“Federalisme o barbàrie”: set tesis interrogatives i una conclusió Revisat per Revista Treball a . El lector haurà endevinat d’antuvi que he manllevat, en part, una frase atribuïda a Rosa Luxemburg, amb el benentès que es pot canviar el mot barbàrie per barba El lector haurà endevinat d’antuvi que he manllevat, en part, una frase atribuïda a Rosa Luxemburg, amb el benentès que es pot canviar el mot barbàrie per barba Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » “Federalisme o barbàrie”: set tesis interrogatives i una conclusió

“Federalisme o barbàrie”: set tesis interrogatives i una conclusió

El lector haurà endevinat d’antuvi que he manllevat, en part, una frase atribuïda a Rosa Luxemburg, amb el benentès que es pot canviar el mot barbàrie per barbaritat; mot que no fa referència als qui han abraçat, de bon principi o de bell nou, l’independentisme, els quals, com no podria ser d’altra manera, mereixen tots els meus respectes. Més aviat vol fer referència als intents de canviar la pell política d’ICV de forma accelerada i poc meditada, posant al congelador, per expressar-ho d’alguna manera, la nostra tradició i cultura federalistes.

Aquestes ratlles volen ser una aportació al debat que ha de culminar el proper 28 de febrer. Però, abans, vull dir quatre mots sobre el meu federalisme, em sembla honest fer-ho: ho sóc per convicció intel·lectual (em vaig enamorar per sempre més dels arguments de Pi i Margall); per cultura política (els meus paràmetres polítics són encara els que vaig aprendre al PSUC; què hi farem!); i per afectes personals (envers aquelles persones que fa uns quaranta anys, mentre jo els explicava que Catalunya era una nació, ells m’inculcaven certes dosis de consciència de classe). Dit això, som-hi.

