Forma i funció en els partits polÃtics contemporanis

Durant els més de dos segles que porta l’esquerra lluitant polÃticament per millorar les condicions socials dels desfavorits, ha fet servir una gran varietat de tà ctiques i estratègies, associades a múltiples estructures i formes d’organització. La creació de Catalunya en Comú posa sobre la taula un debat que sembla per a especialistes, però que afecta a tothom. Quina és l’estructura interna que ha de tenir un partit d’esquerres?
A Catalunya, durant els anys 70, el PSUC va imposar el paradigma del “partit de masses”, d’inspiració italiana. Aquesta forma d’organització es contraposava a la de “partit d’avantguardes”, en la que un petit grup de quadres molt preparats i molt ideologitzats s’incrustaven en els moviments socials i els hegemonitzaven. El “partit de masses” cridava a enrolar en el PSUC a com més gent millor i a enquadrar-la a gran escala en una estructura enorme. La idea va ser un gran èxit, i tota una generació de catalans va acabar apuntada en el PSUC. Això va permetre vertebrar el poble de Catalunya i convertir les seves mobilitzacions en una arma molt poderosa, a la qual devem la restauració de la Generalitat republicana.
Per desgrà cia, els resultats electorals no van resultar tan exitosos. El PSUC, que havia dominat el carrer i les assemblees, es va estavellar contra les urnes. El debat per trobar les causes i buscar solucions va causar-ne la destrucció. El “partit de masses” va resultar un artefacte massa pesant per canviar de direcció amb la desimboltura que requerien els temps. Les fractures de la cúpula es van traslladar rà pidament a les bases, i en poc temps ja tenÃem dos partits separats, que amb el temps serien tres. Tot i que aquests partits conservaven la retòrica del “partit de masses”, eren en realitat partits clà ssics de la Tercera Internacional, amb un comitè central que representava simbòlicament a la base i que funcionava en simbiosi amb el secretari general i el nucli dirigent. És un fenomen a estudiar la forma com aquest sistema crea en els seus participants una aparença de què estan representant a algú, quan en realitat tendeix al solipsisme i l’autoreferencialitat .
Els moviments socials que havien servit per implicar polÃticament a una majoria del poble de Catalunya van prà cticament desaparèixer quan els activistes es varen dividir en dos grups. Per una banda, alguns es van integrar en les institucions, pensant que des d’allà podrien canviar les coses, i d’altres van seguir al carrer, però en un context de desmobilització creixent. Els que seguien en els moviments socials van començar a considerar els seus excompanys que estaven en les institucions uns conformistes possibilistes. Els que estaven en les institucions consideraven els que estaven al carrer uns romà ntics i uns maximalistes. Uns es van anar especialitzant a ser quadres municipals o parlamentaris, mentre els altres s’anaven resignant a oblidar els somnis de la joventut i abandonaven la polÃtica.
Noves generacions varen substituir les que havien fet la Transició, però la dinà mica es va mantenir. Els activistes dels moviments socials seguien demanant, i les institucions fent el que consideraven convenient segons les circumstà ncies. El cert és que ben pocs activistes romanien molt temps en un partit bolcat en el treball institucional i que només els estimava quan s’estava en l’oposició. En l’à mbit organitzatiu se seguia amb la retòrica del “partit de masses”, però l’organització havia esdevingut un partit de quadres que funcionava entorn dels seus cà rrecs electes. Aquesta forma organitzativa estava també sota pressió a mesura que l’entorn polÃtic espanyol i català evolucionava cap a les noves formes electorals, molt influenciades pel model americà , que converteix el debat polÃtic en un exercici de mà rqueting competitiu. És un model que demana missatges curts, logos fà cils de recordar i poques cares, a ser possible només una. El partit de quadres no era gaire adequat per a aquest entorn però no hi va haver més remei que intentar adaptar-s’hi. El coordinador general va adoptar el paper de representant medià tic del partit, però el perfil que la milità ncia buscava com a coordinador general –una persona amb discurs polÃtic elaborat– no s’adeia amb el perfil que feia falta per guanyar eleccions –un polÃtic professional de missatge senzill i molt carisma–. El missatge polÃtic del partit, que unia un marxisme evolucionat a un ecologisme gairebé cientÃfic, resultava massa sofisticat per explicar-ho en els vint-i-cinc segons que ens concedia el TelenotÃcies. Era corrent fer la broma que tenÃem el programa més llarg en proporció als vots que trèiem. En aquest debat està vem quan va esclatar el 15-M.
