Un fals culpable: la política Revisat per Revista Treball a . “Escric això a Viena, al Prater, amb vistes a la roda gegant que inevitablement fa pensar en Harry Lime [1]. Hom pot veure, imaginar, el liberalisme com el prop “Escric això a Viena, al Prater, amb vistes a la roda gegant que inevitablement fa pensar en Harry Lime [1]. Hom pot veure, imaginar, el liberalisme com el prop Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Un fals culpable: la política

Un fals culpable: la política

Un fals culpable: la política

“Escric això a Viena, al Prater, amb vistes a la roda gegant que inevitablement fa pensar en Harry Lime [1]. Hom pot veure, imaginar, el liberalisme com el propulsor de la gran roda, amb cada vagoneta movent-se al principi lentament i després cada vegada més ràpid. El viatge provoca primer una gran eufòria (als passatgers). Però, pel que sembla, amb el temps algú va prémer l’interruptor de súper ràpid, va tancar la sala de control i, la majoria de nosaltres, estem ara en aquestes vagonetes que ningú no controla i que ningú no pot aturar, girant a tota velocitat i preguntant-nos com i quan es produirà la patacada”.

La cita no és d’un “populista” radical. És de Branko Milanovic, antic economista en cap del Banc Mundial, actualment professor en una universitat nord-americana (CUNY) i reconegut expert en temes de desigualtat. Ho escrivia en un article publicat el 2015 [2]. La metàfora de la roda és potent. Evoca amb força la dinàmica actual del capitalisme financer que –segons ell i altres observadors– ens condemna a la inestabilitat generada per l’acceleració descontrolada de les seves manipulacions.

Aquesta inestabilitat és la que es projecta sobre els nostres sistemes polítics. Ja fa dècades que la teoria política va posar en circulació la idea de la “crisi de governabilitat” de les democràcies. Anys després, es va predicar la necessitat d’assegurar la “governança” o el “bon govern” en les comunitats polítiques, tant en el nostre entorn com en els països del denominat “tercer món”.

Però en la literatura acadèmica sobre aquestes crisis s’ha tendit a posar l’èmfasi en els defectes de les institucions del mateix sistema polític: la crisi dels partits, la crisi dels parlaments, la crisi de les administracions burocràtiques, la crisi de la gestió fiscal, etc. etc. Serien tots aquests defectes acumulats els “culpables” de la situació: farien difícil o impossible una gestió solvent i responsable de l’economia i anirien soscavant els fonaments d’un Estat del benestar fatalment condemnat a la insostenibilitat.

La realitat és que gairebé quaranta anys de diagnòstic i reflexió sobre totes aquestes crisis no han produït gaires millores en la política democràtica, com és fàcil de comprovar. Al contrari. Continuen i augmenten les queixes contra la “vella política”, els seus mecanismes i els seus operadors. Malgrat alguns intents, no acaben de quallar de manera prou sòlida noves formes de fer política més satisfactòries per als qui les reclamen. Per què aquesta persistència del descontentament respecte de la política? És que no té remei i cal resignar-se i “passar” d’ella? O és que havíem equivocat el diagnòstic i havíem acusat un “fals culpable”?

Sembla arribada l’hora de canviar d’enfocament. La metàfora de Milanovic ens ajuda a adoptar una perspectiva diferent en analitzar el problema. Utilitzant la imatge de la gran roda del Prater vienès, podríem considerar que l’agitació incòmoda i perillosa de les vagonetes que pengen de la roda podria ser assimilada a la inestabilitat de les democràcies estatals. Arrossegades per una dinàmica econòmica global que no controlen, el funcionament d’aquestes democràcies genera malestar general i descontentament crònic entre la ciutadania.

Aquest canvi de perspectiva modifica l’aproximació al problema i explica millor la seva persistència. Fins ara, se’ns deia que una “mala governança” en la política provocava el mal funcionament de l’economia i els seus resultats negatius. S’ha arribat a afirmar que ha estat un “excés” de democràcia el que ha conduit a decisions econòmiques “equivocades” i perjudicials, per no tenir en compte el llarg termini i acomodar-se a interessos electorals dels polítics i a emocions superficials de ciutadans poc il·lustrats.

Però la gran crisi iniciada el 2007-08 ha posat de manifest que és probablement una determinada organització econòmica la que dificulta o impedeix un bon funcionament del sistema democràtic. És a dir, d’un sistema de govern que hauria de recollir les aspiracions ciutadanes, facilitar la participació de tothom en les grans decisions i aconseguir que fossin aplicades amb un grau raonable d’acceptació per part de la comunitat.

