Es pot discutir el full de ruta? Revisat per Revista Treball a . Es pot estar a favor de la independència i no compartir el full de ruta pactat entre CIU i ERC? Sóc conscient que pel simple fet de plantejar la pregunta alguns Es pot estar a favor de la independència i no compartir el full de ruta pactat entre CIU i ERC? Sóc conscient que pel simple fet de plantejar la pregunta alguns Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Es pot discutir el full de ruta?

Es pot discutir el full de ruta?

Es pot discutir el full de ruta?

Es pot estar a favor de la independència i no compartir el full de ruta pactat entre CIU i ERC? Sóc conscient que pel simple fet de plantejar la pregunta alguns sectors intransigents de l’independentisme et poden considerar un botifler. Però el resultats de les darreres eleccions municipals del 24 de maig haurien de moure’ns a la reflexió.

El sistema de partits polítics està variant a marxes accelerades. El que semblava definitiu fa uns mesos es veu profundament modificat setmanes després. Fa menys d’un any es preveia que l’alcaldia de Barcelona la disputarien CIU i ERC. De fet, la candidatura d’Alfred Bosch, guanyant les primàries d’Esquerra al que era el candidat natural, Oriol Amorós, s’explica per les expectatives que feien preveure que ERC, després de guanyar les eleccions europees a la capital de Catalunya, podia assolir l’alcaldia. O que en tot cas hi hauria un frec a frec amb CIU, que es resoldria amb el suport a la llista més votada.

El 24 de maig ha estat, però, Barcelona en Comú, liderada per Ada Colau, qui ha quedat primera força política a Barcelona. I el procés sobiranista sembla que estigui provocant, no tant un eixamplament del suport electoral conjunt a CIU i ERC, com una xuclada constant del vot de CIU per part d’ERC. L’aparició de Barcelona en Comú ha capgirat les regles del joc polític: quan semblava que el debat giraria de forma exclusiva entorn de l’eix nacional, l’eix social reapareixia amb una força inesperada i no tan sols a Barcelona. Aquesta és una dada a tenir ben present i que fa difícil que les eleccions previstes pel 27 de setembre es puguin resumir en un sí o un no a la independència. Ja va passar a les eleccions del 2012, en les que el debat sobre el dret a decidir es va superposar al de les retallades o la corrupció, fet que explica el retrocés electoral que va patir  CIU: un factor a valorar abans de definir les eleccions al Parlament com a plebiscitàries.

Però les eleccions municipals han provocat una altra reacció: l’intent d’una part de l’independentisme (afortunadament, no de tot) de desqualificar Barcelona en Comú des del punt de vista nacional.  Hi ha hagut una coincidència objectiva d’aquests sectors amb La Razón: “Ada Colau representa una derrota del sobiranisme”. I CIU i en menor mesura ERC han utilitzat aquest argument per intentar frenar a Barcelona en Comú abans de les eleccions, i per desqualificar-la després del 24 de maig. Em sembla suïcida l’interès d’alguns sectors d’expulsar del sobiranisme a tothom que no pensa com ells. No seria més intel·ligent considerar una alcaldessa de Barcelona que va votar sí-sí el 9-N com una aliada del procés, tal com ella mateix s’ha definit?. Sembla que l’ANC, presidida per Jordi Sánchez, està actuant amb més habilitat, encara que aquesta actitud oberta no encaixi amb la dels que ja havien enviat Ada Colau a les files de l’unionisme. La  decisió d’anunciar la seva presència a la manifestació de la propera Diada hauria de provocar alguns canvis de posicionaments, fins ara més vinculats a interessos partidistes que a l’èxit del procés.

El problema és si el full de ruta pactat per CIU i ERC és indiscutible i immutable. Les eleccions municipals han expressat les insuficiències i les potencialitats del procés sobiranista: potser podríem concloure que el procés es pot considerar reforçat i el full de ruta afeblit. I el debat sobre la data de les eleccions no és el més rellevant: no hi ha cap inconvenient en celebrar-les el 27 de setembre ( com no seria cap drama ajornar-les fins després de les eleccions generals espanyoles). No és aquest el problema.

