Fins quan? Revisat per Revista Treball a . Fa gairebé dos mesos des que es celebraren les darreres eleccions autonòmiques i tot segueix pendent, confús i sense decidir a l’espera, diuen, que el diputat e Fa gairebé dos mesos des que es celebraren les darreres eleccions autonòmiques i tot segueix pendent, confús i sense decidir a l’espera, diuen, que el diputat e Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Fins quan?

Fins quan?

Fins quan?

Fa gairebé dos mesos des que es celebraren les darreres eleccions autonòmiques i tot segueix pendent, confús i sense decidir a l’espera, diuen, que el diputat electe i fugit, Carles Puigdemont, únic fins ara proposat com a candidat a President de la Generalitat, assumeixi la impossibilitat d’optar al càrrec mentre no retorni, com havia promès si guanyava les eleccions, i doni resposta als requeriments jurídics que té pendents.

Ja sabem que hi ha països europeus, com Bèlgica, que han pogut passar a la vora de dos anys sense govern i que la seva situació econòmica, social, política i internacional no n’han patit conseqüències especialment greus. Em temo, però, que aquest no és el nostre cas: en lloc del govern anterior en funcions, tenim l’article 155 de la Constitució que ha suspès l’autonomia de Catalunya i ha deixat en mans del govern espanyol amb el Sr. Rajoy i els seus ministres al capdavant la política i la gestió de tots els afers catalans. A més, els dos anys de la Presidència de Puigdemont no han tingut cap altre objectiu ni han dut a terme cap altra acció rellevant per al nostre país que no hagi sigut l’anomenat full de ruta del procés i que ens ha dut a l’atzucac on ens trobem ara. A aquest període podríem afegir-hi el de la darrera Presidència del Sr. Mas, dedicat també de forma prioritària, per no dir exclusiva, a la mateixa obsessió: la independència de Catalunya, tot i ser conscients, tant els dos governs esmentats com els actuals caps de fila dels partits independentistes, que aquest legítim desig no era fàcilment assolible i menys encara amb la voluntat de fer-ho de manera unilateral comptant amb una xifra inferior al 50% de la ciutadania catalana.

Fa, doncs, més de quatre anys que els governs catalans no es dediquen a allò que els hi correspon: governar i dur a terme les accions polítiques anunciades en els seus programes electorals i que haurien d’haver desenvolupat les diverses conselleries: economia, treball, educació, salut, obres públiques, medi ambient, cultura… La interlocució per a qualsevol acció concreta en qualsevol dels àmbits de govern no existeix a efectes operatius, com a molt escolten les peticions o propostes però mai resolen ni assumeixen responsabilitats i costos, i això, insisteixo, des de fa més de quatre anys. Com em va dir un conseller fa temps: “Ja que no podem posar-hi diners, al menys hem de tractar amb afecte les persones que ens venen a veure”. Ara bé, amb afecte no es pot anar gaire lluny i tothom té al cap problemes no resolts, necessitats no cobertes, projectes aturats, iniciatives malmeses i una preocupant sensació col·lectiva de desànim i de manca d’estímuls pel que fa a la voluntat i capacitat de resposta de l’administració autonòmica, al marge, això sí, de tota mena d’astúcies encaminades a desenvolupar el procés i assolir la independència.

Aquest darrer objectiu probablement dona satisfacció als dos milions de ciutadans que en les diverses convocatòries electorals, en forma d’eleccions autonòmiques o de referèndums no emparats per la llei, han votat per partits independentistes o han expressat el seu suport a la independència de Catalunya. I dic que deu donar satisfacció perquè en les darreres eleccions s’ha mantingut la xifra a favor d’opcions independentistes, tot i no créixer amb una participació històrica, propera al 81%.

Ara bé, per a la resta de ciutadans no independentistes, un 52% o 53%, un percentatge sempre superior al dels qui desitgen la secessió, què han ofert o què han dut a terme els governs de Mas i de Puigdemont? Quina és la proposta de la llista de Puigdemont, d’ERC i de la CUP per a més de la meitat del poble de Catalunya? En què podem sentir-nos representats? Què podem atribuir a la seva acció que hagi millorat la situació del nostre poble? Sincerament no trobo cap resposta. Per això no puc estar-me de fer la pregunta que encapçala l’article: fins quan?

No seria hora, ja, que els partits que no comparteixen l’objectiu independentista, deixessin d’esperar i que adoptessin alguna mesura tendent a obrir vies a l’esperança de recuperar l’autonomia de Catalunya?

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 31

Comentaris (5)

  • Josep Quintana

    No estic d’acord amb la crítica indirecta a l’independentisme que s’està posant de moda i que consisteix a retreure-li que no formi govern (o que no hagi governat tots aquests anys).

    L’independentisme ha destruït el país, ha partit per la meitat la societat catalana, ha alienat del catalanisme a milions de catalans, ha possibilitat el 155 i ha creat un estat d’ànim en l’opinió pública espanyola que dóna carta blanca al PP.

    La dificultat actual per formar govern és lamentable però empal·lideix comparada amb la resta de l’hecatombe. Centrar la crítica en aquesta dificultat és fer al joc al relat triler dels que sempre ens demanen que només parlem del rigorós present. Desobeïm-los i mirem què era el país i que és ara, i mirem cap a on va Catalunya amb Cs desfermat, l’anticatalanisme rampant i l’espanyolisme més ranci legitimat a ulls de molts espanyols. Tinc la sensació -certament no en el cas de la Lali- que hi ha polítics i comentaristes que fan aquesta crítica menor per tal de no entrar en el tema de fons.

    És l’hora dels veritables patriotes, dels que han de reconstruir Catalunya cada cop que la flamarada s’esvaeix i només queden les cendres.

    Responder
  • Pere

    Els partits que no comparteixen l’independentisme: PP, Cs, PSOE i Iniciativa? Ai, les males companyies! Por la unidad de la Patria!

    Responder
  • teesleeky

    Thank you ever so for you post.Much thanks again.

    Responder
  • greenpress

    El principal error del sobiranisme català és haver cregut que el règim espanyol era democràtic, que no es basa en la repressió, que els repressors no són guardonats, que no vol exiliats ni presos polítics, que no te clavegueres de l”estat, que hi ha separació de poders, que no hi ha fiscals afinats, que persones sense estar processades ni condemnades no son objecte de presó preventiva, que no fa una interpretació i aplicació de la llei i de la Constitució de manera sectària, que no s”aplica el 155 de qualsevol manera, que no confón la venjança amb la justicia, que no s”oposa al diàleg, que accepta el resultat de les eleccions. Aquesta, Lluis Foix, es la gran pantalla. No comprenc com l”avales i et dediques a mensyprear als que son victimes de la repressió. No ho entenc

    Responder
  • Katta

    El principal error del sobiranisme català és haver cregut que el règim espanyol era democràtic, que no es basa en la repressió, que els repressors no són guardonats, que no vol exiliats ni presos polítics, que no te clavegueres de l”estat, que hi ha separació de poders, que no hi ha fiscals afinats, que persones sense estar processades ni condemnades no son objecte de presó preventiva, que no fa una interpretació i aplicació de la llei i de la Constitució de manera sectària, que no s”aplica el 155 de qualsevol manera, que no confón la venjança amb la justicia, que no s”oposa al diàleg, que accepta el resultat de les eleccions. Aquesta, Lluis Foix, es la gran pantalla. No comprenc com l”avales i et dediques a mensyprear als que son victimes de la repressió. No ho entenc

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top