Entrevista a Xavier Vidal Folch Revisat per Revista Treball a . “CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE” [divide] Xavier Vidal Folch Periodista [divide] Periodista d’aquells que s’ha guanyat a pols el recon “CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE” [divide] Xavier Vidal Folch Periodista [divide] Periodista d’aquells que s’ha guanyat a pols el recon Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Xavier Vidal Folch

Entrevista a Xavier Vidal Folch

Entrevista a Xavier Vidal Folch

CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE”

Xavier Vidal Folch
Periodista

Periodista d’aquells que s’ha guanyat a pols el reconeixement i el respecte dins de la professió. En la seva llarga trajectòria ha analitzat la realitat catalana, espanyola, europea i internacional des de tribunes destacades, com la direcció adjunta de El País, o la dels serveis informatius de TVE als 80, i ara com a President del World Editors Forum. Per als malalts de política, un d’aquells articulistes als qui, coincideixis o no, li reconeixes una gran capacitat per desbudellar la realitat, especialment l’econòmica i l’europea (i sobretot, l’econòmica europea). Ens fa esperar uns minuts mentre acaba la seva columna per l’endemà en un despatx de la seu de El País a Catalunya, on tindrà lloc l’entrevista.

Ja fa uns dies del 9N. La pregunta inicial seria… I ara què? S’ha parlat de diàleg, de que es refacin ponts, que es reuneixin…no veiem que els trets vagin per aquí. Quin escenari tenim post 9N?
Em sembla que hi ha tres escenaris. Un, el que jo veig més probable, l’escenari de continu desgast. I hi ha molts assumptes a resoldre en la política del dia a dia. I em sembla no hi ha una voluntat per donar sortida a aquesta possibilitat d’enteniment. Un vol diàleg amb les cartes marcades i l’altre es nega al diàleg dient que les cartes estan marcades.

Si dos no dialoguen al cap de dos anys i menys després de tot el que ha plogut vol dir que no tenen intenció de diàleg. I això vol dir que tots dos estan menystenint, anava a dir traint, el funcionament fluid entre les institucions, la lleialtat entre els poders i els desitjos d’una gran majoria dels ciutadans. Per tant, tots dos governs mereixen un suspens. Aquest és un escenari.

També pot empitjorar si es presenta una querella per part de la fiscalia. En tot cas els efectes d’aquesta presumpta querella si són com s’ha indicat pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació tenen una base jurídicament, per dir-ho suaument, pràcticament nul·les. Si no nul·la del tot.

La política i el codi penal, a no ser que sigui una sedició violenta o una rebel·lió, lliguen malament. La dinàmica de procés criminal i de procés polític, ens agradi més o menys, no casen bé normalment. La conseqüència primera d’això seria un mal favor a la persona, Artur Mas, però un gran favor polític, de consagrar-lo com a màrtir de la causa. I els màrtirs són molt difícils de contrarestar o de competir amb ells a l’arena parlamentària. A part que tot això radicalitzaria a la gent  i afavoriria, al meu entendre, als partidaris de la ruptura.

El tercer escenari pertany més al terreny de la lògica, del wishful thinking, és a dir, més dels bons desitjos que a la realitat. Els governs solen tenir problemes socials, econòmics i polítics força importants, i d’identitats canviants… Cal que els governs s’entenguin o, com a mínim, acordin i acotin els terrenys de manca d’acord. Els ciutadans volen que la política institucional contribueixi a resoldre’ls, o a no empitjorar-los, i s’estan empitjorant alguns d’aquests. Estaria molt bé que aquesta etapa i última de la legislatura s’afrontés des d’una de les maneres de fer que ha estat bona des de la Transició: pactar, o pactar els desacords. Però no els importa gaire als dos nacionalismes enfrontats, als dos governs enfrontats.

