen del ocellot.

Es possible que els valors i enunciats de l’esquerra siguin tan sols comprensibles per persones de classe mitja amb estudis universitaris? Si hem de fer cas al CEO, aquest sembla ser el perfil majoritari dels votants de ICV-EUiA i CUP. Perquè les idees i valors de l’esquerra reben l’absoluta indiferència, i fins i tot rebuig, del proletariat no qualificat?

La resposta la té Owen Jones al seu recomanable llibre “Chavs: La demonización de la classe obrera“. Des de la Revolució Conservadora de Reagan i Tatcher, als anys 80’s del segle XX, la  imatge de la “classe obrera”, dins l’imaginari col·lectiu, implica ser una xoni poligonera d’extrarradi, un paràsit seminalfabet que viu de subvencions, vesteix xandalls estridents, escolta Camela i deixa els estudis als 14 anys davant el primer embaràs.  I clar, ningú es vol donar per al·ludit amb aquesta descripció. Es per això que als barris obrers de França prefereixen votar a Le Pen abans que al Front de Gauche, la dialèctica de la pàtria i la raça els resulta molt més comprensible.

Durant els anys de la bombolla immobiliària, els proletaris havien viscut dins la ficció de que ells eren propietaris benestants de classe mitja, quan tan sols eren esclaus del deute i el crèdit. La patacada va ser molt dura amb la crisi, però no suficient perquè es tornessin a empoderar com a obrers. Els encarregats d’aquesta tasca, els grans sindicats en les cadenes de muntatge fordianes, ja no tenen cap paper en un mon d’atur i capitalisme post-industrial basat en la informació i els serveis.

A tot això ha arribat la irrupció de Podemos amb un programa farcit de continguts d’esquerres però un discurs ple de d’ambigüitats, transversalitat i eufemismes que sembla donar molt bons resultats electorals. Els de Pablo Iglesias, seguint la estela del 15M o d’autors postmarxistes i lacanians com Ernesto Laclau, han construït una hegemonia cultural basada en significants buits de significat i antagònics entre si (dalt/baix, gent/casta).

Si del que es tracta es simplement de renovar l’esquerra, fer pedagogia i de disfressar les paraules per arribar a més gent, per mi cap problema doncs soc un gran amant de la cultura travesti. Ara bé, vull que quedi clar que per “casta” entenem a la oligarquia financera i, per tant, la família Botín en forma part. Si del que es tracta es de substituir les idees per la buidor espectral d’un populisme antipolític que no posi en qüestió la relació entre capital i treball o les condicions objectives i materials de la gent que passa gana, amb  mi que no hi comptin.

I finalment també recordar que a Grècia ha estat possible una victòria del canvi sense necessitat de tanta pirotècnia semàntica, amb un partit que s’autoanomena d’esquerra radical i un Ministre de Finances que té un discurs marxista descarat i d’una gran complexitat intel·lectual. Clar que ells varen inventar la filosofia i nosaltres “Mujeres, Hombres i Viceversa”.

Autor/Autora

Roger Molinas

@arqueoleg

Articles publicats : 3

Comentaris (2)

  • Avatar

    A. E.

    L’anàlisi de Podemos i Syriza és correcte, però trobo a faltar una autocrítica envers IU. Si Podemos puja tant és també, en part, perquè a IU es fa fatal.

    A. E.

    Respon
  • Avatar

    Roman

    Com a persones d’esquerres que portem decenis dient el mateix que Podemos sense que ningú ens fes ni p….. cas, crec que la reflexió sobre el seu exit diferencial es crucial per la supervivencia de les organitzacions a la que hem entregat “els millors anys de les nostres vides” (que diria aquell). Una cosa nova sempre te aventatge perque es pot presentar com vulgui peró mes enllà d’aixó que no podem canviar, hi han altres aspectes.

    1-Podemos accepta el mon tal com es i planteja la batalla a la televisió. Fa servir el marketing politic sense complexes i considera els votants com a consumidors. Nosaltres ens passem l’estona plorant perque avui en dia la politica es “massa mediatica” i encara que entrem en el joc perque no tenim mes remei, sempre ho fem amb racança i amb una sensació de estar fent algo dolent i poc seriós.

    2-Podemos ha trencat el tabú de parlar malament de la Transició i aixó li ha permés distingir-se del reste de forma imediata. ICV (i no parlem IU) encara està defensant-la contra la dreta que volia un cop d’estat i la ultra esquerra que demanava la vaga general revolucionaria. Es hora que reconeixem que la Transició va ser una forma de no tornar a la guerra civil peró no va tenir res que fos moralment extraordinari apart de l’escasedat relativa de morts (encara que entre una cosa i una altre debian morir un centenar llarg de persones i el numero d’apallissats i torturats debia ser ben gros). La Transició s’ens va imposar a punta de pistola i un grup enorme de gent ha viscut d’ella. No hem de sacralitzar la Transició ni malbaratar el notre prestigi defensant a Felipe Gonzalez, Solchaga o Barrionuevo caient en la trampa de Podemos que ens posa al mateix paquet.

    3-Podemos te un missatge assertiu (en el veritable sentit de la paraula, no la dels llibres d’autoajuda) i decidit. Nosaltres sempre estem demanant perdó i matitzant fns al infinit. No es cuestió de fer demagogia sino de mostrar convenciment i lideratge.

    4-Podemos es un partit que tot i que es una olla de grills, es presenta amb una imatge unificada i un lideratge clar. L’esquerra que estem acostumats de la sopa de lletres te un problema comunicatiu enorme, que no dic que s’hagi d’arreglar per les braves pero es bo que es reconeixi.

    5-Podemos busca el poder sense por i no te complexos en dir-ho. Nosaltres sempre parlem desde la marginalitat i quan ens donen poder primer tothom a tremolar i quan marxem a demanar perdó sense fer veure totes les coses bones que es van fer. Aixó es relaciona molt amb el punt 3 peró ho torno a posar perque es una lliçó que els socialistes varen aprendre amb el Raventós vs. Puyol: per que et votin has de tenir ganes de guanyar.

    Per acabar, crec que encara tenim una gran oportunitat perque en ple revival del marxisme (Piketty), amb l’oligarquia del 1% comportant-se d’una forma mes descarada cada cop, amb els neoliberals intelectualment derrotats, amb el pick oil aqui mateix, amb el planeta escalfant-se a tota pastilla, etc… es clar que teniem rao desde el principi. Podem elaborar i difondre un discurs mes coherent que el de Podemos. Ara bé, fa falta de manera inmediata un discurs economic potent i unificat que digui que l’excedent el crea la societat en el seu conjunt i que una part s’ha de destinar a premiar als mes creatius i/o mes treballadors peró el reste es la societat qui decideix en que es fa servir. Es el moment de ser audaç i valent. Sortim de la cova, oblidem totes les derrotes del passat i recuperem les ganes de canviar les coses ara que per fi es possible.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top