Fronteres i benestar a la UE Revisat per Revista Treball a . Sabeu d’aquells records que se’t queden gravats a la memòria sense saber ben bé perquè? Fa uns anys vam fer un viatge familiar a Nova York i en un dels trajecte Sabeu d’aquells records que se’t queden gravats a la memòria sense saber ben bé perquè? Fa uns anys vam fer un viatge familiar a Nova York i en un dels trajecte Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Fronteres i benestar a la UE

Fronteres i benestar a la UE

Fronteres i benestar a la UE

Sabeu d’aquells records que se’t queden gravats a la memòria sense saber ben bé perquè? Fa uns anys vam fer un viatge familiar a Nova York i en un dels trajectes en metro vam coincidir amb un jueu ortodox. Jo no n’havia vist mai cap, i l’exotisme del personatge em va atrapar d’una manera que em costava de dissimular (sempre m’ha passat, sóc incapaç d’apartar la mirada de coses que em semblen estrambòtiques, per molt que sigui de mala educació). Recordo que m’hi vaig acostar per intentar veure què llegia. I recordaré sempre el títol de l’article: “Why Israel is free to set its own borders”. El dret a posar fronteres. Llavors ja em va semblar horrible i això que encara no ho entenia del tot.

Les fronteres delimiten els espais de la comunitat de protecció: la unitat de redistribució, de mancomunació de recursos i de riscos, i de drets de ciutadania i accés a tots aquests béns comuns. Uns béns que cada cop costen més de protegir en un món globalitzat. I en aquest món on l’economia es fa gran i l’àmbit d’actuació de la política es fa petit, les fronteres ja no tan sols són travessades per rius, sinó que cada cop més també per cadenes de producció globals i fluxos en lliure circulació. Quan l’àmbit de mobilitat del capital i les cadenes de producció són més grans que els àmbits de regulació fiscal i de transferències (és a dir, de les polítiques públiques de benestar), aquests últims perden efectivitat. No només estan subjectes a una major volatilitat (el capital mòbil és volàtil i procliu a canvis sobtats de direcció) sinó que també s’hi fa front des d’una posició més vulnerable.

Front a la pèrdua de capacitat i de sensació de control, la pulsió al replegament nacional pot ser instintiva, però sovint és contraproduent. És evident que els processos d’integració econòmica generen guanyadors i perdedors. És l’especialització productiva, és a dir, quina part del valor afegit es queda a quin cantó de la frontera, la que determina en gran part la distribució de poder geopolític i econòmic. Per a establir mecanismes que compensin l’augment de la desigualtat i permetin corregir els desequilibris que augmenten amb la integració, cal establir institucions redistributives que incloguin tant a les regions que n’han sortit beneficiades com a les que n’han sortit perdent. Reduir la redistribució a una part de la cadena productiva no té sentit. I en general, com més petita i més exposada a l’exterior és l’àrea de gestió pública de l’economia, menys capacitat té de protecció i de redistribució.

A la Zona Euro (Z€), aquesta lògica és més important encara. Quan les economies entren en recessió, els Estats gasten més del que ingressen de manera automàtica, i l’autoritat monetària aplica estímuls rebaixant els tipus d’interès, contrarrestant la caiguda del PIB. A la Z€, l’àrea òptima d’estabilització automàtica de l’economia és més gran que la frontera, perquè les unitats de redistribució (els Estats) són més petites que l’àrea econòmica en desequilibri per on circula el capital lliurement, i no es poden transferir recursos d’on n’hi ha (per exemple, Alemània) allà on són necessaris (per exemple, Grècia). I no només el sector públic perd capacitat de contrarrestar el cicle econòmic, sinó que el necessari augment del deute públic l’exposa a l’especulació dels mercats financers. La situació encara es complica més perquè el govern no té al seu abast la possibilitat de reajustar els desequilibris exteriors amb la política monetària (depreciant la moneda, com va fer Espanya amb la pesseta durant les crisis dels anys 90). Recordem els atacs especulatius contra el deute públic de diverses economies del Sud d’Europa quan van intentar estabilitzar els seus cicles econòmics i els seus sectors financers.

Per això, quan sento relats sobre els costos econòmics de la independència (que hi serien, per molt pactada que fos) no puc evitar pensar que és un relat incomplet. Suposant que Catalunya arribés a ser un Estat de la UE i la Z€ de ple dret (que és la situació amb més garanties de poder polític) es convertiria en una economia petita i oberta en el context d’un món globalitzat en general, i en el d’un acord monetari internacional sense unió fiscal i de transferències (la Z€) en particular. Davant d’això, la proposta d’alguns sectors del Govern català passa per aprofundir la devaluació competitiva (abaixar impostos, reduir costos laborals, desregular sectors) per a atraure inversions i capitals, com per exemple ha fet Irlanda, convertint-se en una mena de paradís fiscal. La recerca creixent sobre el tema demostra que adaptar estructures legals i fiscals per a les grans fortunes com a especialització productiva té greus conseqüències per a la desigualtat, tant local com global.

Una altra de les conseqüències que té la dislocació entre l’àmbit econòmic continental i l’àmbit politicofiscal nacional és que es produeix una assimetria entre la lliure mobilitat del capital i la de les persones. En realitat, la UE garanteix el dret de mobilitat al factor treball, no a la persona que l’ostenta, i així ho ha reconegut la Comissió Europea, avalant lleis estatals que s’atorguen el dret a expulsar a persones d’altres països europeus que suposin una “càrrega fiscal excessiva” per a les seves arques públiques. La traducció és que si véns a treballar, endavant, però si et quedes a l’atur molt de temps o necessites assistència social, ja pots tornar per on havies vingut. És a dir, l’accés a la protecció social de l’Estat del Benestar segueix estant íntimament lligat als drets de ciutadania, i les fronteres, per poca duana que tinguin, segueixen sense ser innòcues per als drets de ciutadania. Per tant, les fronteres nacionals són el límit fonamental del benestar i les condicions geoeconòmiques determinen en gran mesura el model social que es pot fer efectiu.

Tornant a la pregunta del l’article que llegia el jueu ortodox de Nova York: tenim el dret i la llibertat de decidir on posar la frontera? Des d’un punt de vista d’esquerres i internacionalista, no crec que es pugui defensar ni trencar unitats de redistribució ni la idea de ser més competitius que la resta, augmentant la pressió sobre els altres (territoris, Estats…). En el context actual, més aviat caldria reconèixer la dinàmica de compressió competitiva dels drets laborals i els estàndards socials i l’augment de la volatilitat econòmica i financera que propicien les fronteres dins d’una Unió Econòmica i Monetària sense estabilitzadors automàtics ni mutualització del deute, i mirar de posar-hi una solució col·lectiva, definint un marc continental federal i de sobiranies compartides. I això passa per perdre sobirania nacional justament per a guanyar sobirania democràtica.

Autor/Autora

Lídia Brun

Economista de la Universitat Lliure de Brussel·les

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top