Tot i que la deslegitimació dels partits no venia d’una reflexió sobre la mateixa polÃtica sinó d’un ressentiment de la població per l’adopció per les elits governants –incloent-hi els nostres socis socialdemòcrates– de la ideologia neoliberal, el que es va desqualificar va ser la democrà cia representativa. De sobte ens và rem adonar que a les places no hi havia activistes del nostre partit, i que si la barricada era institucions contra carrer, està vem en el costat dolent (o almenys en el que mai haurÃem pensat que estarÃem). Tots els esforços per millorar les coses a través de la nostra presència en les institucions eren ara cà rrecs contra nosaltres.
Al principi molts de nosaltres và rem experimentar una gran sensació d’injustÃcia, perquè no tenÃem consciència d’haver fet res malament. HavÃem fet el que havÃem pogut. Si no havÃem tingut més vots no havia estat per no haver-ho intentat, tot i les nostres limitacions per poder fer l’electoralisme a l’americana que les circumstà ncies demanaven. Amb els vots que ens havien donat, havÃem estat en algunes institucions impedint que la deriva de la socialdemocrà cia cap al neoliberalisme anés més enllà del que havia anat. No pensà vem que la manca de legitimitat dels partits dits “tradicionals” anés amb nosaltres. Per altra banda, la solució que se’ns oferia com a panacea, l’assemblearisme a ultrança, ens feia recordar les tardes perdudes en discussions interminables a les Aules Magnes de les Facultats en la nostra joventut.
La història de l’esquerra és un relat de desastres i decepcions, però de tant en tant hi ha un miracle i tot surt bé. La col·lisió entre el partit de quadres amb la gent dels moviments socials va crear una dinà mica molt conflictiva, però que rà pidament va esdevenir constructiva. Els activistes dels moviments volien presentar-se a les eleccions perquè sabien que l’agitació de carrer té un lÃmit d’efectivitat. La cultura polÃtica del partit contenia una gran frustració sobre el lÃmit de l’acció institucional en minoria i sense pressió del carrer. Aquestes dues constatacions complementà ries van unir els uns amb els altres. De sobte, hi havia una organització que tenia quadres i base social. No només això, també tenia una candidata amb un carisma excepcional i que per pur instint aconseguia el que els polÃtics professionals els hi costa anys de preparació i treball: arribar al cor de la gent amb un gest o una paraula. Tant si era des d’un plató, des d’un estudi de rà dio o no diguem en persona, la candidata es ficava tothom a la butxaca amb un discurs clar, contundent amb el poder i pròxim i amable amb la gent. Una tempesta perfecta que va derrotar el cinisme del business friendly i les restes esgotats del gran projecte maragallià .
Un cop arribats a l’alcaldia, tot va seguint funcionant bé. La candidata va resultar una alcaldessa excel·lent, els quadres eren bons regidors i els activistes van saber seguir-ho sent, a la vegada que defensaven el projecte. Barcelona en Comú no és perfecta, i pateix els mateixos problemes estructurals que qualsevol organització popular que pren el poder. Els cà rrecs electes queden submergits en la raó d’Estat (encara que sigui municipal), mentre la gent de base segueix submergida en la realitat quotidiana. Però a Barcelona en Comú el vincle no s’ha trencat, i ha estat possible articular aquesta contradicció per tal que no produeixi els efectes traumà tics que va causar durant els primers ajuntaments democrà tics, ara fa 40 anys. Resulta molt emocionant veure els actes de rendició de comptes o les assemblees de districte en què aquesta contradicció fonamental entre cà rrecs electes i moviments és gestionada amb empatia i intel·ligència per convertir-la en un actiu. És cert que aquesta harmonia es basa molt més en les relacions personals que un bon disseny organitzatiu. La figura de la Coordinadora resulta molt polèmica i és un problema, perquè aïlla la cúpula de la base, tal com han fet sempre els comitès centrals. La Coordinadora de Barcelona en Comú té, no obstant això, una gran virtut, perquè en integrar el grup municipal evita una altra de les lÃnies de cisallament clà ssiques: la que separa els quadres i òrgans del partit dels cà rrecs electes. Per altra banda, BeC disposa d’una segona estructura, que és assembleà ria i que en certa manera compensa las mancances de la Coordinadora. L’experiència de Barcelona en Comú es mereix un article en si mateixa, però pels efectes d’aquest diguem que és una organització una mica boteruda i molt informal, però que compleix molt bé la seva funció d’ajudar a governar la ciutat.
