Gordó com a símptoma Revisat per Revista Treball a . És d’aquests dies la notícia de la imputació de Germà Gordó per part del TSJC per diversos delictes relacionats amb el presumpte finançament il·legal de CDC a t És d’aquests dies la notícia de la imputació de Germà Gordó per part del TSJC per diversos delictes relacionats amb el presumpte finançament il·legal de CDC a t Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Gordó com a símptoma

Gordó com a símptoma

Gordó com a símptoma

És d’aquests dies la notícia de la imputació de Germà Gordó per part del TSJC per diversos delictes relacionats amb el presumpte finançament il·legal de CDC a través del 3% de les adjudicacions de contractes públics. En concret, el diputat convergent –ara passat als no adscrits– és investigat per tràfic d’influències, prevaricació i malversació de fons públics. En el cas que s’investiga al Jutjat del Vendrell, sembla ser que dos testimonis han assenyalat l’exconseller com a la persona que controlava les comissions pagades per l’obra pública adjudicada a les institucions controlades per Convergència. Cal parar atenció: Germà Gordó no és sota la lupa dels magistrats per acusacions d’enriquiment personal, sinó pel seu paper com a gerent de CDC en els anys de CiU a l’oposició, quan Artur Mas es va consolidar en el lideratge del partit en una conjuntura adversa, ademés del tot inesperada pel partit que des de 1980 havia governat a Catalunya.

Més enllà de les valoracions sobre el personatge en si, si es té en compte el fet que al menys fins ara no s’ha hipotetitzat sobre cap tipus d’enriquiment personal, pot resultar fins i tot lògica –que no moralment justificable– la fermesa amb la qual el mateix Gordó s’ha aferrat al seu escó parlamentari. Així com, ara fa gairebé dos anys, la batalla que va donar justament per ser candidat el 27S (per poder tenir aforament) i, després, en el marc del congrés de fundació del PDeCAT, per mesurar i consolidar els suports que tenia dins del partit. En altres paraules, el seu capteniment es pot llegir com a una gegantina crida d’atenció a la resta de companys del seu partit, per recordar-los que en el fons ell només complia una funció –segurament delicada, segurament no gaire agraïda–, però res més. Que no hi havia cap tipus d’iniciativa personal en la seva conducta, sinó que es col·locava en una dinàmica de la qual tot el partit –concretament els seus dirigents–, n’era coresponsable.

Una vegada més, l’experiència italiana pot ajudar a entendre: tot italià que tingui més de 40 anys recordarà el nom i el semblant sever d’un personatge com ara Severino Citaristi, expartisà, militant, després diputat, senador i viceministre, durant molts anys tresorer de la “Balena Bianca” –la Democràcia Cristiana–, que acabà acumulant un total de 74 investigacions pel finançament il·lícit del seu partit. Va ser condemnat a 16 anys de presó i a l’equivalent a quatre milions d’euros de multes. En cap dels nombrosos procediments judicials en els quals es va veure compromès es va demostrar que hi hagués un aprofitament personal: els bilions de lires (encara no hi havia l’euro) que van passar per les seves mans, derivats de les més diverses operacions opaques amb empreses i licitacions de tot tipus, van anar a parar directament a les caixes del llavors partit de govern. Tanmateix, Citaristi –les imatges televisades de les vistes orals dels seus processos van acompanyar els sopars domèstics dels italians a l’hora del telenotícies–, per a la majoria dels ciutadans italians no passà de ser només un símptoma evident, si es vol una metàfora: tothom va tenir clar que el problema anava bastant més enllà d’aquell tresorer. Poc després van començar a desfilar davant dels tribunals els màxims dirigents democratacristians, com per exemple el llavors secretari Arnaldo Forlani, que en un primer moment va intentar escudar-se en l’aforament, però més tard va ser condemnat a més de dos anys de presó.

Sempre, fer paral·lelismes és complicat: en aquesta història, el nostre Citaristi seria el discret Daniel Osàcar (que tampoc, en cap cas, està investigat per enriquiment personal, així com el seu predecessor, ja traspassat, Andreu Viloca). El cas d’en Germà Gordó seria una mica diferent, ja que la seva funció no hauria sigut merament executiva: com a gerent de CDC hauria estat el nexe d’unió entre la direcció política i la gestió financera del dia a dia. Com se li està dient en els documents judicials de la investigació, hauria estat el gran “aconseguidor” del presumpte finançament il·legal (el seu nom, d’una manera o altra, surt a tots els casos de corrupció de CDC, des del Palau fins a Pretòria, passant pel cas pròpiament del 3%), amb una llarga trajectòria que, procedint d’encàrrecs de govern als anys 90, el portà –a partir del retorn de CDC al poder el 2010– a ser primer secretari del govern fins a 2012, després conseller de Justícia, fins a 2016, i finalment (càrrec que va abandonar la setmana passada), president de la Comissió de Justícia del Parlament.

Malgrat les diferències òbvies entre la Democràcia Cristiana italiana de 1992 i la CDC de 2017, vint-i-cinc anys després d’aquell tsunami judicial que va posar punt i final a tota una llarga etapa de la vida política italiana, hi ha una qüestió compartida, i que té a veure amb les responsabilitats polítiques.

La paràbola política de Gordó corre paral·lela a la de l’expresident Artur Mas: formà part del reduït grup de dirigents que li va fer costat a l’hora de prendre el relleu de Jordi Pujol al capdavant del partit, va ser el gestor en l’etapa més dura –la de l’anomenada “travessia del desert”–, quan des de l’oposició parlamentària i el control de poques institucions locals va haver de maldar per mantenir l’estructura del partit i la seva visibilitat, fou la seva mà dreta en el retorn al poder el 2010 i després conseller de pes en el seu últim govern. En altres paraules, va ser una de les moltes dimensions del masisme convergent, aquella que dibuixa la manera d’aconseguir suport financer pel partit a partir d’una concreta dinàmica de relació amb el món econòmic i de l’obra pública. De moment, sabem que una part important d’aquestes dinàmiques ha estat mereixedora de l’atenció de la judicatura, a l’espera de dictaminar fins a quin punt algunes d’elles es poden configurar com a delictives.

Tanmateix, i més enllà d’allò que puguin en el seu dia establir els tribunals, seria molt sa que hi hagués una resposta política, una explicació que ajudi a entendre com funcionava per dins –i en un tema tan delicat com és el finançament– una peça clau del sistema polític català en les últimes dècades. Unes informacions que ajudarien a reconstruir, en definitiva, una part important de la nostra història recent.  Sembla necessari per a tots aquells que mai hauríem votat CDC. Però m’inclino a creure que també, i potser sobretot, per a tots aquells que en canvi, sí l’han votada.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top