Espanyolitzar la crisi catalana Revisat per Revista Treball a . En el darrer CIS del mes de setembre, el terrorisme internacional i la independència de Catalunya escalen en l’indicador dels principals problemes d’Espanya (am En el darrer CIS del mes de setembre, el terrorisme internacional i la independència de Catalunya escalen en l’indicador dels principals problemes d’Espanya (am Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Espanyolitzar la crisi catalana

Espanyolitzar la crisi catalana

Espanyolitzar la crisi catalana

En el darrer CIS del mes de setembre, el terrorisme internacional i la independència de Catalunya escalen en l’indicador dels principals problemes d’Espanya (amb un 15,6% i un 7,85 respectivament). L’atur continua essent la qüestió que més preocupa, seguida per la corrupció i el frau (aquesta segona en disminució), però és rellevant el fet que es situïn de manera destacada en l’agenda de preocupacions les citades qüestions. Ara bé, quan observem l’indicador sobre la valoració de la situació política actual d’Espanya, aquest es manté relativament estable en els darrers mesos. Mentre que les dificultats per formar govern a l’Estat espanyol van modular el comportament d’aquest indicador, sembla que no ho està fent la crisi catalana. O en altres paraules, el desenvolupament del conflicte entre govern espanyol i català no té impacte en la valoració de la situació política d’Espanya que fan els ciutadans. Hi ha altres dades demoscòpiques que apunten en aquesta direcció. Per exemple, si ens fixem en les expectatives (valoració de la situació política d’aquí a un any), aquestes també continuen estables en els darrers mesos. A més, els votants que ho veuen més negre són els d’En Comú Podem i els d’ERC, és a dir, les dues formacions més votades en les eleccions generals a Catalunya.

Semblaria, doncs, que des de la resta de l’Estat es segueixen els aconteixements de l’anomenat “desafío independentista” com a quelcom aliè. Es tracta d’una qüestió que afecta Catalunya i en conseqüència s’ha de buscar una solució per a Catalunya. Crec que aquesta constatació demoscòpica pot ajudar a entendre la lògica que es troba darrera de les actuacions dels principals partits polítics. L’activació de l’article 155 per part del Govern de Mariano Rajoy sense que s’hagi proclamat la independència es justifica amb el següent raonament: els dirigents catalans han sortit del marc constitucional i estatutari i cal retornar-los, si cal, per la força. Tenint una base de raó (l’aprovació al Parlament de la Llei de referèndum i la transitorietat, i la celebració d’una consulta prohibida pel TC es situen fora de la legalitat vigent, i a més la via unilateral no té el suport de la majoria de catalans i catalanes), no sembla versemblant que la teoria aplicada a la realitat serveixi. Si la situació ha derivat fins on estem ara, difícilment part dels polítics i la ciutadania catalana acataran la citada “operació quirúrgica”. Resulta ingenu pensar que la simple activació de l’instrument de coacció federal contemplat en la Constitució espanyola, una adaptació precària del que disposa la Llei fonamental de Bonn, posi les bases per a la solució del conflicte. De la mateixa manera que una declaració d’independència no seria assumida per una majoria de catalans.

La lògica del suport del PSOE a Rajoy és una altra, però també s’emmarca en la no- espanyolització del conflicte. Es pensa que primer cal la intervenció de l’autonomia per retornar Catalunya a una situació a la legalitat i després ja es transitarà pel camí de la reforma constitucional per gestionar el problema de fons: una crisi que té a veure amb l’esgotament del model autonòmic. Fer un reset, convocar eleccions, i començar de nou. Té lògica, l’argument. Ara bé, l’enquistament del conflicte, que pot provocar un altre cop l’escalada a partir de l’aplicació de l’article 155, pot esquitxar més del volgut. L’entrada en una espiral conflictual pot portar a un escenari de dimensió desconeguda que arrossegui també aquestes bones intencions. Pot impactar de manera definitiva en l’economia o engrandir la fractura social. Algú creu que si s’emporta per davant l’economia catalana no afectarà l’espanyola i l’europea? O que la desestabilització d’aquest racó d’Europa en una moment en què les relacions geopolítiques es compliquen per la regió només és d’incumbència catalana? Però és que, a més, el PSOE tampoc té incentius electorals. El 155 pot obrir un escenari conflictual que ens porti a un tancament conservador i de replegament nacional del tipus al que va oferir el general De Gaulle després de la revolta del maig del 68. En un escenari d’aquest tipus, les perspectives electorals dels socialistes són molt dolentes tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, i ho són per a un llarg període. No es pot ser més espanyolista que PP i Ciutadans, no és l’eix de conflicte en el que els interessa jugar.

Les dues contraparts en disputa estan centrades a europeïtzar el conflicte, buscant consolidar les seves actuacions. Però potser, i encara que soni paradoxal, l’única solució passa per espanyolitzar el contenciós. La comunitat internacional ja ha posat les cartes sobre la taula: cal un retorn a la legalitat i alhora diàleg i negociació per resoldre un conflicte de naturalesa política. L’estratègia del “com pitjor, millor”, premissa de la via unilateral independentista (estratègia que no comparteix ni tot l’independentisme ni la resta de la societat), està destinada al fracàs; i també ho està la cerca d’humiliació a la que sembla que apunten les darreres decisions del govern del PP. Espanyolitzar la crisi per no errar en l’anàlisi i les solucions. I per a això cal teixir complicitats i aliances, desenvolupant empatia mútua, per tornar a fer política. Perquè és necessari que l’opinió pública i els dirigents estatals facin seva la crisi catalana, assumeixin que poden ser part del problema –per les derivades que pot portar una escalada del conflicte–, però també part de la solució; que considerin aquest com a símptoma de l’esgotament dels principals consensos de la Transició. I aconseguir tot això també és d’incumbència de la contrapart catalana.

Autor/Autora

Gemma Ubasart

Professora de Ciència Política i Vicedagana Facultat de Dret Universitat de Girona

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Pere

    L’estratègia del com pitjor, millor, és la que segueix el PP: intervenció de la Generalitat, violència i terrorització de la població l’1-O, empresonament dels Jordis, aplicació del 155 amb suspensió de l’autonomia i política de censura i control de l’escola i els mitjans de comunicació…
    Cal preguntar-se quin lloc hi ha per al diàleg en aquestes condicions, tenint en compte que la major part del sistema polític espanyol (el 68% com a mínim, que representen PP, PSOE i Cs) recolza aquestes mesures.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top