Forma i funció en els partits polítics contemporanis

Durant els més de dos segles que porta l’esquerra lluitant políticament per millorar les condicions socials dels desfavorits, ha fet servir una gran varietat de tàctiques i estratègies, associades a múltiples estructures i formes d’organització. La creació de Catalunya en Comú posa sobre la taula un debat que sembla per a especialistes, però que afecta a tothom. Quina és l’estructura interna que ha de tenir un partit d’esquerres?

A Catalunya, durant els anys 70, el PSUC va imposar el paradigma del “partit de masses”, d’inspiració italiana. Aquesta forma d’organització es contraposava a la de “partit d’avantguardes”, en la que un petit grup de quadres molt preparats i molt ideologitzats s’incrustaven en els moviments socials i els hegemonitzaven. El “partit de masses” cridava a enrolar en el PSUC a com més gent millor i a enquadrar-la a gran escala en una estructura enorme. La idea va ser un gran èxit, i tota una generació de catalans va acabar apuntada en el PSUC. Això va permetre vertebrar el poble de Catalunya i convertir les seves mobilitzacions en una arma molt poderosa, a la qual devem la restauració de la Generalitat republicana.

Per desgràcia, els resultats electorals no van resultar tan exitosos. El PSUC, que havia dominat el carrer i les assemblees, es va estavellar contra les urnes. El debat per trobar les causes i buscar solucions va causar-ne la destrucció. El “partit de masses” va resultar un artefacte massa pesant per canviar de direcció amb la desimboltura que requerien els temps. Les fractures de la cúpula es van traslladar ràpidament a les bases, i en poc temps ja teníem dos partits separats, que amb el temps serien tres. Tot i que aquests partits conservaven la retòrica del “partit de masses”, eren en realitat partits clàssics de la Tercera Internacional, amb un comitè central que representava simbòlicament a la base i que funcionava en simbiosi amb el secretari general i el nucli dirigent. És un fenomen a estudiar la forma com aquest sistema crea en els seus participants una aparença de què estan representant a algú, quan en realitat tendeix al solipsisme i l’autoreferencialitat .

Els moviments socials que havien servit per implicar políticament a una majoria del poble de Catalunya van pràcticament desaparèixer quan els activistes es varen dividir en dos grups. Per una banda, alguns es van integrar en les institucions, pensant que des d’allà podrien canviar les coses, i d’altres van seguir al carrer, però en un context de desmobilització creixent. Els que seguien en els moviments socials van començar a considerar els seus excompanys que estaven en les institucions uns conformistes possibilistes. Els que estaven en les institucions consideraven els que estaven al carrer uns romàntics i uns maximalistes. Uns es van anar especialitzant a ser quadres municipals o parlamentaris, mentre els altres s’anaven resignant a oblidar els somnis de la joventut i abandonaven la política.

Noves generacions varen substituir les que havien fet la Transició, però la dinàmica es va mantenir. Els activistes dels moviments socials seguien demanant, i les institucions fent el que consideraven convenient segons les circumstàncies. El cert és que ben pocs activistes romanien molt temps en un partit bolcat en el treball institucional i que només els estimava quan s’estava en l’oposició. En l’àmbit organitzatiu se seguia amb la retòrica del “partit de masses”, però l’organització havia esdevingut un partit de quadres que funcionava entorn dels seus càrrecs electes. Aquesta forma organitzativa estava també sota pressió a mesura que l’entorn polític espanyol i català evolucionava cap a les noves formes electorals, molt influenciades pel model americà, que converteix el debat polític en un exercici de màrqueting competitiu. És un model que demana missatges curts, logos fàcils de recordar i poques cares, a ser possible només una. El partit de quadres no era gaire adequat per a aquest entorn però no hi va haver més remei que intentar adaptar-s’hi. El coordinador general va adoptar el paper de representant mediàtic del partit, però el perfil que la militància buscava com a coordinador general –una persona amb discurs polític elaborat– no s’adeia amb el perfil que feia falta per guanyar eleccions –un polític professional de missatge senzill i molt carisma–. El missatge polític del partit, que unia un marxisme evolucionat a un ecologisme gairebé científic, resultava massa sofisticat per explicar-ho en els vint-i-cinc segons que ens concedia el Telenotícies. Era corrent fer la broma que teníem el programa més llarg en proporció als vots que trèiem. En aquest debat estàvem quan va esclatar el 15-M.

