Estalvi i eficiència energètica més enllà de la guerra Revisat per Revista Treball a . El 10 d’agost va començar l’aplicació de les mesures d’estalvi i eficiència energètica que ha dissenyat el Govern d’Espanya. Les motivacions són conegudes, entr El 10 d’agost va començar l’aplicació de les mesures d’estalvi i eficiència energètica que ha dissenyat el Govern d’Espanya. Les motivacions són conegudes, entr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Estalvi i eficiència energètica més enllà de la guerra

Estalvi i eficiència energètica més enllà de la guerra

Estalvi i eficiència energètica més enllà de la guerra

El 10 d’agost va començar l’aplicació de les mesures d’estalvi i eficiència energètica que ha dissenyat el Govern d’Espanya. Les motivacions són conegudes, entre les quals s’ha destacat la solidaritat necessària en el context europeu per fer front a un hivern de previsible escassetat de recursos energètics, derivada de la guerra a Ucraïna. Per fer front a aquesta escenari -l’amenaça de talls de subministrament del gas provinent de Rússia- la Comissió Europea va aprovar un objectiu global de reducció del consum energètic del 15% (en relació als darrers cinc anys), que en el cas d’Espanya i Portugal es situen en el 7%. L’objectiu s’ha dissenyat, de manera solidària, sota el paraigües de la campanya “Save gas for a safe winter”. Al nostre país les mesures per aconseguir-ho, i que han centrat bona part de l’atenció d’aquest estiu, s’han plasmat en un decret-llei (14/2022), una eina que es justifica jurídicament en aquestes raons d’extraordinària i urgent necessitat.

Són mesures positives, ben orientades i, sobretot, plenes de sentit comú. Un sentit comú que, en aquest cas, va molt més enllà de les raons d’urgència i que ens hauria d’orientar de manera natural a fer front de manera col·lectiva, coordinada i conscient al canvi climàtic. La dramàtica guerra a Ucraïna, provocada per la invasió brutal i injustificada per part de Rússia, és un fet gravíssim però no deixa de ser conjuntural -i confiem que curt en el temps- però es produeix en un marc en el qual el canvi climàtic és la principal amenaça. Un repte que obliga a prendre mesures estructurals, és a dir, serioses, sostingudes en el temps i que suposin canvis de paradigma duradors. Per dir-ho d’una manera gràfica, quan acabi la guerra a Ucraïna, les portes dels comerços i magatzems que tenen climatització hauran de continuar tancades. Perquè sempre haurien d’haver-ho estat: és un dispendi d’energia irracional, absurd i ridícul. No calen guerres ni canvi climàtic per adonar-se que és una actitud que denota un menyspreu pels valors més bàsics de la lògica i l’ús racional dels recursos. I aquestes portes permanentment obertes actuen com una metàfora de les accions de malbaratament que s’han anat instal·lant a les nostres societats com si fossin normals, quan són alarmantment irresponsables.

El decret-llei té un nom tan llarg com la diversitat de matèries que abasta el seu contingut, amb cinc títols (i 34 articles) que aborden mesures relacionades amb el transport terrestre (alguna de tan impacte sobre la ciutadania com la reducció del 100% de preu en trens de rodalies i mitja distància per als propers quatre mesos), amb el transport aeri, amb el transport marítim o amb les beques i ajuts d’estudi. El títol Vè i últim és el que es centra en el foment de l’estalvi i eficiència energètica així com l’electrificació i el desplegament de les energies renovables. I és aquí on un únic article, l’article 29, ha galvanitzat un debat públic, polític i institucional que sembla basar-se en aspectes menors però que, en la nostra opinió, amaga un debat molt profund. Les tres mesures més rellevants i controvertides que figuren en aquest article són els topalls en les temperatures màximes i mínimes en les climatitzacions d’edificis (no calefactar per sobre dels 19º ni refrigerar per sota del 27º, on abans eren 21º i 26º respectivament); la reducció de l’horari d’enllumenat d’aparadors, edificis públics i monuments i l’obligatorietat del tancament automàtic de les portes en edificis i locals climatitzats.