El problema és que no hi ha espai ni estímul per a generar aquesta participació i aquest compromís ciutadà quan el sistema econòmic dominant segueix generant desigualtats cada cop més intenses: en la distribució de la renda, entre rendes de capital i de treball, entre salaris desmesurats i salaris de supervivència, o entre els ben dotats per a navegar còmodament en un món globalitzat i els nàufrags privats de les eines bàsiques per a participar-hi activament. Són situacions de desequilibri que fan perdre la confiança en les institucions públiques, condicionades per decisions preses per instàncies molt allunyades de la participació ciutadana. Instàncies que no responen de la seva gestió davant de la ciutadania, sinó que s’emparen en una autoritat suposadament indiscutible dels experts i dels tècnics.

Seria, per tant, aquesta influència desequilibrant de l’economia sobre la política, i no la influència de la política sobre l’economia, la que ens hauria de preocupar. Perquè, mentre no comptem amb un sistema econòmic que canviï aquella dinàmica desestabilitzadora, no podrem aspirar a un sistema de govern que compleixi amb els requisits essencials propis de la democràcia. D’acord amb aquesta visió, el mal funcionament de la democràcia, els seus resultats fiscals negatius i el seu impacte perjudicial sobre la integració social no tindrien el seu origen principal en les institucions públiques, sinó en el sistema econòmic que les condiciona (Streeck) [3].

“És l’economia, estúpid!”, podríem repetir ara. Però no per referir-nos als efectes negatius de la fase depressiva d’un cicle econòmic temporal, sinó per denunciar l’efecte permanent d’un capitalisme financer d’abast mundial, amb conseqüències cada cop més corrosives sobre la cohesió social, que és la base d’una democràcia de qualitat.

Durant massa temps ha funcionat l’estratagema de desviar cap a la política la responsabilitat d’un funcionament deficient de les democràcies. Era una estratagema intel·ligent perquè, basant-se en alguns motius reals, protegia el sistema econòmic i els seus operadors principals de la crítica que mereixien. Sembla, però, que l’estratagema ja no funciona. I que cada cop és més perceptible que la font última del problema la tenim en els resultats del sistema econòmic dominant. El debat contemporani sobre la desigualtat –en el que ara intervenen també organismes com l’FMI o l’OCDE– és senyal que aquesta perspectiva comença a ser reconeguda, fins i tot des de centres tradicionalment arrenglerats amb l’ortodòxia del capitalisme. Semblen haver caigut en el compte que la gran roda del capitalisme financer s’ha desbocat, amb efectes perillosos sobre l’estabilitat política i social. Menys clar és, però, que s’hi hagi començat a aplicar alguna correcció: la sala de control de la gran roda de la que parlava Milanovic segueix inaccessible per als qui voldrien un canvi fonamental en el sistema.

Aquest canvi fonamental és el que reclamen alguns observadors ben informats en valorar la relació entre democràcia i capitalisme. “La bretxa entre els pobles i les nostres formes actuals de democràcia s’eixampla cada cop més, com a conseqüència del poder enorme dels grups econòmics i mediàtics que semblen dominar-les”. Per això mateix, “…mentre no es resolguin radicalment els problemes dels pobres, renunciant a l’autonomia dels mercats i de l’especulació financera i atacant les causes estructurals de la iniquitat, no es resoldran els problemes del món, i en definitiva cap altre problema” (Bergoglio) [4]. Tampoc el problema de la defectuosa marxa de les nostres democràcies que intentem corregir, de vegades amb reformes legals i de vegades amb prèdiques morals. I és que, sense menystenir l’efecte positiu de quadres institucionals més eficients i de compromisos morals més solidaris, la batalla decisiva segueix jugant-se en el terreny de la transformació econòmica.


[1] Harry Lime és l’especulador sense escrúpols de la cèlebre pel·lícula de Carol Reed El tercer home (1949), situada a la Viena de la post-guerra. L’autor del guió –convertit després en novel·la– era Graham Greene.
[2] http://glineq.blogspot.com.es/2015/01/repeat-after-me-wealth-is-not-income-and_24.html?m=1
[3] Streeck, Wolfgang.- Die Krise der Staatsfinanzen: Demokratieversagen? Kapitalismusversagen! In Der Moderne Staat – Zeitschrift für Public Policy, Recht und Management, 6, 1/2013, pp. 7-20.
[4] Papa Francesc. Discurs als participants en la trobada mundial de moviments populars, 5/11/2016. Cfr.: http://w2.vatican.va/content/francesco/es/events/event.dir.html/content/vaticanevents/es/2016/11/5/movimenti-popolari.html

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top