Fa també 80 anys: 1936 a Buenos Aires Revisat per Revista Treball a . Ja saben els lectors quantes coses van passar a Barcelona durant la segona meitat de l’any 1936 i el que van representar per a la història del país. Menys coneg Ja saben els lectors quantes coses van passar a Barcelona durant la segona meitat de l’any 1936 i el que van representar per a la història del país. Menys coneg Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Fa també 80 anys: 1936 a Buenos Aires

Fa també 80 anys: 1936 a Buenos Aires

Fa també 80 anys: 1936 a Buenos Aires

Ja saben els lectors quantes coses van passar a Barcelona durant la segona meitat de l’any 1936 i el que van representar per a la història del país. Menys conegut és l’episodi que tenia lloc a Buenos Aires en aquells mateixos mesos i en el qual estaven implicats un petit grup de catalans. Aquest episodi, els seus antecedents i les seves conseqüències és el que explica l’historiador Borja de Riquer en el seu darrer llibre, Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política (Edhasa, Barcelona 2016).

¿Què va passar en aquells dies de 1936 a la capital argentina? Després d’un debat polític i social de molts mesos, molt intens al carrer, en els partits, en la premsa i en les institucions, la municipalitat de Buenos Aires acordava concedir una llarga pròrroga a la concessió d’operacions a la gran empresa elèctrica CHADE, pràcticament monopolista a la zona metropolitana. La nova concessió va ser aprovada –segons documentació autentificada– gràcies al vot favorable de regidors municipals subornats generosament per la mateixa companyia. Malgrat acusacions i investigacions que ho van deixat ben clar, una concessió amanyada, tan beneficiosa per a la companyia i tan perjudicial per als usuaris, no pogué ser mai anul·lada.

La CHADE –Compañía Hispano Americana de Electricidad– era sobre el paper una empresa espanyola, constituïda l’any 1920, presidida per Francesc Cambó i dirigida a Buenos Aires per un equip d’executius europeus amb una notable presència catalana. No era una empresa qualsevol: era l’empresa de titularitat espanyola a l’estranger més important i amb més beneficis de l’època, obtinguts en una Argentina amb una renda per càpita que era aleshores la cinquena del món –per sobre d’Alemanya i França– i que superava en molt la d’Espanya.

Però el que revela Riquer en un llibre excel·lent sobre aquesta empresa i el paper d’en Francesc Cambó en la seva història té un interès que va més enllà del cas concret. Riquer descriu l’origen d’aquesta gran companyia creada per l’alemanya AEG l’any 1898 i explica de quina manera Cambó –un advocat i polític d’un país perifèric– aconsegueix “salvar-la” d’una possible confiscació pels vencedors de la Primera Guerra Mundial i ocupar-ne la presidència des de 1920 fins a la seva mort l’any 1947.

1936 és l’any, com he dit, de la nova concessió pública obtinguda per la CHADE gràcies al suborn dels regidors municipals. Però és també l’any en què la companyia torna a canviar de nacionalitat per raons de conveniència: l’any 1920 havia passat de ser alemanya a espanyola i ara, al 1936, passaria a ser en part argentina i en part luxemburguesa. Amb això s’evitava la possible intervenció per part d’algun dels dos governs espanyols del moment, el legal de la República o el colpista de Franco. Un canvi de nacionalitat, això sí, sense modificació fonamental en la societat financera multinacional –SOFINA– que controlava la CHADE, demostrant novament que el capital no té pàtria.

En la detallada descripció que fa Riquer d’aquesta història, són clarament perceptibles les característiques essencials del funcionament del capitalisme a escala internacional. Per això, un gran valor del llibre és que la CHADE apareix com a un exemple destacat i ben documentat d’aquell funcionament. Amb la peculiaritat singular que hi ha alguns catalans –cosa pràcticament insòlita aleshores– en els seus llocs de comandament.

Per què la CHADE és un bon exemple d’un fenomen general? Ho és en tres aspectes: el paper del capital financer, la seva relació amb la política i les diferents formes de corrupció que marquen aquesta relació. En primer lloc, la CHADE i les seves companyies antecessores i subsidiàries són en realitat empreses controlades per un únic holding financer, la SOFINA (1898), encara existent avui a Brussel·les, de la que formaven part importants bancs alemanys, suïssos, belgues i britànics. Aquest capital financer havia consolidat un paper dominant en les activitats industrials, energètiques i de transport de caràcter estratègic, a escala mundial. Era un paper que no passava desapercebut als millors observadors d’aquell moment. Com és sabut, Rudolf Hilferding publicà el seu llibre El capital financer l’any 1910, influint en l’obra posterior de Rosa Luxemburg, Bukharin o Lenin. En aquest capital internacional hi ha qui ocupa posicions hegemòniques –la banca dels països més potents– i qui ocupa posicions subalternes, però tàcticament oportunes. Això és el que revela la posició de Cambó com a home pont entre el capital financer europeu i la banca espanyola de l’època, amb una participació molt minoritària en el capital, però amb un paper circumstancialment important per camuflar l’empresa com a espanyola i esquivar riscos d’intervenció no desitjada.