No es tracta de mesures estructurals -tenen un abast temporal i un impacte limitat- però, com dèiem, són mesures de sentit comú i són plenament necessàries. D’una banda per l’estalvi que suposaran i que sempre és positiu. Només amb cert cinisme es pot criticar que l’abast limitat del seu impacte les invalida. U sempre ha estat més que zero. Per suposat, el canvi climàtic s’ha de combatre amb mesures estructurals que han d’estar a la base de la transició ecològica (canvi a fonts d’energia netes, inversió en tecnologia més sostenible en l’àmbit de la producció, del transport, etc.). Els governs, també l’espanyol, es mouen en aquesta direcció i els fons Next Generation han de produir canvis de tendència, duradors i disruptius. Una bona notícia ens ha arribat aquesta mateixa setmana dels Estats Units amb la previsible aprovació d’una llei contra l’efecte hivernacle, molt ambiciosa en els seus objectius. Però una cosa no exclou l’altra: l’estalvi i l’eficiència energètica sempre han de formar part de les polítiques de canvi sostenible.

Encara hi ha una altre impacte positiu, més intangible, que no podem menystenir. Moltes d’aquestes mesures porten implícit el missatge que tenim un repte al que fer front. Els negacionistes que neguen fins i tot ser-ho, els que anteposen l’economia i els beneficis al medi ambient i al benestar col·lectiu, però no poden dir-ho, en fi, els defensors del seu ‘stato quo’, prefereixen amagar-se convertint les mesures de l’article 29 en ocurrències o extravagàncies. Intenten ridiculitzar l’impacte, la justificació o la necessitat de les mateixes com una manera de no haver d’afrontar decisions polítiques més profundes, que caldrà prendre de manera col·lectiva, decidida i sostinguda.

Precisament en el futur més immediat s’hauran de millorar els mecanismes de governança en la presa de decisions i en la implantació de les mateixes. En relació a aquest decret-llei s’han reproduït, en certa manera, algunes disfuncions i errors de coordinació amb les comunitats autònomes que massa sovint es troben davant de mesures que les afecten i han d’implantar però en les que no han pogut participar. En aquests moments d’urgència o situacions extraordinàries, tot i la seva dificultat, encara és més important trobar els mecanismes de co-governança, no només de diàleg i consulta, sinó de diagnosi i presa de decisions compartida, construint una cultura federal.

Tot això, però, no ens pot desviar del fet principal: el repte del canvi climàtic és un dels desafiaments que la humanitat ha d’abordar col·lectivament. Assumint també que hi ha una dimensió social evident en el canvi climàtic, amb moltes derivades. Una de les més importants és que perjudicarà més als més vulnerables i als que menys hi han contribuït, tant a nivell local com planetari. I això suposa un desafiament per saber generar noves polítiques públiques i nous instruments de solidaritat. Són significatives les declaracions que va fer aquest juliol el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, i que van sorprendre per la seva contundència: “És immoral que les empreses de petroli i gas obtinguin guanys rècord d’aquesta crisi energètica a costa de les persones i les comunitats més pobres i a un cost enorme per al clima. Insto tots els Governs a gravar aquests guanys excessius i utilitzar els fons per recolzar les persones més vulnerables en aquests temps difícils”. Gravar els beneficis d’aquestes empreses serà també una decisió que el Govern d’Espanya haurà de plantejar-se i, a la vegada, decidir la finalitat d’aquests recursos. És un exemple de nou instrument de solidaritat i redistribució que caldrà bastir i completar amb altres polítiques públiques que no només gravin beneficis desorbitats en situacions de crisi sinó que ens dotin de mecanismes per evitar que es produeixin.

Però aquestes noves mesures, de caràcter local, nacional o global, que caldrà instrumentar no estan renyides, ben al contrari, amb que sapiguem utilitzar de manera responsable els recursos naturals, a que promovem l’estalvi i l’eficiència energètica, a que tanquem les portes per on s’escola el malbaratament. L’emergència climàtica és una amenaça dramàtica, però lluny de pregonar el pessimisme del col·lapse, l’hem de convertir en un repte apassionant per mobilitzar-nos. Un repte global que requereix voluntat, esforç, optimisme i intel·ligència. Un repte que ens demana responsabilitat: és a dir fer-nos responsables de saber connectar el que passa al nostre voltant (augment de temperatures, major nombre d’incendis, sequeres, desgel…), amb les nostres decisions individuals i col·lectives. I d’això van també les mesures d’estalvi i d’eficiència.

Autor/Autora

Txema Castiella

Autor del llibre 'El Guti. L'optimisme de la voluntat'

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top