La qüestió és que hi ha molts sectors, una part dels quals donen suport a la independència, que no veuen possible que unes eleccions puguin substituir amb garanties un referèndum d’autodeterminació. Ho va explicar fa pocs dies algú tan poc sospitós com l’ex primer ministre escocès, Alex Salmond, a preguntes de Jordi Basté a RAC1: En unes eleccions hi juguen simultàniament factors diversos sobre els que la ciutadania s’ha de pronunciar i aquest fet impedeix que puguin ser considerades un plebiscit. Les eleccions municipals han demostrat que el procés sobiranista està ben present, però que alhora també ho estan la lluita contra les retallades i a favor de la justícia social, o la indignació enfront de la corrupció. Potser en circumstancies “normals” hagués pogut tenir sentit l’intent de convertir les eleccions en plebiscitàries a partir d’una llista unitària: però ara pot ser un greu error, no perquè la gent no estigui d’acord amb el sobiranisme, sinó perquè es volen pronunciar també sobre la necessitat de modificar les formes de fer política vigents fins ara. I la victòria de Barcelona en Comú, però també la importància de l’eix dreta- esquerra i de les qüestions socials a nombrosos municipis, en son una bona prova. Com ho pot ser la possibilitat real de que aparegui una candidatura tipus Catalunya en Comú a les eleccions al Parlament.

Què podria fer, doncs, consens, en amplis sectors del país?. Que les eleccions del 27 de setembre siguin l’inici d’un procés constituent que culmini amb l’elaboració d’una Constitució catalana. Aquí ens podem trobar molta gent. Però alguns defensem que abans d’un referèndum sobre la Constitució, en cal un altre: un referèndum d’autodeterminació per a que la ciutadania pugui decidir sobre la independència de Catalunya, de forma clara i explicita. Això no implica fer seguidisme d’un possible i desitjable procés constituent a l’Estat espanyol: es tracta tan sols de tenir-lo present, cas que es produeixi. I si no es produeix, tirar endavant igualment. Però la millor forma d’avançar és celebrar el referèndum sobre la independència. Si Catalunya d’aquí un temps té capacitat política per convocar un referèndum sobre una Constitució també la tindrà per convocar-ne un sobre la independència. Una Constitució pot recollir vots a favor i vots en contra en funció de multitud de temes; només cal recordar les dificultats per aprovar el Títol de Drets i Deures de l’Estatut de 2006, que va comptar fins al final amb l’oposició d’Unió Democràtica en relació a l’ensenyament i la laïcitat. Per aquest motiu hi ha sectors vinculats al procés de Convenció Constitucional-Reinicia Catalunya que proposen una votació de la Constitució catalana per blocs de temes. Com es podria verificar el posicionament de la ciutadania  en relació a la independència en aquest cas?

A més, l’exigència  d’un referèndum com el celebrat a Escòcia, ens obre les portes de la comprensió i la solidaritat d’Europa i el món, i recull el suport de més del vuitanta per cent de la població, segons totes les enquestes.

Els temps estan canviant de forma accelerada. Creix la voluntat dels catalans i les catalanes de disposar d’un estat propi, però també d’acabar amb les polítiques de retallades i posar fi a la vergonya de la corrupció vinculada a la política. I està passant tot alhora. S’equivoquen els qui pensen que només importa la qüestió de la independència. I s’equivoquen els que creuen que el tema social taparà la qüestió nacional. Aquí s’estan jugant tots els partits de forma simultània. I els impulsors del procés sobiranista, en especial l’ANC i Omnium,  fan bé en accentuar les crides a l’ampliació de les majories que poden donar suport a un full de ruta més plural i compartit. Però tothom hauria de moure peça, sense desqualificacions.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 25

Comentaris (1)

  • Avatar

    JM Armengou

    Gràcies pel teu article, Jaume, prou dens com per no entrar-hi en el detall més concret. Si que vull aprofitar per deixar palesa la meva satisfacció per treballar al si de BComú, que considero evident que cada dia que passa està suscitant més adhesions i afectes, cada cop més enllà dels vots aconseguits a la jornada electoral. La política de gestos de la propera alcaldessa, el marc de treball cooperatiu intern i l’anunci de les decisions en camps diversos que estan sobre la taula, com també el cartipàs que s’albira a partir de dissabte 13 prefiguren un canvi de notables proporcions, en el marc d’una consciència clara dels 11/41 regidors de què disposem.
    Com a independentista, a més , em sento especialment còmode en aquesta experiència de canvi ciutadà i metropolità que ajudarà a capgirar la nostra política nacional. I veig amb satisfacció que la majoria de la gent de BComú sap de quina nació estem parlant, més enllà de les simpaties que tots tinguem pel canvis urgents que Espanya també ha de fer, si és que vopl seguir sent una democràcia. La satisfacció pels resultats als paÍsos germans de les Illes, el Valencià i l’Aragó prefiguren tabé uns vents radicalment diferents en l’enfoc de la llengua i la cultura comunes i de l’espai audiovisual, atacades salvatgement per l’extrema dreta del PP i per la “nova” (??) dreta de C’s i negligida indolentment (“vella” política) pels aspirants de Podemos/Podem.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top