Great Expectations: les anomenades Primaveres àrabs Revisat per Revista Treball a . Great Expectations. Els darrers anys de la dècada del 2000 i principis de 2010 es van donar a molts països àrabs i musulmans el que es va anomenar les primavere Great Expectations. Els darrers anys de la dècada del 2000 i principis de 2010 es van donar a molts països àrabs i musulmans el que es va anomenar les primavere Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Great Expectations: les anomenades Primaveres àrabs

Great Expectations: les anomenades Primaveres àrabs

Great Expectations: les anomenades Primaveres àrabs

Great Expectations. Els darrers anys de la dècada del 2000 i principis de 2010 es van donar a molts països àrabs i musulmans el que es va anomenar les primaveres àrabs [1]: moviments populars de protesta contra la pobresa, la corrupció, la manca de llibertats i la falta d’expectatives, entre d’altres. Dècades de règims corruptes que accentuaven les desigualtats i marginaven molt bona part de la seva població eren contestats de manera massiva per una ciutadania que exigeix les coses que li han negat [2].

Aquests moviments, que anaren des del Marroc fins el Iemen, varen fer trontollar l’equilibri inestable de tota la regió MENA (Middle East and North of Africa). Per a alguns observadors va ser tota una sorpresa; per a d’altres, la resposta desesperada d’una ciutadania que no tenia present ni futur, i per a la qual la repressió ja no era obstacle per a buscar un present millor. A més, una generació connectada amb el món a través de les parabòliques, de les xarxes socials, coneixia perfectament el que passava al món. Per al bo i per al dolent.

El tauler va trontollar: van caure dictadures, com a Tunísia i Egipte; van haver fortes convulsions al Iemen, Bahrain, Síria, per no dir el caos a Líbia.

Des de llavors fins avui, 2016, hi ha hagut certs canvis constitucionals al Marroc; lleus a Algèria, tot esperant el fet successori; Líbia, Estat fallit; Egipte, un cert retorn a l’statu quo ante tot havent passat per mil convulsions i unes eleccions lliures; guerra civil a Síria i el Iemen; repressió al Golf; augment del gihadisme militant; sovint empitjorament de la situació de les dones, etc.

Només a Tunísia ha triomfat, aparentment, la revolució, i s’hi ha instal·lat un sistema democràtic pluripartidista. El país on van començar les insurreccions populars és l’únic on ha prevalgut la democràcia. De moment.

El camí no ha estat fàcil, ni pacífic. D’ençà del 2011, quan cau la dictadura, s’han aconseguit un seguit d’avenços importants: s’hi han celebrat diverses eleccions generals i presidencials; s’ha redactat una Constitució democràtica el 2014; s’ha creat una Instància Veritat i Dignitat, per a analitzar i investigar violacions dels drets humans durant la dictadura (tot i que avui, octubre de 2016, pateix una crisi interna que amenaça les seves activitats); des de l’agost de 2016 hi ha un Govern d’Unitat Nacional, amb la presència de la majoria de les forces polítiques parlamentàries (inclosos els islamistes moderats d’Ennahda), i el suport del Quartet que va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 2015 (especialment la poderosa central sindical UGTT i la no menys important organització empresarial, l’UTICA); han signat el Pacte Social, una instància similar als Pactes de la Moncloa espanyols de 1977, tot salvant les enormes distàncies; la premsa és lliure; etc.

Molts avenços per a molt poc temps, en una societat molt laïcitzada i amb una situació de les dones millor que en el conjunt de la regió. Però amb certs núvols en l’horitzó. Fins i tot en el futur immediat.

Les condicions socials i econòmiques de marginació, exclusió, pobresa, atur, etc., que varen ser l’espurna de l’inici de la revolució el 17 de desembre de 2010 fins a la fugida de Ben Ali i l’esfondrament de la dictadura el 23 de gener de 2011, persisteixen. En alguns casos s’han agreujat.

El país s’enfronta a una tardor molt complicada.

Algunes dades són molt clares: el segon trimestre de 2016, l’atur arribava al 15’6%, i al 13% el 2010; el nombre de turistes, que se situava el 2010 al voltant dels 10 milions llargs anuals el 2015 no arribava als 5’5: les expectatives per a 2016 no són millors; les eleccions municipals previstes per a finals de 2016 o principis de 2017 no tenen data; la seguretat és un punt molt sensible: Tunísia és el país que més gihadistes combatents té per habitant: la frontera de Líbia no és més que una ratlla als mapes. La laïcitat viu també moments complicats, mentre les dones sovint veuen amenaçades les conquestes socials.

El medi ambient és un problema de primera magnitud: només cal fer un passeig per les platges, els barris rics i els pobres, el centre de la capital, per a percebre la magnitud de la tragèdia, amb deixalles per arreu. Un problema no només mediambiental estrictament, sinó econòmic i de salut pública.

Un exministre d’economia del primer Govern provisional després del triomf de la Revolució explicava a un grup de residents estrangers, el passat mes de setembre, la seva sorpresa per l’optimisme gratuït que sovint expressen visitants i comentaristes estrangers sobre el futur de Tunísia. Optimisme que ell no comparteix.

No tot són males notícies, però: el Ramadà de 2016 ha passat sense atemptats; la situació de seguretat sembla no ser tan dolenta (el suport occidental sembla començar a donar fruits en un país que va desmantellar els serveis d’intel·ligència el 2011 per raons òbvies); alguns creuers tornen a aturar-se puntualment al port de la Goulette; el nou Govern d’Unitat Nacional sembla tenir la seva supervivència garantida els propers mesos; a finals de novembre es convoca una gran conferència d’inversors per al país, i la Unió Europea augmenta el suport econòmic a Tunísia.

Tots els actors, a més, semblen tenir un gran sentit de la responsabilitat. Hi ha alguns punts de fricció importants per a aquest final de 2016: el projecte de pressupostos preveu una congelació dels salaris fins a 2019 i un augment dels impostos als empresaris; la necessitat de celebrar eleccions municipals el 2017; la reducció dels nombre d’accidents de trànsit; el manteniment i increment de la seguretat i de la lluita contra el terrorisme, etc.

Tunísia és l’únic país, avui, on la democràcia porta camí de triomfar. Les transicions mai no són fàcils. Ni ràpides. Les expectatives sempre són molt grans. Per això cal consolidar-la i donar-li suport. Great Expectations [3].


 

[1] Són interessants els articles de Tomàs Alcoverro a La Vanguardia, en els quals discuteix el sentit de la paraula primavera per a referir-se als moviments socials esdevinguts en l’època, a la llum dels resultats.
[2] Raimon. Jo vinc d’un silenci.
[3] http://carnegieendowment.org/2016/03/31/great-expectations-in-tunisia-pub-63138. Extraordinari anàlisi sobre la cultura política, les expectatives, l’evolució del suport a la democràcia a Tunísia, fet a la primavera de 2016.

Jesús Maestro: Expert en Cooperació Internacional. Actualment viu i treballa a Tunis

Autor/Autora

Jesus Maestro

Politòleg. Especialista en Cooperació Internacional i Relacions Internacionals. Acabant el Màster en Fenomenologia Terrorista, Universitat de Granada.

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top