Escombrar els veïns, disparar al pregoner i matar el Cobi Revisat per Revista Treball a . El Bundesbang pregona ajornar l’edat de jubilació als 69 anys. Qui pot, avança tant com pot la jubilació. Els joves precaritzats arrufen el nas. La desigualtat El Bundesbang pregona ajornar l’edat de jubilació als 69 anys. Qui pot, avança tant com pot la jubilació. Els joves precaritzats arrufen el nas. La desigualtat Rating: 0
Esteu aquí: Home » 2016 » Escombrar els veïns, disparar al pregoner i matar el Cobi

Escombrar els veïns, disparar al pregoner i matar el Cobi

Escombrar els veïns, disparar al pregoner i matar el Cobi

El Bundesbang pregona ajornar l’edat de jubilació als 69 anys. Qui pot, avança tant com pot la jubilació. Els joves precaritzats arrufen el nas. La desigualtat creix. El nombre d’universitaris minva. La sanitat pública tanca per vacances. La pol·lució mata… Tanmateix, la conversa pública d’aquest estiu ha girat al voltant del combat per l’hegemonia cultural. Res de nou, el futur és d’aquells que imposen la seva interpretació de passat, s’apropien del llenguatge i determinen l’agenda pública.

En les darreres eleccions municipals, CiU i PP van ser bandejats de la majoria de governs municipals de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un gir cap a l’esquerra confirmat, amb escreix, en les dues darreres eleccions generals. Aprofitant la crítica (matussera i lletja) de la tesi (Barris, veïns i democràcia) publicada per Marc Andreu sobre el moviment veïnal a la Barcelona de la Transició a la democràcia, Patricia Gabancho sentencia que els canvis a la ciutat de Barcelona no són fruit del moviment popular ciutadà, sinó de les classes mitjanes. A tot estirar, els veïns serveixen per a protestar, però mai per canviar les coses. Gabancho, amb l’ull posat en el procés independentista, esperonat per unes classes mitjanes espantades per la crisi i de presència magra a les “ciutats invisibles”, intenta deslegitimar l’hegemonia dels comuns afirmant la subalternitat dels treballadors i veïns.

Avui, pocs historiadors discuteixen el protagonisme del moviment obrer i veïnal en la Transició, que va fer inviable (a les fàbriques i al carrer) la continuïtat del franquisme després de la mort del dictador. Tampoc no discutirien, parlant del govern de la ciutat de Barcelona, l’excepcionalitat de l’alcalde Xavier Trias més que de l’alcaldessa Ada Colau. Amb tot, els “fills del pujolisme” encara no ha paït haver estat foragitats del govern municipal i reaccionen disparant perdigonades en unes protestes preventives, com ara l’estàtua decapitada del general Franco o el pregoner de la Mercè, absolutament fora de lloc, per no dir ridícules. Més incomprensible, preocupant i trist és que ERC els faci costat.

El procés s’ha alimentat d’un relat nacional sectari (“no hi ha espai per a un catalanisme que no sigui independentista”), partidista (el 9-N), populista (les eleccions plebiscitàries), poc respectuós amb la llei (també l’Estatut) i les institucions (la degradació de la presidència de la Generalitat i del Parlament) i perdedor (l’èpica del 1714 contraposada a la conquesta de les llibertats democràtiques i nacionals en la Transició a la democràcia espanyola). D’aquí l’atac furibund dels intel·lectuals orgànics del procés quan Jordi Amat toca el costat feble amb el seu llibre Matar el Cobi. El llarg procés de Catalunya.

Avui, més que mai, el que està en joc és la lluita per l’hegemonia de dos relats nacionals antagònics. I, malgrat els esforços dels mitjans de comunicació de titularitat pública de la Generalitat, el relat que es va imposant és el dels comuns. El catalanisme inclusiu (que reconeix Catalunya com a nació i, per tant, com a subjecte polític), el referèndum com a l’eina democràtica per a decidir el nostre futur (i de referèndums, només n’hi ha d’una mena, a l’escocesa), la resposta a l’emergència social com a rovell de l’ou i indestriable del canvi polític (procés constituent), la necessitat d’aliances i de participació activa en la política espanyola i europea.

Per cert, ja que s’omplen tant la boca de democràcia i d’urnes, espero que els “fills de Pujol” s’adhereixin amb il·lusió a la proposta d’elegir directament a les urnes el president o la presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 25

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top