  1. Hi ha pocs dubtes de què la idea que la independència pot ser a la cantonada, ha “compactat” les classes mitjanes d’aquest país, donant-los-hi una sortida a un realitat que els és (ens és) francament desagradable, i sobre la qual no cal insistir-hi. Ara bé: estem davant una proposta que parteix d’una anàlisi de la realitat realment existent i que, per tant, planteja un full de ruta raonable i probable, o estem davant una “escapada” de la “Catalunya mobilitzada”?
  2. La “Catalunya mobilitzada” porta la iniciativa des de fa dos anys i marca l’agenda política, però ha renunciat a representar el conjunt dels catalans, almenys a la gran majoria que estan a favor d’un referèndum (això que hem denominat entre tots exercici del dret a decidir), per tal de sortir de l’atzucac en el qual es troba el nostre autogovern. Dit amb altres paraules: no estem davant la substitució de la Catalunya realment existent (complexa, diversa i contradictòria) pels auditoris que escoltaren els senyors Mas i Junqueras o, també per dir-ho amb altres paraules, pel món mediàtic de TV3 i Catalunya Ràdio?
  3. “Emancipació social” versus “alliberament nacional”. Independentment del significat d’ambdues expressions ara i aquí, diem als nostres textos, amb una certa alegria intel·lectual, que ambdós conceptes formen un tàndem indestriable. Però la realitat catalana ho desmenteix. O, és que potser l’agenda social no ha quedat abduïda per l’agenda nacional? Estem davant un oxímoron intel·lectual o davant una incapacitat inveterada de les esquerres catalanes?
  4. Ningú no parla d’hegemonia (ep, hi ha algun marxista per aquí!). I nosaltres, amb el lliri polític a la mà, seguim parlant de crear un pol d’esquerres. És que, potser, no és suficient el cop de porta d’ERC, disposada a tornar a fer Mas president, per reconèixer que ben pocs estan per la labor? D’altra banda: és que, potser, no tenim suficients dubtes raonables com per fer-nos la pregunta de si algunes d’aquestes forces ens veuen com un aliat per formar una alternativa d’esquerres o com un espai electoral a deglutir? Quan tardarem a reconèixer que a partir d’ara només serem una força més, i petita, en un mosaic molt difícil d’encaixar?
  5. Ja no hi ha esquerra i dreta. Cal parlar dels de dalt i dels de baix. Cal parlar de nova i vella política. Això ens diuen algunes de les noves forces emergents. Aquelles que ens consideren part de la casta. Aquelles que ens han robat la idea que volem canviar-ho tot i no només les relacions entre Catalunya i Espanya. Es tracta de canviar profundament la realitat, que vol dir el marc de relacions socials, o només de practicar la vella dita de “surt tu per posar-m’hi jo”, que sóc més nou i encara no estic contaminat?
  6. El full de ruta de Mas i Junqueras més o menys ja el coneixem. Anirem construint discurs i noves estructures d’Estat, mentre erosionem o destruïm les que ja teníem i funcionaven,  per tal de fer unes eleccions plebiscitàries. I, amb el 48% dels vots i el 52% dels diputats, construirem un Estat independent, mentre l’Estat espanyol ens posa la catifa roja i la UE aplaudeix amb les orelles. Quina bestiesa! I, on queda el dret a decidir? Ells ja han decidit per tots nosaltres. És que, potser, no és el moment de posar al frontispici del nostre discurs i programa que no hi ha nou estatut jurídic per Catalunya, el que sigui, sense referèndum? Donar-lo per amortitzat és un  engany i ens aboca a una camí sense sortida (almenys, l’anunciada).
  7. I tot això ho farem de manera absolutament autista. Deixant al marge el que passi a la resta de la “pell de brau”. Nosaltres farem el nostre camí i, en  paral·lel, obligarem els altres a negociar. No tenim aliats espanyols ni els volem. Ja em desconnectat i d’Espanya no es pot esperar res de nou. El nostre procés constituent és nostre, i els demés ja s’ho faran. Realment, algú es pensa que és possible un procés constituent català al marge d’un procés constituent més ampli de caràcter espanyol? Que algú es pensa que som un grup de ianomani que viu en un racó de l’Amazones? Aquest ha de ser un element central del nostre missatge: l’autisme polític està condemnat al fracàs; ens calen complicitats i aliances més enllà de l’Ebre, en la línia més genuïna del catalanisme polític.

Conclusió: una confluència de federalistes i independentistes, tal com ens definim, pot ser molt representativa i molt creativa, però no a costa del que hem estat i encara som i, sobretot, menystenint allò que ens diuen els nostres electors, sobretot els que es passen amb armes i bagatges a Podemos. No podem remar en sentit contrari. Cal que siguem més que mai nosaltres mateixos. Objectivament les coses no ens aniran bé. Però encara ens aniran pitjor si no som capaços d’afinar. No valen ni la peresa intel·lectual ni les dreceres simplificadores.

Autor/Autora

Jordi Casas

Militant d'ICV Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 6

Comentaris (4)

  • Pere

    Jo diria dret a decidir o barbàrie. Això podria incloure federalistes (o confederalistes?) i independentistes. Que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític em sembla un objectiu irrenunciable. A no ser que vulguem fer fora d’ICV els independentistes i fins i tot els sobiranistes, de passada.

    Responder
    • Roman

      Que Catalunya sigui un subjecte politic no vol dir necessariament que hagi de ser independent ni molt menys que la unica activitat politica de tots els seus partits hagi de ser buscar la independencia.

      Cada cop es mes clar que la cerca paroxistica de la independencia inmediata era una quimera cultivada pel Junqueras per treure l’hegemonia a CIU.

      Responder
  • pedro

    Solament des de la ingenuïtat es pot creure que el denominat “dret a decidir” dels nacionalistes és una altra cosa que la reivindicació de la independència

    Responder
    • Pere

      Amb judicis d’intencions no anem enlloc. Ets membre o simpatitzant d’Iniciativa?
      Llegeix-te les darreres resolucions oficials.

      Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top