Forçant els límits Revisat per Revista Treball a . Fa molts mesos, massa, que el comportament dels dirigents polítics dels partits d’esquerra, espanyols i catalans –dels de dreta, prefereixo no parlar-ne-, demos Fa molts mesos, massa, que el comportament dels dirigents polítics dels partits d’esquerra, espanyols i catalans –dels de dreta, prefereixo no parlar-ne-, demos Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Forçant els límits

Forçant els límits

Forçant els límits

Fa molts mesos, massa, que el comportament dels dirigents polítics dels partits d’esquerra, espanyols i catalans –dels de dreta, prefereixo no parlar-ne-, demostra una preocupant incapacitat per fer front a la immensa problemàtica que afecta la ciutadania i una incomprensible prioritat pel que fa a les seves persones o a les seves formacions polítiques. I aquest comportament, lluny d’aportar solucions i de generar una complicitat amb l’electorat, està ocasionant una creixent desafecció per la política en general i pels partits polítics en particular.

Tanmateix, tot i que hi havia prous motius per a l’abstenció, les darreres eleccions comptaren amb un grau de participació alt i la gent mostrà de nou amb el seu vot una predilecció clara per un govern d’esquerres, com ja ho va fer el mes d’abril passat. Lamentablement i injustificadament, la manca d’entesa entre PSOE i Unides Podem provocà una segona convocatòria  electoral que el passat 10 de novembre deixà la situació una mica pitjor per a l’esquerra, mentre l’ultradreta pujava de forma alarmant, Ciutadans gairebé desapareixia i es fraccionava més la representació política amb l’aparició de noves formacions de caràcter regional o provincial.

Alguns comentaristes ja havíem predit que no hi hauria grans canvis en el mapa electoral i que era arriscat fer unes segones eleccions. De fet, cap de les aspiracions del PSOE s’ha vist realitzada: ni la ruptura i quasi eliminació d’Unides Podem amb la fràgil promoció temporal d’Iñigo Errejón, ni el creixement del PSOE, ni l’afebliment de les tres forces de dreta, ni la no dependència dels nacionalismes per a la investidura i la posterior formació de govern. Estem com estàvem, però una mica pitjor ja que la suma d’escons d’esquerres ha baixat i la dependència de nacionalistes i forces regionalistes s’ha incrementat.

Per sort, i contra tot pronòstic -i això deu voler dir que alguna cosa han aprés els líders-, en dos dies Pedro Sánchez i Pablo Iglesias signaren un acord de deu punts per formar un govern de coalició, tema tabú en les anteriors negociacions i principal causant de la repetició electoral, i s’instaren mútuament a buscar aliats per a la investidura de Sánchez.  L’optimisme i la il·lusió que generà l’acord deixaren pas, d’una banda, a l’oblit de les dissensions anteriors i, de l’altra, a una forta campanya de rebuig, crítica i previsions pessimistes pel futur. Una incertesa que no només segueix sinó que s’incrementa amb el pas dels dies, ja que a l’animadversió per la coalició de govern d’esquerres se suma la necessitat de comptar amb el vot favorable del PNB i altres forces regionals i, en especial, l’abstenció d’un partit independentista com ERC.

Com tothom recorda, amb aquests vímets es va construir el cistell de la moció de censura. Però els mateixos vímets no resistiren la pressió dels pressupostos i ERC va forçar la convocatòria electoral de l’abril en rebutjar aprovar-los. Val la pena recordar, també, que ERC pressionà Puigdemont per evitar que convoqués eleccions i que això provocà l’aplicació de l’article 155 i la celebració d’eleccions autonòmiques convocades per Rajoy. Ara, pel que sembla, si volem un govern d’esquerres, estem pendents de la posició d’ERC en el moment de la investidura i assistim amb cansament, desànim i neguit a l’escenificació i als flexibles condicionants de la negociació amb el PSOE.

Per a ERC la investidura és important i posar de relleu el seu pes a Madrid també, però no oblida quin és el seu principal objectiu: la presidència de la Generalitat, que la seva històrica rivalitat amb la dreta catalana, ara també independentista, posa en perill.  Això pot portar-la a forçar els límits, a no calcular prou bé, a no prioritzar la necessitat de disposar de governs amb capacitat i voluntat de governar a Espanya i a Catalunya, a creure que deixar passar els dies els pot beneficiar i a perdre la darrera ocasió, en anys, per disposar d’un govern espanyol capaç de tornar a la política el conflicte català. Tant de bo no ho faci.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 35

Comentaris (1)

  • Avatar

    Pere

    La sentència del TJUE sobre el cas Junqueras és concloent: gaudeix d’immunitat des del moment que va ser elegit eurodiputat. Cal, per tant, que sigui posat en llibertat immediatament. La sentència del TS és nul·la de ple dret.
    Prou d’amenaçar que ve la dreta. La dreta no ha deixat mai de manar a Espanya.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top