Tot i que la deslegitimació dels partits no venia d’una reflexió sobre la mateixa política sinó d’un ressentiment de la població per l’adopció per les elits governants –incloent-hi els nostres socis socialdemòcrates– de la ideologia neoliberal, el que es va desqualificar va ser la democràcia representativa. De sobte ens vàrem adonar que a les places no hi havia activistes del nostre partit, i que si la barricada era institucions contra carrer, estàvem en el costat dolent (o almenys en el que mai hauríem pensat que estaríem). Tots els esforços per millorar les coses a través de la nostra presència en les institucions eren ara càrrecs contra nosaltres.

Al principi molts de nosaltres vàrem experimentar una gran sensació d’injustícia, perquè no teníem consciència d’haver fet res malament. Havíem fet el que havíem pogut. Si no havíem tingut més vots no havia estat per no haver-ho intentat, tot i les nostres limitacions per poder fer l’electoralisme a l’americana que les circumstàncies demanaven. Amb els vots que ens havien donat, havíem estat en algunes institucions impedint que la deriva de la socialdemocràcia cap al neoliberalisme anés més enllà del que havia anat. No pensàvem que la manca de legitimitat dels partits dits “tradicionals” anés amb nosaltres. Per altra banda, la solució que se’ns oferia com a panacea, l’assemblearisme a ultrança, ens feia recordar les tardes perdudes en discussions interminables a les Aules Magnes de les Facultats en la nostra joventut.

La història de l’esquerra és un relat de desastres i decepcions, però de tant en tant hi ha un miracle i tot surt bé. La col·lisió entre el partit de quadres amb la gent dels moviments socials va crear una dinàmica molt conflictiva, però que ràpidament va esdevenir constructiva. Els activistes dels moviments volien presentar-se a les eleccions perquè sabien que l’agitació de carrer té un límit d’efectivitat. La cultura política del partit contenia una gran frustració sobre el límit de l’acció institucional en minoria i sense pressió del carrer. Aquestes dues constatacions complementàries van unir els uns amb els altres. De sobte, hi havia una organització que tenia quadres i base social. No només això, també tenia una candidata amb un carisma excepcional i que per pur instint aconseguia el que els polítics professionals els hi costa anys de preparació i treball: arribar al cor de la gent amb un gest o una paraula. Tant si era des d’un plató, des d’un estudi de ràdio o no diguem en persona, la candidata es ficava tothom a la butxaca amb un discurs clar, contundent amb el poder i pròxim i amable amb la gent. Una tempesta perfecta que va derrotar el cinisme del business friendly i les restes esgotats del gran projecte maragallià.

Un cop arribats a l’alcaldia, tot va seguint funcionant bé. La candidata va resultar una alcaldessa excel·lent, els quadres eren bons regidors i els activistes van saber seguir-ho sent, a la vegada que defensaven el projecte. Barcelona en Comú no és perfecta, i pateix els mateixos problemes estructurals que qualsevol organització popular que pren el poder. Els càrrecs electes queden submergits en la raó d’Estat (encara que sigui municipal), mentre la gent de base segueix submergida en la realitat quotidiana. Però a Barcelona en Comú el vincle no s’ha trencat, i ha estat possible articular aquesta contradicció per tal que no produeixi els efectes traumàtics que va causar durant els primers ajuntaments democràtics, ara fa 40 anys. Resulta molt emocionant veure els actes de rendició de comptes o les assemblees de districte en què aquesta contradicció fonamental entre càrrecs electes i moviments és gestionada amb empatia i intel·ligència per convertir-la en un actiu. És cert que aquesta harmonia es basa molt més en les relacions personals que un bon disseny organitzatiu. La figura de la Coordinadora resulta molt polèmica i és un problema, perquè aïlla la cúpula de la base, tal com han fet sempre els comitès centrals. La Coordinadora de Barcelona en Comú té, no obstant això, una gran virtut, perquè en integrar el grup municipal evita una altra de les línies de cisallament clàssiques: la que separa els quadres i òrgans del partit dels càrrecs electes. Per altra banda, BeC disposa d’una segona estructura, que és assembleària i que en certa manera compensa las mancances de la Coordinadora. L’experiència de Barcelona en Comú es mereix un article en si mateixa, però pels efectes d’aquest diguem que és una organització una mica boteruda i molt informal, però que compleix molt bé la seva funció d’ajudar a governar la ciutat.

