Governar la Barcelona real Revisat per Revista Treball a . En aquest article presento les idees més destacades del llibre publicat recentment “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropoli En aquest article presento les idees més destacades del llibre publicat recentment “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropoli Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Governar la Barcelona real

Governar la Barcelona real

Governar la Barcelona real

En aquest article presento les idees més destacades del llibre publicat recentment “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana” (Fundació Catalunya Europa, 2017). Gràcies a una exhaustiva anàlisi documental i la realització d’entrevistes, la recerca analitza el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall en relació a l’àrea metropolitana de Barcelona des de finals dels anys 70 del segle passat fins a 2006.

La visió metropolitana de Maragall s’articula en quatre pilars: el reconeixement de l’àrea metropolitana com un tot interdependent (la Barcelona real); la importància de les polítiques redistributives i la cohesió social a escala metropolitana; l’autonomia municipal amb un govern metropolità fort, i la internacionalització de les ciutats. Com a alcalde de Barcelona i president de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall va lluitar per fer realitat la seva idea del dret a la ciutat metropolitana. Tanmateix, la seva visió territorial xoca amb la del Govern de la Generalitat d’aquell moment, liderat per Jordi Pujol, defensor d’una altra concepció del territori. Els debats parlamentaris sobre les Lleis d’Organització Territorial de Catalunya (1986-87) i l’anàlisi de la correspondència entre Pasqual Maragall i Jordi Pujol en el període 1982-1997 així ho posen de manifest.

L’abolició de la CMB per part del Parlament de Catalunya l’any 1987 representa una gran derrota per a Maragall en molts sentits, no només en relació al seu projecte polític sinó també al si del seu partit. En efecte, el lideratge de Maragall és vist amb recel per força alcaldes metropolitans del PSC, situació que no es pot deslligar del context polític del moment. Els anys 80 són un període de construcció i consolidació de dues legitimitats noves, de dos espais polítics recuperats després de gairebé 40 anys de dictadura: la Generalitat, d’una banda, i els ajuntaments, de l’altra. En aquest moment d’emergència de nous lideratges locals i nacionals, no hi hauria espai per a un àmbit metropolità, com ha succeït en altres països tant europeus com nord-americans. De fet, el cas barceloní il·lustra els debats clàssics de la governança metropolitana: sobre els límits territorials (àrea o regió metropolitana?), sobre la fiscalitat metropolitana (quines fonts de finançament i si s’ha d’introduir un component redistributiu), sobre el model de representació (elecció directa o indirecta dels representants metropolitans?) i sobre les relacions (horitzontals i verticals) amb els altres àmbits de govern.

La recerca també analitza l’escenari post CMB, durant el qual Maragall intenta recompondre la dinàmica metropolitana mitjançant la creació de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. El nou context ve marcat per l’existència de dues agències sectorials (de transport i medi ambient, cadascuna agrupant un nombre diferent de municipis) i la creació dels consells comarcals, que esmicolen el territori metropolità. Maragall abandona progressivament el lideratge metropolità, concentrant-se en el desenvolupament dels Jocs Olímpics, l’aprovació de la Carta Municipal i el salt a les institucions europees de representació local. Entre 1999 i 2006, primer com a cap de l’oposició al Govern i després com a president de la Generalitat, Maragall articula la seva visió territorial en el nou Estatut d’Autonomia (introduint les vegueries i les àrees metropolitanes). El seu discurs, adaptat al nou context, manté una línia de continuïtat respecte a les idees anteriors. Des del Govern, Maragall emprèn accions (com la Llei de Barris o la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània) per implementar la visió urbana del territori català com una xarxa de ciutats i sempre en connexió amb altres escales (Espanya, Europa, el món). Finalment, l’any 2010 i sota el mandat de José Montilla s’aprovarà la Llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), amb el suport de tots els partits polítics.

En resum, el paper de Pasqual Maragall ha estat cabdal en l’evolució política de l’aglomeració barcelonina. Per a ell, la ciutat real era la ciutat metropolitana: Maragall creia en la Barcelona gran, la Barcelona metropolitana, i s’erigia com el seu líder natural. Maragall tenia aquesta visió metropolitana abans d’exercir el càrrec d’alcalde. En efecte, ja als anys 70, arran de les estades en universitats nord-americanes, Maragall configura la seva pròpia idea de la governança metropolitana. Un cop investit de la legitimitat democràtica, intentarà dur-la a terme, però sempre anant un pas més endavant que la resta. En efecte, com en altres temes, el caràcter visionari de Maragall li permet copsar la importància del fet urbà i les tendències del futur.

Maragall, a més, creia en la idea de comunitat metropolitana: estava convençut que l’àrea metropolitana era un espai de sentit per al conjunt d’habitants metropolitans i que requeria un govern metropolità. Tanmateix, aquesta idea que per a ell era evident no era compartida ni pel conjunt d’alcaldes metropolitans, ni pel conjunt de la ciutadania. De fet, els resultats d’una enquesta realitzada per la CMB l’any 1984 són simptomàtics: només un 6% de les persones enquestades coneixia la CMB, i només un 2% del total sabia que era presidida per Pasqual Maragall. Com s’explica al llibre, hi ha una història compartida pels municipis metropolitans que es remunta a l’existència del Consell de Cent medieval, que ja tenia vocació metropolitana. Malgrat aquests antecedents, Maragall no va poder o no va tenir temps de crear un relat metropolità que reforcés l’àrea metropolitana com a espai polític i que fos defensat tant pels alcaldes metropolitans com per la ciutadania.

Tot i que la història recent de l’aglomeració barcelonina es caracteritza per l’absència d’un relat metropolità compartit i reivindicat més enllà de Pasqual Maragall, el context actual podria ser favorable a reforçar l’àmbit metropolità. D’una banda, l’àmbit local i nacional ja han acabat la fase de consolidació en què es trobaven als anys 80, i l’àrea metropolitana compta amb una nova institució, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya. De l’altra, l’alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’AMB, Ada Colau, ha manifestat en diverses ocasions des de maig del 2015 el seu compromís amb el llegat de Pasqual Maragall. Concretament, Colau ha recollit de Maragall tres idees principals: la lluita contra les desigualtats a escala metropolitana (enfortir la cohesió social i crear una fiscalitat metropolitana), la idea dels barris metropolitans (descentralitzant la ciutat de Barcelona i integrant tots els barris metropolitans) i la idea de democratitzar la institució metropolitana (a favor de l’elecció directa de l’alcalde i dels representants metropolitans). Tanmateix, dins de la institució continuen convivint diverses sensibilitats sobre el rol que ha de tenir l’AMB i la defensa de l’autonomia local.

En definitiva, el llegat de Maragall és indissociable del present de l’àrea metropolitana de Barcelona, tant pel que fa a les polítiques implementades com a les dinàmiques creades. Encara som lluny de la visió de l’àrea metropolitana de Maragall com a espai polític i apropiat per la ciutadania, però el context polític sembla més propici a la consolidació d’aquest ideal.


Foto: www.fcampalans.cat

Autor/Autora

Mariona Tomàs

Professora de Ciència Política i especialista en estudis urbans, Universitat de Barcelona

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top