Aquí l’element principal de conflicte és la consulta o el referèndum. En la seva opinió el referèndum és el mecanisme, o podria ser-ho, per resoldre el conflicte polític actual entre Catalunya i Espanya?
Jo crec poc en referèndums. No m’agraden com a instrument per dirimir conflictes o assumptes molt de fons. El referèndum té una contraindicació bàsica: és A o B, el que tendeix a polaritzar o a dividir les societats. Una altra contraindicació és que té biaix: segons com facis la pregunta normalment el sí, al que sigui, té avantatge. Una més: els referèndums maten el matís, el “sí però”, “Sí a aquests pressupostos però amb aquesta esmena”, per exemple. La democràcia representativa, la via parlamentària, la via electoral convencional des d’aquest punt de vista t’ofereix un mostrari molt més ric en matisos…la qual cosa no vol dir que un referèndum no pugui ser útil en determinades situacions.

Podria ser el cas de Catalunya?
En el cas de Catalunya podria arribar-ho a ser. Jo crec que algun tipus de referèndum s’ha de fer. M’és m’estimaria que no fos un referèndum per refermar un trencament, que no ho ha demanat la majoria de la població en les eleccions, en que només partits molt minoritaris i que no representen la majoria de la cambra van defensar un programa obertament independentista, a diferència del que va passar a Escòcia.

Això de que Espanya és una cosa…o Catalunya és una cosa totalment monolítica… Em sembla un dels enganys més grans de la dialèctica entre nacionalismes contraris.

Caldria una victòria independentista primer per justificar la celebració d’un referèndum?
En el cas d’Escòcia va ser d’aquesta forma. En el cas del Quebec… aproximadament. Per tant, té una mica d’engany i d’artificiós tot el procés que hem fet aquí. És un procés en el qual, a part que hem enganyat a la gent perquè li hem dit que seríem un nou estat d’Europa quan no som nosaltres qui decideix si ho som, hem parlat d’estat propi… ERC ha parlat d’independència però oficialment, per part del govern de la Generalitat, no n’han parlat, ni per part de la federació que hi dóna suport. No hem parlat d’autodeterminació sinó de dret a decidir, aquest concepte basc, de la pitjor herència del pitjor moment de la política basca. No hem parlat d’un estat segregat sinó d’estructures d’estat. No hem fet un procés neutral sinó que hem implicat la Generalitat a crear unes estructures d’estat com si ja estigués dirimida la qüestió… és a dir s’ha fet un procés completament trampós.

Per què aquests eufemismes i aquests conceptes?
Perquè tot això és més barat. Fa menys por. Si a algú li dius “tu vols separar-te?”. “Mm Separar-me…” Però si dius “Tu vols decidir el teu futur?”… Són conceptes més de cotó fluix, que rasquen menys.

I a més amb un dèficit democràtic extraordinari. Dèficit democràtic per part del govern espanyol del PP que no ha volgut escoltar res. És diferent als governs anteriors que hi ha hagut. Això de que Espanya és una cosa…o Catalunya és una cosa totalment monolítica… Em sembla un dels enganys més grans de la dialèctica entre nacionalismes contraris.

Al PP no li ha interessat escoltar a Catalunya. És més, ha fet negoci i comerç polític en ridiculitzar els catalans, el nacionalisme català, i la demanda de major autogovern de Catalunya. Ho ha fet amb l’Estatut i ho ha seguit fent després.

Però després tenim el dèficit democràtic a Catalunya i aquest no el discutim, aquí estem tots contents. “Todos juntos y en unión defendiendo la santa bandera de la santa tradición”, com deia aquell. I tota la gent que està exclosa d’aquest procés?, i la neutralitat de l’admin?

És a dir, tota la seriositat amb què es va fer del procés d’Escòcia, seriositat per part de Londres i també per part d’Edimburg, entre tots dos i cadascú amb les seves poblacions, és exactament el mirall còncau d’això, és una caricatura. Ara, tots anem molts contents perquè fem moltes festes de mobilització que no ens porten a cap resultat: hem perdut dos anys de forma miserable.

Hi ha qui opina que sense la mobilització dels darrers anys no hi hauria hagut canvis en els posicionaments polítics a Espanya, per exemple del PSOE.
Sense aquestes mobilitzacions es va fer l’Estatut del 2006. I no és necessari fer una mobilització permanent per la independència per obtenir un model federal o un model de federalisme asimètric. No és imprescindible.

