Entrevista a Natza Farré (guionista, periodista i escriptora) Revisat per Revista Treball a . “Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones” [divide] Natza Farré Guionista, periodista i “Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones” [divide] Natza Farré Guionista, periodista i Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Natza Farré (guionista, periodista i escriptora)

Entrevista a Natza Farré (guionista, periodista i escriptora)

Entrevista a Natza Farré (guionista, periodista i escriptora)

Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones

Natza Farré
Guionista, periodista i escriptora

Natza Farré (Barcelona, 1972) és una guionista, periodista i escriptora que utilitza l’humor com a arma per fer més portable el món miserable on vivim. Com que treballa amb la paraula, li agrada fotografiar coses petites i absurdes, però també paisatges i cels com a mecanisme per evadir-se de la realitat. Es declara fan de la poetessa polonesa Wisława Szymborska, perquè li tranquil·litza la vida. Guionista del programa La competència, de RAC1, acaba d’escriure el seu segon llibre, Curs de feminisme per a microones (Ara Llibres, 2016), on descriu les desigualtats i el masclisme que patim les dones generació rere generació. Diu que ara és el moment de la revolució de les dones.

Un tòpic: com sorgeix la idea d’escriure el llibre?

Vénen de l’editorial a dir-me si vull escriure un llibre i penso que sí, perquè si no vénen i no m’ho demanen, no l’escriuré mai. Trio aquest tema perquè és un tema que porto tractant tota la vida. Vaig a allò fàcil per a mi i perquè veig la necessitat social de parlar sobre el feminisme.

Per què dius que és “feminisme de microones”?

És un llibre molt curtet, va molt a barraca i és rotllo microones. I si posàvem només “curs de feminisme” quedava molt soso, i com que el llibre té molt sentit de l’humor, posar-li “microones” era un joc per als lectors: què hi fa aquí, el microones. Quedava divertit, i també per la cosa aquesta de la rapidesa.

Per què cal llegir el llibre?

Perquè és boníssim!!! (riu). I perquè les coses que s’hi diuen a algunes persones els poden semblar obvietats, i resulta que no ho són tant perquè molta gent no hi ha pensat. Per tant, és absolutament necessari si volem eliminar el masclisme de la societat.

Utilitzar la paraula “micromasclismes” ha aconseguit que el masclisme quotidià sigui vist com una cosa menor.

L’única manera de parlar sobre feminisme sense generar rebuig és a través de l’humor?

No. La gent s’ha d’acostumar que puguem parlar del feminisme des de qualsevol punt de vista, i si tenen rebuig, que s’ho facin mirar. El que sí que entenc és que el contingut del llibre és molt depriment. És una òstia darrere una altra a la nostra cara, i jo, que sóc una persona amb tendències suïcides, si no m’agafo al sentit de l’humor, tot em sembla molt difícil per a mi mateixa. El sentit de l’humor ajuda moltíssim, i sí que era una cosa que li faltava al feminisme. Moltes vegades, les feministes sí que el tenen, però no el fan evident, i sí que és bo poder dir: “Sí, les feministes també tenim sentit de l’humor”.

Dius que vols deixar impresa la desigualtat i el masclisme que les dones han de suportar una generació rere l’altra. Com creus que podem deixar un panorama millor a les generacions futures?

El que hem de fer és eliminar tot el que hi ha al llibre, totes les injustícies que patim les dones. Només serà possible que el món millori quan les dones estiguem al lloc que ens mereixem, i començo a pensar que és un lloc molt superior al dels homes. En la igualtat, ja no hi crec gaire.

En el llibre dius que la imposició és la única manera d’arribar a determinats objectius. Si estigués al teu abast, què imposaries per aconseguir una societat més igualitària?

