Ètica i estètica en la Cooperació internacional Revisat per Revista Treball a . El món de començaments del segle XXI no té res a veure amb allò que coneixíem fa només unes dècades. Des de diversos punts de vista i en moltes qüestions. Els d El món de començaments del segle XXI no té res a veure amb allò que coneixíem fa només unes dècades. Des de diversos punts de vista i en moltes qüestions. Els d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Ètica i estètica en la Cooperació internacional

Ètica i estètica en la Cooperació internacional

Ètica i estètica en la Cooperació internacional

El món de començaments del segle XXI no té res a veure amb allò que coneixíem fa només unes dècades. Des de diversos punts de vista i en moltes qüestions.

Els darrers grans conflictes del segle XX a Europa, les guerres balcàniques, van suposar un avenç en solidaritat ciutadana, en l’empoderament de les societats a l’hora d’exigir respostes globals i acollir els refugiats, i també van fer avançar tots els conceptes com el dret d’ingerència humanitària i d’altres. Hem de recordar el paper actiu d’alguns exèrcits per a acabar amb el conflicte a la regió, amb les seves llums i ombres; però també varen suposar una mena de reconciliació entre els moviments socials i les forces armades.

Les crisis dels refugiats que se succeeixen els darrers anys són només una de les conseqüències de conflictes inacabables i inacabats, de la frustració de milions de ciutadans i ciutadanes que viuen en països en conflicte, amb autòcrates eterns, o en societats on el valor de la vida és similar a zero.

En el moment d’escriure aquestes línies, la situació és molt decebedora. En primer lloc, els successius acords als que arriba la UE en matèria de refugiats signifiquen no només una violació del Dret Internacional Humanitari, sinó passes enrere en matèria de respecte als drets humans i, de fet, una traïció al projecte europeu.

Ens els mirem atònits, entre la indignació i l’astorament de veure com una de les conseqüències és l’auge dels populismes i l’extrema dreta xenòfoba, sense que aconseguim trobar respostes justes a la situació que, alhora, ens permetin avançar en seguretat i en defensa dels drets humans. Les opcions ideològiques majoritàries estan, de fet, atrapades.

En aquest context, les col·lectivitats es mobilitzen oferint solucions solidàries a les tragèdies humanes. És molt important la reacció social, bàsica, primària, d’oferir ajut i aixopluc als refugiats. En són molts, però al capdavall, què representen 2 milions en una Unió Europea de poc més de 500 milions? Menys del 0’5% de la població; en el cas de Catalunya, serien unes 33.000 persones, més o menys. És assumible per als diversos Estats de la UE? Evidentment, sí. Una de les lliçons que tot això ens dóna és que la Unió ha fallat des del minut zero, potser perquè en el moment en què els refugiats arribaven als països del Sud no era un problema, mentre sí ho és quan se situen al cor del continent.

Les societats es mobilitzen i ofereixen els seus serveis i la seva solidaritat, especialment des dels municipis. Què poden fer les ciutats? Moltes coses, però alhora no tantes.

Cal tenir en compte diverses coses. En primer lloc, des dels municipis es pot oferir aixopluc a les persones refugiades. Però els diversos plans municipals han de pensar no a curt termini, sinó a mig i llarg. No és realista pensar que les diverses crisis se solucionin –si ho fan– en menys de 2, 3, 7 anys, o potser en terminis més llargs. Així, s’ha de tenir clara la sostenibilitat, almenys en els propers 5 anys. Per això cal un ampli consens ciutadà i polític. Tot salvant les distàncies, el moviment solidari de 1992 amb els refugiats bosnians, croats, etc., només va ser possible perquè va poder assolir unanimitats i un compromís que anava més enllà d’un mandat municipal. Si s’acull una sèrie de persones, s’ha d’estar disposat al seu manteniment en temes de feina, salut, educació, habitatge, etc., almenys per un període de 5 anys.

Les nostres ciutats i els nostres pobles estan demandant un esforç de solidaritat davant d’aquesta gravíssima crisi humanitària. La competència, és evident que correspon a d’altres administracions, a les estatals. Ara bé, hi ha possibilitat de solucions imaginatives encara no explorades. Una de les característiques que està posant de manifest aquest fenomen és la manca de solucions reals; no hi ha prou amb manifestar les voluntats: cal fer-les realitat. I declaracions i manifestos no canviaran polítiques que es decideixen lluny. Ara bé, hi ha possibilitats reals de fer possible la solidaritat que reclamen les societats. Cal que les decisores i els decisors públics no només estiguin a l’alçada, sinó que també vulguin passar de la retòrica als fets. De vegades, sense fer soroll; sovint, sense rèdits polítics ni titulars.

Un segon tret és la constatació que sense una anàlisi de la realitat sense complexos ni apriorismes, sense anar a l’arrel dels problemes, no es poden trobar solucions.

És en aquest punt que voldria fer un apunt sobre el món de la cooperació internacional i la solidaritat.

No és el mateix ajut d’emergència, ajut humanitari, que cooperació per al desenvolupament. Sovint hom té la temptació de confondre-ho tot. I no és el mateix. L’ajut d’emergència i l’ajut humanitari és el més cridaner; aquell que ens proporciona les millors imatges i que mobilitza consciències. ¿Què hagués estat del moviment solidari amb els refugiats a la Mediterrània sense les fotos dels nens morts a la platja i els esforçats voluntaris humanitaris maldant per rescatar persones de les pasteres?

A més, és el que dóna més rèdits polítics immediats, i el que utilitzen les ONG en les seves campanyes. Ara bé, és el més efectiu?

Les nostres societats de principis del segle XXI s’enfronten a nous reptes, fa pocs anys desconeguts: el canvi climàtic, els moviments poblacionals, la lluita pels recursos hídrics, la defensa dels drets humans, epidèmies globals, desigualtats cada cop més profundes, etc. Nous reptes i noves respostes. O no tan noves.

Les polítiques de cooperació internacional i solidaritat no són noves. Sí és cert que aquests anys de profunda crisi econòmica han estat relegades a un segon pla, disminuïdes o directament anul·lades.

Només amb polítiques de fons, a llarg termini, accions coordinades de cooperació per al desenvolupament, es podrà començar a treballar per solucions justes a situacions injustes.


Jesús Maestro. Professor Associat de Ciència Política de la UB

Autor/Autora

Jesus Maestro

Politòleg. Especialista en Cooperació Internacional i Relacions Internacionals. Acabant el Màster en Fenomenologia Terrorista, Universitat de Granada.

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top