El mateix Pedro Sánchez ha afirmat que Catalunya ha fet urgent la reforma de la CE.
Segurament que la reforma de la Constitució ha agafat també més força aquí a Catalunya després que es va veure que per la via estatutària no es podien resoldre les qüestions competencials i de caràcter simbòlic nacional que es volien aconseguir  i que per tant, ja que el TC posava uns límits en aquest desenvolupament, si es volien trencar aquests límits, persistir en la via estatutària només, era insuficient. I que per tant s’havia d’optar per la via constitucional.

Em sembla que tothom ho ha après, això, aquí també. És veritat que aquí alguns han desaprès i aleshores s’han desvinculat de la Constitució. S’han desvinculat o diuen que s’han desvinculat de l’escenari polític espanyol quan són els coautors del 90% de les seves lleis!

CiU és més partit de govern espanyol que el PP i el PSOE. Sinó partit de govern, partit de legislació. De les lleis que s’han fet a Espanya, no sé en quina proporció, són responsables els dos grans partits espanyols. Però del 90% del total és corresponsable CiU. I ara ens diuen que Espanya ens roba, que Espanya és un monstre?

I a més la manera com s’està fent està excitant a la gent. Jo crec que tota posició  és defensable mentre sigui democràticament i dins la legalitat, que hem menyspreat. Perquè la democràcia son dues coses juntes: el principi democràtic i el principi de legalitat.

Bé, això també ens ho hem polit en aquest camí cap a no sé sap a on. Mentre els d’allà obliden el principi democràtic, és a dir, votar, els d’aquí diuen que això de la llei no és tant important. I si ens la saltem, és igual.

I després què? I com muntes un Estat sobirà en què tu ets el primer a incomplir la llei?  Qui et donarà credibilitat? Jo no. I hi haurà molta gent que començarà a tenir ganes, si continuen incomplint la llei, de deixar de pagar  impostos,  o de no respectar els semàfors… És una follia des del punt de vista d’una societat democràtica, avançada i moderna que s’oblidin algun dels principis: uns obliden un i els altres l’altre. I això no passa enlloc d’Europa.

L’austeritat en dosi excessiva mata. Perquè et torna tant prim que et quedes com un esquelet i qualsevol refredat et mata, i això és el que hem viscut.

Una possible sortida que un altre govern espanyol acceptés celebrar un referèndum?
Crec que el que hauríem de fer és intentar una altra cosa. Fer un pacte per acordar 4 o 5 coses fonamentals,  que poguessin satisfer  a les distintes representacions que fessin aquest gran pacte nacional, de la nació i de la nació de nacions.

I aquest pacte oferir-lo als catalans i votar-lo. I sobre aquest pacte bàsic, sobre aquestes 4 o 5 punts llavors sotmetre’l a votació i després que sigui l’esquema i la base per una reforma de la Constitució, per un desenvolupament de l’Estatut, etcètera.

Això seria lo sensat. Però si això no és possible, llavors d’alguna manera s’haurà de dirimir aquesta qüestió i s’haurà d’anar a un referèndum més binari o més… no necessariament ha de ser com el d’Escòcia, pot ser com el de Puerto Rico. El principi democràtic està molt ben representat en el de Puerto Rico. Perquè és una pregunta d’arbre, amb tres preguntes, però no contestar la primera no t’impedeix respondre la resta.

Europa havia representat sempre un espai de progrés i democràcia per a Espanya. Darrerament ens arriben imposicions de retallades, governs tecnocràtics i decisions preses per organismes no democràtics com la Troika. Que ha fallat en aquest projecte europeu?
Primer nego la major. Al costat duna política econòmica restrictiva, pròpia del  liberalisme d’inspiració alemanya i una austeritat excessiva, i hi ha unes correccions bastant importants i la creació de nous organismes importants en els darrers 5-6 anys.

Per exemple,  algunes forces de progrés, encapçalades pel president Delors al 91-92, amb el tractat de Maastricht, van voler completar la unió monetària amb una unió econòmica més potent i amb més instruments (com els eurobons o un pressupost molt més ampli de la CE). Tot això que es va quedar com assignatures pendents i ara s’ha començat a posar ara fil a l’agulla.

O el fet que hi hagués solidaritat efectiva dels altres ciutadans europeus si Irlanda se n’anava a n’orris… doncs hi ha hagut solidaritat efectiva. I si Espanya ha necessitat 100.000 milions, que al final n’ha usat 40.000, per salvar el seu sistema financer, independentment de com s’hagi fet, els ha tingut i els ha tingut dels altres països.