L’Ajuntament de Barcelona és una gran institució, amb un gran pressupost, però és impotent davant molts dels problemes dels ciutadans. Tant en l’àmbit pressupostari com en l’àmbit legislatiu té uns sostres de competències molt baixos. Després del èxit de l’alcaldia, hom va pensar que s’havia de fer el pas següent i portar l’hegemonia de l’esquerra al parc de la Ciutadella i al Paseo de San Jerónimo. Curiosament, el fet d’organitzar el nou partit de manera deliberada va complicar les coses en comptes de fer-les més senzilles. Ja no va ser com en el cas de BeC, una col·lisió tumultuosa de gent amb cultures diferents però amb un anhel comú. Ara s’imposaven el pragmatisme, la cooptació, el repartiment i la negociació (transparent, translúcida o opaca segons les circumstàncies). La relació amb les bases ja no era la camaraderia franca i sincera, sinó una estudiada jovialitat que amagava un cert despotisme il·lustrat.

Les assemblees, que anys enrere s’havia cregut que substituirien la democràcia representativa de les coordinadores, s’havien revelat en la pràctica com a incòmodes i problemàtiques. En una coordinadora, igual que en un comitè central, la gent que hi és depèn –poc o molt– de la direcció per tornar a ser-hi. Discuteixen, però mai s’arriba al nivell d’una assemblea, on la gent no té gens d’interès a quedar bé. El nou partit havia de ser hereu del 15-M, i per tant conservaria la retòrica assembleària, però sense els inconvenients de la seva implementació pràctica. Això solucionava un altre problema: ja no calia constituir agrupacions territorials amb les seves necessitats logístiques (locals, estructures, etc. ), de gran cost econòmic i organitzatiu. Es faria una única assemblea –la fundacional de Vall d’Hebron– en què el partit quedaria amarat d’assemblearisme per sempre. A partir de llavors, els “censats” es reunirien en sessions obertes no-decisòries, en què es reforça la sensació de pertànyer a un grup, però sense el perill que votin coses rares o contradiguin la Coordinadora.

Existeix en biologia, una expressió que es diu “evolució convergent”. S’esdevé quan organismes que viuen en ecosistemes molt allunyats o que pertanyen a taxons molt diferents s’acaben semblant perquè la pressió evolutiva els porta pel mateix camí morfològic. Un partit governat pels seus càrrecs electes, amb un hiperlideratge, sense militants ni activistes sinó només amb voluntaris de campanya (fàcilment substituïbles per una empresa de treball temporal), que viu de declaracions mediàtiques i jocs de paraules poc elaborats, és la forma organitzativa ideal per sobreviure en el dur entorn de la política espectacle moderna. Quan els líders de UPeC varen entrar al pavelló de la Vall d’Hebron mentre sonava Grandola, era clar el paral·lelisme amb l’entrada d’un candidat a la convenció d’un partit estatunidenc, perquè la pressió evolutiva que actua sobre UPeC és la mateixa que la que actua sobre el Partit Demòcrata.

No obstant les similituds, les diferències són també molt clares. L’assemblea constitutiva de Vall d’Hebron era una assemblea. No entrarem en les múltiples innovacions com l’speaker, la taula rotatòria no votada, el reglament elàstic, debat precuinat, etc., perquè les persones que érem allà pensàvem que era una assemblea i per tant ho era. Les resolucions que s’hi van prendre varen ser votades diverses vegades i són d’obligatori compliment mentre no es convoqui una altra assemblea. Aquesta és la diferència. El candidat del Partit Demòcrata estatunidenc pot fer tacticisme i canviar d’opinió tantes vegades com vulgui, mentre que ni el coordinador ni la coordinadora general d’un partit hereu del 15-M poden contradir les resolucions de l’assemblea i convertir-la ex post en una convenció demòcrata.

Actualment s’està debatent si complir o no una de les resolucions, la que diu: “En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques”. És ara quan veurem si el que ha substituït el funcionament dels partits tradicionals és un aprofundiment de la democràcia o la política hipermoderna que es practica a l’altre cap de l’Atlàntic.