Famílies i institucions sobreprotectores Revisat per Revista Treball a . Fa pocs dies vaig anar a la Costa da Morte a fer-hi unes conferències i em van convidar a passejar per la platja i a dinar a la vora del mar. Mentre menjàvem, o Fa pocs dies vaig anar a la Costa da Morte a fer-hi unes conferències i em van convidar a passejar per la platja i a dinar a la vora del mar. Mentre menjàvem, o Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Famílies i institucions sobreprotectores

Famílies i institucions sobreprotectores

Famílies i institucions sobreprotectores

Fa pocs dies vaig anar a la Costa da Morte a fer-hi unes conferències i em van convidar a passejar per la platja i a dinar a la vora del mar. Mentre menjàvem, observàvem una nena que pedalejava damunt d’un tricicle. Això no tenia res d’extraordinari; el que sí que era desmesurat era l’equipament de la nena, que semblava que estigués a punt de pujar el Tourmalet: casc, colzeres, genolleres… En fi, era impossible que la criatura pogués fer-se ni tan sols una lleu rascada, de tan protegida com anava.

– Els estem fent completament idiotes, els nens d’avui – va dir una professora d’institut, que, deia, feia temps que donava voltes al mal que feia la societat a les criatures amb aquesta obsessió per evitar-los qualsevol dolor físic o psicològic.

Em van fer notar –jo no ho sabia– que a Galícia els parcs infantils públics s’han de pavimentar amb un material que sigui elàstic, que esmorteeixi les caigudes, que tingui un efecte antilliscant… Semblava una mesura una mica exagerada, tot i que, és clar, és convenient per a les criatures amb diversitat funcional.

– Amb aquests terres, si cauen, els nens reboten i no es fan mal –es queixava la professora–. El problema és que, si mai no se’n fan, tampoc no adquireixen consciència del perill.

I es lamentava que els sobreprotegim fins que tenen 18 anys i, a partir d’aquí, els obrim la porta a fer-ho tot: a conduir, a sortir a la nit, a consumir alcohol…

Certament, és difícil que puguin tenir percepció dels límits i del risc si mai no els han deixat muntar un tricicle sense un equipament digne del Tour de França.

Aquesta conversa em va fer evocar situacions viscudes per mi o vistes a les notícies, que tenen el mateix sentit: protegir, no ja físicament, sinó de qualsevol frustració.

Pares i mares que envien notes a la tutora perquè el fill ha tret una mala nota; pares i mares que van a parlar, irats, amb la directora perquè no estan d’acord amb una norma que ha imposat la mestra a la classe; pares i mares que, arribant a l’extrem, salten al camp de futbol on té lloc un partit de criatures de vuit anys i agredeixen l’àrbitre perquè no estan d’acord amb la valoració d’una jugada…

Jo mateixa vaig passar per una situació molt desagradable fa un temps. Havia anat a fer una xerrada a una escola, una d’aquestes que creuen que comprar llibres no és important i que creuen que amb la “socialització” ja n’hi ha prou. En acabar, moltes criatures se’m van acostar amb un tros de paper mal tallat d’una llibreta perquè els el signés. És clar, com que no tenen llibres… Jo els vaig explicar que no soc una famosa, ni un torero, i que no signo autògrafs sinó que, com a escriptora, dedico llibres. Si no hi ha llibres, no hi ha dedicatòria. Les criatures ho van entendre molt bé, però, una hora més tard, els pares i les mares em van perseguir per Twitter amb insults. Pels seus comentaris, crec que pensaven que havia causat un trauma irremeiable als seus fills i les seves filles.

En fi, pares i mares: una cosa és educar i protegir i l’altra, molt diferent i molt nociva, és sobreprotegir. I encara pitjor, ser model d’agressivitat.

Si voleu saber-ne més, del tema, us recomano el llibre d’en Jaume Funes, Estima’m quan menys m’ho mereixo, perquè és quan més ho necessito.

Autor/Autora

Gemma Lienas

Escriptora @gemmalienas

Articles publicats : 30

Deixa el teu comentari

Scroll to top