Faria unes quantes coses per llei. Per exemple, no seria tan indulgent amb el masclisme. Ara hi ha hagut el cas de Lloret, on les jugadores dels equips femenins del FC Lloretenc i del Atlètic Masnou van haver d’interrompre el partit que disputaven enmig dels insults i expressions masclistes dels veterans del Club de Futbol de Lloret. Les van insultar, van demanar perdó, després van fer un partit de reconciliació i ja està. No em sembla bé. Jo prohibiria que els veterans poguessin tornar a jugar a futbol. Cal ser molt més dràstic contra el masclisme, perquè el que es va dir i les injúries són molt greus, i això és el germen de la violència sistemàtica que patim les dones. Els càstigs han de ser molt més resolutius. El càstig cap als veterans és una merda de càstig. I a mi, el perdó no em serveix, perquè tampoc no sóc cristiana.

La publicitat, les botigues, el que venen, i ara també tenim les disfresses infantils. Sóc una persona progressista i em costa pensar què cal fer, però és veritat que si no, no avancem. Fins que no t’han fet pagar les bosses de plàstic, la gent no ha canviat de mentalitat. Oi que no ho fem per voluntat pròpia? Doncs imposem. Tinc unes quantes idees de lleis que s’haurien de començar a fer, i en el llibre les explico.

Cal pressionar perquè les dones tinguem més veu.

Dius que les polítiques d’igualtat i l’educació no serveixen. Aleshores… què fem? Com es trenca la reproducció dels esquemes de gènere que es continuen reproduint?

L’educació és una de les eines, però fixa’t que en els països nòrdics, on l’educació és més igualitària, els índexs de violència masclista també són molt elevats i també hi ha bretxa salarial. Si en aquests països, que són el mirall, no funciona, potser és que cal anar més enllà. Hem de ser més radicals. Les dones sempre anem patint, a veure si podem molestar. Precisament, el que hem de fer és molestar moltíssim. No demanar, exigir. No demanar permís, fer-ho i punt. Ara és el nostre moment. No dic que haguem d’exercir la violència, ni aixafar-los, però no hem de patir pels homes. Hem de buscar el nostre lloc, perquè ens l’estan tapant.

Per què parlar de micromasclismes és un error? Creus que la societat no és prou conscient que són el caldo de cultiu de la violència masclista?

L’error és la paraula. El “micro” fa que menyspreïs el masclisme. Algú no és microracista o microhomòfob: o ets racista o homòfob o no ho ets. El micromasclisme, que s’utilitza per ensenyar el micromasclisme de la vida quotidiana, s’equivoca amb la paraula de manera molt greu. Ha aconseguit que el masclisme quotidià sigui vist com una cosa menor. Només perquè la paraula té aquesta connotació. Això fa mal. Cal parlar de masclisme i ja està.

Tal com denuncia On són les dones, seguim estant en minoria a les tertúlies, seguim sortint d’acompanyant dels homes i ensenyant cuixa, que ven més. Com es combat el masclisme EN i DES DELS mitjans de comunicació?

Llibre_Natza_Farre_2El que està passant en els mitjans és el que passa al món. Les dones no estem prou representades, ni a nivell empresarial ni a nivell polític, i els mitjans és el que estan ensenyant, en són un reflex. Què cal fer? El que s’està fent ara: pressionar perquè les dones tinguem més veus –i t’ho dic des de la ràdio més masclista de Catalunya–. Jo, com a professional, utilitzo tots els mitjans que tinc, i que arriben a molta gent, per denunciar les desigualtats que patim les dones i aportar una visió diferent quan s’expliquen les coses, perquè s’acostuma a fer sempre des del punt de vista masclista i heterosexual… Has d’ampliar les mires, i com a periodista i guionista tinc l’obligació d’alertar que hi ha coses que es poden veure des de diferents prismes. Quin és el problema? Que és un paper molt molest. Jo ho faig perquè algú ho ha de fer, perquè sóc molt pesada i em costa baixar del burro. Que ho facin més companys i companyes costa molt, perquè és molt pesat.

Per què?