L’Ajuntament de Barcelona és una gran institució, amb un gran pressupost, però és impotent davant molts dels problemes dels ciutadans. Tant en l’à mbit pressupostari com en l’à mbit legislatiu té uns sostres de competències molt baixos. Després del èxit de l’alcaldia, hom va pensar que s’havia de fer el pas següent i portar l’hegemonia de l’esquerra al parc de la Ciutadella i al Paseo de San Jerónimo. Curiosament, el fet d’organitzar el nou partit de manera deliberada va complicar les coses en comptes de fer-les més senzilles. Ja no va ser com en el cas de BeC, una col·lisió tumultuosa de gent amb cultures diferents però amb un anhel comú. Ara s’imposaven el pragmatisme, la cooptació, el repartiment i la negociació (transparent, translúcida o opaca segons les circumstà ncies). La relació amb les bases ja no era la camaraderia franca i sincera, sinó una estudiada jovialitat que amagava un cert despotisme il·lustrat.
Les assemblees, que anys enrere s’havia cregut que substituirien la democrà cia representativa de les coordinadores, s’havien revelat en la prà ctica com a incòmodes i problemà tiques. En una coordinadora, igual que en un comitè central, la gent que hi és depèn –poc o molt– de la direcció per tornar a ser-hi. Discuteixen, però mai s’arriba al nivell d’una assemblea, on la gent no té gens d’interès a quedar bé. El nou partit havia de ser hereu del 15-M, i per tant conservaria la retòrica assembleà ria, però sense els inconvenients de la seva implementació prà ctica. Això solucionava un altre problema: ja no calia constituir agrupacions territorials amb les seves necessitats logÃstiques (locals, estructures, etc. ), de gran cost econòmic i organitzatiu. Es faria una única assemblea –la fundacional de Vall d’Hebron– en què el partit quedaria amarat d’assemblearisme per sempre. A partir de llavors, els “censats” es reunirien en sessions obertes no-decisòries, en què es reforça la sensació de pertà nyer a un grup, però sense el perill que votin coses rares o contradiguin la Coordinadora.
Existeix en biologia, una expressió que es diu “evolució convergent”. S’esdevé quan organismes que viuen en ecosistemes molt allunyats o que pertanyen a taxons molt diferents s’acaben semblant perquè la pressió evolutiva els porta pel mateix camà morfològic. Un partit governat pels seus cà rrecs electes, amb un hiperlideratge, sense militants ni activistes sinó només amb voluntaris de campanya (fà cilment substituïbles per una empresa de treball temporal), que viu de declaracions medià tiques i jocs de paraules poc elaborats, és la forma organitzativa ideal per sobreviure en el dur entorn de la polÃtica espectacle moderna. Quan els lÃders de UPeC varen entrar al pavelló de la Vall d’Hebron mentre sonava Grandola, era clar el paral·lelisme amb l’entrada d’un candidat a la convenció d’un partit estatunidenc, perquè la pressió evolutiva que actua sobre UPeC és la mateixa que la que actua sobre el Partit Demòcrata.
No obstant les similituds, les diferències són també molt clares. L’assemblea constitutiva de Vall d’Hebron era una assemblea. No entrarem en les múltiples innovacions com l’speaker, la taula rotatòria no votada, el reglament elà stic, debat precuinat, etc., perquè les persones que érem allà pensà vem que era una assemblea i per tant ho era. Les resolucions que s’hi van prendre varen ser votades diverses vegades i són d’obligatori compliment mentre no es convoqui una altra assemblea. Aquesta és la diferència. El candidat del Partit Demòcrata estatunidenc pot fer tacticisme i canviar d’opinió tantes vegades com vulgui, mentre que ni el coordinador ni la coordinadora general d’un partit hereu del 15-M poden contradir les resolucions de l’assemblea i convertir-la ex post en una convenció demòcrata.
Actualment s’està debatent si complir o no una de les resolucions, la que diu: “En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democrà tiques”. És ara quan veurem si el que ha substituït el funcionament dels partits tradicionals és un aprofundiment de la democrà cia o la polÃtica hipermoderna que es practica a l’altre cap de l’Atlà ntic.