Fer de la sortida de l’armari una estratègia feminista Revisat per Revista Treball a . Al llarg de la darrera setmana hem assistit al debat provocat per la denúncia pública de les agressions sexuals patides per la regidora de la CUP Maria Rovira i Al llarg de la darrera setmana hem assistit al debat provocat per la denúncia pública de les agressions sexuals patides per la regidora de la CUP Maria Rovira i Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Fer de la sortida de l’armari una estratègia feminista

Fer de la sortida de l’armari una estratègia feminista

Fer de la sortida de l’armari una estratègia feminista

Al llarg de la darrera setmana hem assistit al debat provocat per la denúncia pública de les agressions sexuals patides per la regidora de la CUP Maria Rovira i per la directora d’aquesta mateixa revista, Júlia Brosa. La qüestió ha portat cua i ha desencadenat reaccions d’opinadors i opinadores professionals a favor i en contra d’aquests gestos.

Hem assistit, així, a dues sortides de l’armari. Aquest cop no provenen de persones LGTBI, sinó de persones víctimes d’una agressió sexual a la qual han posat l’adjectiu clau: masclista. És aquest qualificatiu el que converteix els testimonis personals en dos actes polítics.

Sortir de l’armari és polititzar (de forma voluntària) un aspecte de la teva vida íntima. Es tracta d’una estratègia duta a terme pel moviment LGTBI des de finals dels anys 80 (almenys etiquetada com a tal), per la qual persones d’aquest col·lectiu fan pública la seva condició amb l’objectiu de contribuir a eliminar-ne l’estigma social. És un gest d’empoderament individual, però també col·lectiu. No modifica de forma immediata les condicions de vida de la gent, però sí desestabilitza les jerarquies socials. Utilitzant la famosa dicotomia de Nancy Fraser, no implica redistribució, sinó reconeixement. I totes dues dimensions són igualment necessàries per a la transformació social.

Així, l’èxit d’una sortida de l’armari es pot mesurar per la incomoditat que provoca.  Aquesta incomoditat és, en realitat, causada pel curtcircuit produït en la norma social. Posant en qüestió el que és “normal”, el gest ens obliga a repensar el món i a nosaltres mateixos posant en dubte la seguretat de les regles socials anteriors; ni que sigui per un moment. Però hi ha gent que no pot suportar això. D’aquí totes les veus que sorgeixen dient “no calia que ens ho expliqués a tothom” i que desqualifiquen l’acte com una dèria de protagonisme personal (o polític) o una mena d’acte histèric, testimoni de la debilitat de la seva protagonista. Aquestes veus, en realitat, ens estan mostrant la seva inclinació per la norma social (homòfoba, sexista) i estan fent una acció ben pública i ben política per reforçar-la, per restablir-la. Amb la recuperació de la norma, recuperen la seva seguretat i el seu ordre. I amb elles, l’estigmatització i l’exclusió de l’altre.

Amb la sortida de l’armari feminista de la darrera setmana hem assistit a l’espectacle dels qui volen recuperar l’hegemonia que per un moment han sentit que se’ls escapava. Voldrien que seguíssim considerant la violència masclista com un conjunt de fets aïllats (quan som, segons estimacions a la baixa, el 43% de les catalanes les que n’hem patit). Voldrien fer-nos creure que la por a sortir al carrer a la nit és un problema personal (quan una de cada tres dones menors de 24 en pateixen, xifra que triplica les taxes masculines de la mateixa edat). Voldrien poder viure amb la tranquil·litat que “algun motiu hauran donat” les víctimes per ser-ho. I voldrien, en conseqüència, que elles seguissin callades. Que aquests episodis seguissin dins l’armari per poder seguir gaudint, des d’una posició privilegiada, del miratge de la igualtat.

En resum, alguns opinadors/res (professionals o vocacionals a les xarxes) han volgut fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la violència sexista. Neguen que el gènere impregni les institucions públiques, el mercat o la comunitat –que es permet l’omissió de socors i, si no, mireu aquest esfereïdor cas relatat per Alba Metge–, malgrat que el gènere envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions –tal i com ho explica Sergi Picazo en una altra sortida de l’armari que mereixeria un article a part–. Però heus ací la bona notícia: el debat està obert. Això vol dir que no han pogut.

Així doncs, m’afegeixo als agraïments a la Maria Rovira i a la nostra Júlia.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top