En segon lloc, la història de la CHADE confirma també clarament que aquest capital financer i les empreses que controla operen en vinculació directa amb la política. És la política la que facilita les condicions per a la constitució d’un “pseudo-mercat” on intervenen actors econòmics que parlen retòricament de competència, però que en realitat persegueixen ocupar posicions de monopoli o d’oligopoli en detriment dels interessos dels consumidors. L’acció de la CHADE i d’altres companyies similars havia de comptar sempre amb el suport de la política i de les seves institucions. A escala estatal i a escala municipal. En l’àmbit legislatiu, en l’àmbit executiu i administratiu i en l’àmbit judicial. Sense aquestes connexions, no s’explicaria ni el naixement, ni l’expansió, ni el funcionament de l’empresa. Ni tampoc la seva liquidació.

En tercer lloc, cal subratllar que aquesta vinculació entre l’acció del capital financer i l’esfera política està molt tenyida per pràctiques de corrupció. Tant de corrupció il·legal (la que vulnera la llei o la norma existent), com de corrupció legal (la que aconsegueix fabricar la llei o la norma que li convé). Les dues formes de corrupció, il·legal i legal, són presents en la història de la CHADE. Durant anys, paga suborns i comissions a determinades persones amb capacitat de decidir políticament sobre els seus interessos. Falsifica comptabilitats, tot ocultant beneficis o valorant fraudulentament actius i passius. Evadeix impostos. Paga campanyes electorals de presidents de la república i de diputats. Pressiona sobre l’acció legislativa o administrativa, tot forçant canvis normatius i desviant accions administratives, amb maniobres de transformisme societari, deslocalització o elusió fiscal, etc. Paga periodistes i paga diaris per obtenir silencis o lloances. És important que Riquer hagi aportat els documents que certifiquen aquestes pràctiques en la CHADE. D’aquesta manera converteix la CHADE en un exemple del que se solia fer i que sovint se segueix fent, amb més o menys intensitat i sofisticació, en les relacions entre poder financer i poder polític quan no hi ha condicions de transparència i intervenció per controlar-ho. Cal posar exemples actuals? És possible eliminar aquestes pràctiques? No és fàcil, però és possible. Però aquest seria un altre article.

Finalment, la història de la CHADE documentada per Riquer ens descriu el perfil de les persones protagonistes en tots aquests processos. Actuen, en general, com “agents dobles”, amb un doble paper empresarial i polític. Però no pel mecanisme de les “portes giratòries”, que coneixem bé, sinó per la seva “doble militància”: són simultàniament dirigents polítics (ministres, diputats, regidors) i dirigents empresarials, com a presidents o membres de consells d’administració. És el cas de Cambó. Però no és exemple únic. Al contrari, és la norma general en la política britànica, alemanya, belga o holandesa d’aquell moment, quan molts del seus governants conservadors obtenien retribucions econòmiques molt notables com a accionistes, administradors o comissionistes de grans empreses, tal com apareix molt bé en el cas concret de la CHADE i SOFINA.

Sovint són professionals de l’advocacia. Per ofici, són experts en negociacions i pactes, capaços d’interpretar o reformular la norma jurídica per ratificar aquests pactes. En aquest context, cal reconèixer els mèrits de Cambó, home de qualitats poc freqüents en l’entorn espanyol i que li permeteren ocupar una posició rellevant en l’àmbit internacional. Potser, però, en alguna d’aquestes qualitats rau també alguna de les seves febleses. Més bon advocat que empresari, Cambó és més partidari del pacte i de la transacció –degudament facilitats pel suborn– que no pas de l’atac ferotge a mata-degolla, actitud que probablement el va perjudicar quan va haver-se d’enfrontar amb adversaris poc partidaris de les contemplacions. Entre ells, el multimilionari mallorquí Joan March, finançador principal del cop d’estat de Franco i dels seus i que va saber rescabalar-se amb escreix d’aquesta ajuda, obtenint entre altres compensacions la propietat de la Barcelona Traction –la “Canadenca”–, la gran empresa elèctrica de Catalunya vinculada al mateix grup internacional SOFINA del que depenia la CHADE.

En conclusió, tenim en aquest nou llibre del professor Riquer una magnífica lliçó d’història politicoeconòmica. Ens explica amb detall i bona ploma el que passava ara fa vuitanta anys a més de deu mil quilòmetres de Catalunya. Però la seva lectura ens alerta també sobre la persistència de pautes de conducta empresarials i polítiques gens compatibles amb el benestar i la salut cívica d’una societat que necessita prosperar en justícia i en llibertat.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top