Fil a l’agulla Revisat per Revista Treball a . Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Fil a l’agulla

Fil a l’agulla

Fil a l’agulla

Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, ni de com de diferent veurem i viurem la vida quan això s’acabi.

No hi ha certeses, però sí que hi ha algunes evidències. La primera de totes, al meu entendre, és que ha agafat tothom amb el peu canviat. Per exemple els científics que, davant la novetat i la urgència, han hagut d’especular i no sempre han acordat camins coordinats. O el sistema sanitari i el de suport social que, baquetejats per les retallades insistents de la dreta economicista, han tingut molt menys coixí de suport del que hagués estat convenient. I no diguem tot el nostre engranatge polític, tant el que li ha tocat gestionar la crisi governant en alguna de les administracions, com el que està a l’oposició, acomodats encara al nefast joc de pim-pam-pum-i-tu-més que moltes persones dedicades a la política porten practicant els darrers anys. I òbviament el ciutadà mitjà, acostumats com estàvem a viure en una suposada arcàdia feliç, malgrat tots els indicis de desigualtats galopants i de destrucció planetària.

La segona evidència és que tothom -persones, organitzacions, sistemes socials- hem quedat ben retratats amb les virtuts i amb les misèries de cadascú. Des de l’abnegació de molts sanitaris més enllà de la seva obligació laboral -que no només mereixen ser aplaudits cada vespre sinó sobretot ser escoltats quan reclamen condicions de treball adequades- fins l’afany de protagonisme d’alguns acadèmics que fan propostes pròpies sense compartir amb la comunitat científica i sense valorar-ne les conseqüències més enllà del seu àmbit de coneixement. O des de la constatació que un sistema sanitari públic fort i ben compensat és el pal de paller de qualsevol crisi sanitària, fins la demostració de què la privatització dels serveis que haurien de ser públics porta conseqüències tan nefastes com l’agreujament de la situació en el drama de les residències d’avis.

I en aquest retrat també és ben diferent el paper semblant a la serenitat, -malgrat els errors que a toro passat tots veiem-, que aconsegueix transmetre un govern espanyol que fa tot just tres mesos que estrena experiment de coalició, o el lamentable paper de confrontació i falsedats de l’oposició, segurament la més fatxa de la recent història de la democràcia espanyola. Per no esmentar la comunicació patètica d’un govern de la Generalitat ancorat en el seu monotema de nosaltres-bons-espanya-dolenta i que, en canvi, permanentment dóna mostres d’estar sobrepassat per les circumstàncies en les seves capacitats de gestió. Com de diferent seria aquesta oposició si prenguessin exemple de molts pobles i ciutats on han intentat, sense mirar el color i a peu de carrer, pal·liar els efectes d’aquest desastre per la ciutadania. I ja vindrà el temps de passar comptes. Ara no toca.

Hi ha una tercera evidència que és que aquest malson s’acabarà. El problema és que no sabem quan ni com. Sí que sabem que tindrà costos. No només parlo del que ja està tenint en vides humanes, sinó del dia després. Tampoc parlo només dels costos econòmics que alguns ja vaticinen devastadors, ni del cost polític per aquells que els ha tocat gestionar la crisi. Em preocupen sobretot els costos socials en una comunitat humana ferida encara per les desigualtats generades per la crisi anterior, abocada a l’individualisme depredador i amb un teixit laboral molt feble. És evident que caldrà un pacte d’estat i és evident que caldrà un pacte amb Europa on mesurarem el tremp, la capacitat i l’alçada de mires de les institucions i els que les conformen. Serà l’hora de la política de veritat i no dels focs d’encenalls als que estem acostumats.

Però el que surti d’aquests pactes només podrà posar pedaços a la realitat. L’intent de tornar a la normalitat anterior, l’intent de resoldre la crisi econòmica i social, -i tant de bo que ho facin- seran només això, pedaços il·lusoris a una realitat tossuda que ha canviat definitivament. I, per tant, crec que hauríem de posar el focus més enllà. Mentre pensem amb pragmatisme en resoldre l’angoixant dia a dia, ens hauríem d’obligar també a pensar i explicar el món que volem després.

Tinc la convicció que aquesta globalització del desastre significarà per la humanitat un canvi de paradigma en aspectes essencials. En la convivència social, en la percepció de la pròpia feblesa, en el govern de les decisions col·lectives o en la fragilitat del planeta que habitem, per citar-ne alguns.

Ja ho va ser l’11S amb l’atac a les torres bessones i totes les conseqüències geopolítiques que va comportar. Recordeu com era el món abans? Recordeu com ens hem anat tornant més porucs, més individualistes i més tancats en la pròpia realitat, en paral·lel a un accés universal i immediat a una realitat virtual que és al mateix temps el nostre aparador i el nostre guardià? En aquest canvi de paradigma es va imposar una hegemonia cultural molt allunyada dels vells desitjos utòpics d’un creixement harmònic i igualitari de l’espècie humana i del respecte pel planeta on viu. És una hegemonia que ens ha estat encaminant al desastre.

Hi tornarem? Amb aquest nou canvi de paradigma aprofundirem en el tancament en les essències territorials de territoris cada vegada més petits que donen seguretat perquè hi ha un ‘nosaltres’ bo i un ‘ells’ culpable? Tornarem a la confrontació amb l’enemic intangible i a l’acumulació preventiva  i insaciable de bens materials? Aquest és el perill.

Però hi haurà lliçons d’aquesta pandèmia de les quals hauríem d’aprendre perquè l’hegemonia dominant fos la del bé comú. Tenim la possibilitat. Cal reflexió serena, cal diàleg constructiu, cal pacte sensat. És a dir, torna a ser l’hora de la política. Caldrà més internacionalisme en polítiques territorials davant dels enquistaments patriòtics. Caldrà més cooperació en polítiques socials davant les confrontacions estèrils. Caldrà compartir més en polítiques econòmiques davant l’acumulació gormanda.

Són tres receptes clàssiques de l’esquerra, avui més vàlides que mai. Fil a l’agulla.

Autor/Autora

Marc Vidal

Exdiputat d'ICV

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top