Fractures socials i territorials Revisat per Revista Treball a . Recentment hem presentat els resultats preliminars de la recerca Barris i Crisi, liderada per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universit Recentment hem presentat els resultats preliminars de la recerca Barris i Crisi, liderada per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universit Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Fractures socials i territorials

Fractures socials i territorials

Fractures socials i territorials

Recentment hem presentat els resultats preliminars de la recerca Barris i Crisi, liderada per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en el marc del programa RecerCaixa. La transcendència de l’estudi em sembla inqüestionable: fins ara, s’ha parlat molt de les conseqüències socials de la crisi (diferents modalitats de pobresa, atur estructural, desnonaments, desigualtats socials,…), però en canvi s’ha parlat menys de com aquestes dinàmiques socials es projecten sobre el territori i impacten de manera desigual en diferents barris i municipis del nostre país. Més enllà d’això, l’estudi també vol analitzar què explica la (desigual) capacitat de resiliència dels territoris davant la crisi i quin paper hi juguen les pràctiques de participació i de solidaritat interveïnal.

Breument, des del punt de vista de les dinàmiques de segregació urbana, Barris i Crisi ens permet constatar que: 1) la segregació espacial (la separació de diferents grups socials en diferents barris i municipis en funció del seu nivell de renda) no és un fenomen nou vinculat a la crisi, sinó que és un fenomen que ve de lluny; 2) malgrat tot, les transformacions residencials durant la bombolla immobiliària (més que no pas la crisi per ella mateixa) van intensificar la segregació en el nostre país i van agreujar les condicions de vulnerabilitat dels barris més humils; 3) la crisi, efectivament, impacta fortament sobre aquells barris i municipis que es van “especialitzar” en l’acollida de la població amb menys recursos (sovint d’origen estranger); 4) malgrat tot, les dinàmiques de segregació “des de dalt” (de la població més benestant) són tant o més pronunciades que no pas la segregació “des de baix” (dels grups més vulnerables); 5) la segregació intermunicipal (a escala metropolitana) és més acusada que no pas la segregació intramunicipal (entre barris dins de la mateixa ciutat).

Els barris que millor resisteixen la crisi són aquells on trobem una ciutadania més ben organitzada, però sobretot on, històricament, s’han donat dinàmiques de treball conjunt entre el teixit social i les administracions.

Pel que fa a les respostes a la crisi, constatem una gran proliferació d’experiències d’innovació social com les assemblees locals del moviment antidesnonament, les cooperatives de consum, les finances ètiques, els horts urbans i altres formes d’apropiació comunitària dels espais urbans abandonats. Aquest tipus de pràctiques juguen un paper fonamental en l’actualitat, no només perquè contraresten (en part) les dinàmiques excloents del mercat i les carències en l’actuació de les administracions públiques, sinó també perquè són espais de resistència social i de formulació d’alternatives. Els barris que millor resisteixen la crisi són aquells on trobem una ciutadania més ben organitzada, però sobretot són barris on, històricament, s’han donat dinàmiques de treball conjunt entre el teixit social i les administracions.

Tots aquests resultats tenen fortes implicacions polítiques. Necessitem instruments que ens permetin contrarestar les dinàmiques de la segregació, no només en l’àmbit de les polítiques socials, sinó també de les polítiques d’habitatge, urbanístiques i territorials. Les polítiques contrasegregadores no poden tenir només una escala local, sinó que han de ser multi-escalars, amb una forta implicació de les administracions supramunicipals. No ens valen les polítiques de curt termini, sinó que ens calen visions estratègiques que reconeguin les trajectòries històriques de la segregació i que anticipin possibles escenaris de futur. Ens calen polítiques que promoguin la innovació social i la participació comunitària, però no podem confiar-ho tot a la solidaritat veïnal. L’estudi, de fet, constata que les experiències d’innovació social no sorgeixen necessàriament on hi ha més necessitats socials, sinó més aviat on hi ha més energies socials per  impulsar-les. Les polítiques públiques continuen tenint una important funció redistributiva que la innovació social no pot substituir.

Autor/Autora

Ismael Blanco

Investigador Ramón y Cajal a la UAB

Articles publicats : 10

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top