Estendre la bugada al sol Revisat per Revista Treball a . Europa es prepara per a un hivern que, amb els preus disparats del gas i l’electricitat, amenaça escassedat i una inflació descontrolada. L’encariment de l’elec Europa es prepara per a un hivern que, amb els preus disparats del gas i l’electricitat, amenaça escassedat i una inflació descontrolada. L’encariment de l’elec Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Estendre la bugada al sol

Estendre la bugada al sol

Estendre la bugada al sol

Europa es prepara per a un hivern que, amb els preus disparats del gas i l’electricitat, amenaça escassedat i una inflació descontrolada. L’encariment de l’electricitat, que té origen en la cotització internacional del gas natural, ha agafat per sorpresa a tothom. Els governs estan mirant quines mesures prendre perquè el cost del kilowatt-hora no penalitzi massa les famílies pobres ni la competitivitat de les empreses amb processos productius més dependents del gas i l’electricitat. Algunes d’elles s’han aturat ja per manca de rendibilitat. Ara bé, el marge d’actuació és ben escàs, se circumscriu a l’absorció del sobrecost elèctric amb càrrec als pressupostos de l’Estat. Unes mesures, per altra banda, difícils de sostenir en el temps si la crisi s’allarga. Ni Pedro Sánchez ni Emmanuel Macron es volen imaginar la que els pot caure al damunt amb una oposició embogida que aprofita la crisi per fer tot tipus de retrets i reclamacions, fins i tot que s’eliminin “les barreres sindicals” (què estaran insinuant?), i uns ciutadans amb armilles grogues prenent els carrers per reclamar solucions que no estan a les seves mans.

El que sorprèn encara més és que ni governs ni empresaris, avisats d’una més que probable crisi energètica derivada del pick oil, i de les seves conseqüents tensions als mercats internacionals, no prenguessin mesures a temps. Cal fer memòria de la forta escalada de preus del petroli que l’estiu del 2008 es va enfilar per sobre dels 140 dòlars el barril. Les causes de l’encariment de l’energia són complexes, a voltes influïdes per circumstàncies aleatòries o poc previsibles, però n’hi ha una que és molt previsible: quan un recurs no renovable supera el seu zenit d’extracció tendeix a l’escassetat, amb el risc de desproveïment i, en conseqüència, encariment. A més, les mesures de reducció d’emissions per frenar el canvi climàtic -que ha comportat desinversió en combustibles fòssils- i la geopolítica i l’especulació de càrtels i oligopolis estan actuant com a desencadenants. Però la raó de fons de la pujada de preus s’explica amb la simplicitat i la lògica dels indicis del final del model energètic fòssil. Ningú ben informat ho pot negar.

Una lògica semblant es pot aplicar a d’altres matèries primeres no energètiques, com alguns metalls i productes alimentaris subjectes a cost energètic o de transport, que ve a ser el mateix. Vol dir això que anem abocats irremeiablement a l’escassetat i l’encariment generalitzat? Sí, si no canviem d’hàbits i de model, amb estalvi, major eficiència, amb fonts renovables i una economia circular. L’escassetat no és una propietat atribuïble a res, sinó la conseqüència de la inadaptació. Les empreses i els països que han invertit en renovables, en electrificació de processos i mobilitat sostenible, també en recerca i innovació per guanyar sobirania tecnològica, redueixen el consum de carn i tenen un mercat de treball més just, per posar alguns exemples, surfegen millor l’onada. Només el canvi mena a la sortida d’aquesta crisi.

A la vista, però, dels debats suscitats i les mesures proposades per fer front a l’hivern, com si es tractés d’un temporal fugisser del qual cal arrecerar-se, fa la sensació que no s’està enfocant bé el problema. Emmascarar el preu de l’energia amb rebaixes d’impostos o, fins i tot, amb ajuts d’escut social no dona senyals de mercat per reaccionar en conseqüència. Per ser gràfic: no es tracta de subvencionar el kilowatt-hora per continuar usant l’assecadora elèctrica sinó de tornar a estendre la bugada al sol.

Llegeixo que els agricultors francesos abandonaran el conreu de blat de moro perquè el cost de l’assecat amb gas natural no és rendible. Però records de la meva infància evoquen la imatge de les panotxes penjades del sostre. Potser algú dirà que no podem retrocedir al neolític. La història jutjarà si la propensió d’aquesta civilització al malbaratament energètic i al transport global de mercaderies i del turisme de ‘low-cost’ domèstic i però d’altíssim cost mediambiental és fruit del progrés intel·ligent o de l’estupidesa humana.

Una darrera reflexió. El món evoluciona entre la destrucció i la construcció, per aquest ordre. El volcà de l’illa de La Palma, en erupció aquests dies, suggereix aquesta imatge de devastació davant l’expectant contemplació impàvida entre l’emoció i la commoció. L’oscil·lació del cicle econòmic en el capitalisme s’ha de llegir en aquest ordre: primer destrucció i després reconstrucció. Estem en la reconstrucció i, no obstant, paradoxalment, tot sembla enfonsar-se de nou amb l’amenaça del col·lapse. Doncs, justament, la sortida és aquesta i només aquesta. La reconstrucció consisteix en desancorar-nos del model de l’economia fòssil i lineal. Desfer-nos del llast del consum i l’excessiva dependència material. Només sobreviuran els que aprenguin de nou a estendre la bugada al sol.

Autor/Autora

Salvador Clarós

Sindicalista i activista veïnal

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top