Sempre tens el comentari de torn: “Òstia, ja està la feminista”. Jo quan anava a les tertúlies tenia la sensació que era: “Va, deixem que la nena/dona tingui uns minuts i parli de les seves coses i ja està”. Però sempre hi ha aquest menyspreu: les dones, tot el que fem sempre és inferior. Fem literatura femenina, i això vol dir que és dolenta; fem cinema de dones, i també és més dolent; en periodisme, fem revistes femenines… És on hi ha més dones fent coses per a dones. Des d’aquest punt de vista, t’has de reivindicar una mica sense gènere, però és evident que el gènere et marca la visió del món.

Hi ha literatura per a homes i per a dones?

Jo crec que hi ha literatura per a imbècils i literatura per a no imbècils! Això és una cosa que em fa molta ràbia. En literatura i en qualsevol cosa artística, només em serveix allò bo i allò dolent. Si tu em fas una entrevista, m’és igual si ets home o dona, miraré si és bona o dolenta. En realitat, a mi el sistema patriarcal em causa molta enveja: està molt ben pensat i ha aconseguit minar-nos el cervell durant segles. Ha aconseguit que les dones ens considerem inferiors nosaltres mateixes. Imagina si és perversa la cosa. Et diuen “literatura femenina, que parla de les emocions” perquè clar, els homes no tenen emocions i no saben parlar-ne. Tot això són xorrades i continuem amb el menyspreu sistemàtic cap a les dones… Si mirem les dones científiques, n’hi ha moltes menys, però n’hi ha moltes més de les que tu i jo n’hem sentit a parlar mai. A les dones se’ns ha silenciat, fins avui que estem parlant d’On són les dones i les poques dones que surten expressant opinions des dels mitjans. Les dones continuem silenciades, i aquesta és la gran diferència. No vol dir que siguem ni millors ni pitjors –tot i que jo considero que som millors–, però patim un problema de silenci.

Hi ha literatura per a imbècils i literatura per a no imbècils.

Ets autònoma, obligada pel context?

Segurament, sóc una de les persones que menys ha patit la crisi econòmica. Sóc autònoma des de fa 20 anys. Aquesta situació de no tenir feina estable, d’estar-me buscant la vida contínuament, l’he tinguda sempre. Justament en els anys de la crisi, hem enganxat La competència, que és una de les feines més llargues que he tingut mai; per tant, era molt estrany. La situació del periodisme és absolutament precària. Estan pagant 30 euros pels articles d’opinió. Bruts! No vull saber ni el que queda net. En lloc de negar-nos a treballar per aquests preus, perquè l’hora surt per una misèria i es desvirtua completament la nostra feina, s’accepta. Tothom està cobrant sous baixos, perquè millor tenir-ne que no tenir-ne, i això passa a tot arreu, no només en el periodisme. Amb això, rebentes el mercat. Què passa? Jo tampoc no he entès mai això que uns cobrin tant i d’altres tan poc, que és el que passa a les teles, sobretot: que uns cobren pasta infinita i d’altres, no.

Com se n’ha ressentit el sector?

Tot s’ha anat rebaixant, fins al punt que la qualitat és la que ha sortit perdent. Tot es fa molt pitjor, es cuida menys i es veuen moltes faltes d’ortografia. Però és que ja és igual. Estem en aquesta tendència general. Ara semblaré una iaia, però tinc una sensació a tots els nivells que les coses es cuiden poc, i crec que anem cap allà. Segurament, els meus antecessors devien pensar el mateix de nosaltres, i potser m’estic fent gran i penso que tot és una merda. Potser és que estic cansada de tantes repeticions. Del rebentament de preus en el sector se’n ressent la qualitat. Com que no arribo a cobrar els sous desorbitats, potser el que tinc és gelosia. Sempre he volgut ser rica, i no ho seré mai i menys escrivint llibres com aquest.

Ni com aquest ni cap…

Si fos una J.K. Rowling… Seria un mèrit, amb un llibre de feminisme! (riu). El meu objectiu a la vida és ser rica i oblidar-me de tot (riu).


Fotos: www.elmeucopdull.cat

Autor/Autora

Júlia Brosa

Directora de Treball

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top