Vull dir que aquesta anàlisi que fa ara el populisme europeu i que està enganyant alguns sectors de l’esquerra de què tot ha estat només els efectes lamentables i cruels (que ho han estat) de la política d’extrema austeritat, no és veritat. Hi ha hagut altres coses.

Per exemple, hi ha hagut la creació del fons d’estabilitat financera, hi ha hagut unes noves funcions del BCE …tot això s’ha desenvolupat més o menys, amb tardança i amb insuficiència, però s‘ha anat fent. Per exemple les noves funcions del BCE d’increment de la liquiditat, d’utilització com a banc de darrera instància en la pràctica.

I altres qüestions com l’inici de la unitat bancària, de la supervisió única, que era una cosa bastant essencial, dotar el pacte pel creixement i per l’ocupació del 2012, que ha quedat a mig camí i que ara veurem com es reprèn amb el programa d’inversió que proposa el president Juncker.

Hi ha hagut mitja dotzena d’instruments i de noves polítiques molt importants que abans no es donaven.

Hi ha qui només es fixa en això i s’oblida de la crueltat social que ha representat l’aplicació rígida dels programes d’austeritat excessiva i hi ha qui només es fixa en l’austeritat.

Però jo prefereixo fixar-me en tota la realitat, amb tots dos elements.

Com podríem desenvolupar una Europa més social?
Crec que aquesta és una assignatura molt pendent, en què la velocitat és menor al que seria desitjable, per exemple en la creació d’una assegurança d’atur europeu, o una política de jubilacions com a mínim acordada, no dic harmonitzada, en forquilles determinades.

Per exemple, no té cap sentit que francesos i italians s’estiguin jubilant amb un 80 o 70% del seu darrer sou, amb sous altíssims. N’hi ha moltes jubilacions de 5, 6, 7, 8, o 10.000 euros mensuals. A Espanya tenim un límit de 2.000 euros. Convindria començar a treballar perquè en el termini de 20 anys això sigui d’una altra manera.

Ara bé, el que més em preocupa és el fenomen de la lliure circulació. I aquí crec que hauríem de fer una gran conjura social per, primer, explicar que la immigració, no és un perill encara que pugui tenir algun cost necessari que caldrà afrontar. No és un perill sinó que és una oportunitat. I no ho dic pel bonisme típic de l’esquerra utòpica.

Ho dic també en termes econòmics. Grans thinks-tanks econòmics alemanys i britànics que s’han ocupat d’aquestes qüestions han demostrat abastament que l’aportació de la immigració en l’economia receptora, dels territoris més rics, ha estat positiva. Ha estat positiva la relació cost/benefici, els beneficis que ha aportat com a increment del PIB d’aquests països  han estat superiors als costos d’ampliar el Welfare State. A més, normalment són una població més jove, més espavilada, i que necessita menys injeccions.

Aquesta és la primera campanya que hauríem de fer tots plegats.

I em sembla que aquí hauríem de fer una aliança del liberalisme progressista, fins a l’esquerra-esquerra, i hauria d’incloure fins i tot els sectors de la democràcia cristiana, dels conservadors més social-cristians. Una gran aliança ha d’aïllar els escèptics i els moviments de la ultradreta en aquest punt.

Si deixem que els moviments ultres marquin la pauta de la crítica i es facin amb el poder en algun país important, el somni europeu es convertirà en un malson. I no sé si hi ha autèntica voluntat per part de tota la gent que he esmentat per fer una cosa d’aquest tipus.

Respecte a aquest pilar social de la unió europea, i sobretot ara que tenim restriccions pressupostàries en el finançament dels estats del benestar i també pensant en legitimar europa… acabem de trobar a Juncker com a president de la Comissió Europea i descobrim aquests acords de Luxemburg amb empreses per tal de fer dumping fiscal a la resta de països. Com creus que hauríem de muntar un bon sistema fiscal europeu?
Tu creus que ho han descobert ara, això? El què passa és que ara ha quedat molt evident, ara s’ha batejat la criatura. La criatura existia des de fa molts anys. Ara li hem posat nom a les empreses, al mode concret de funcionament escandalós d’aquest país, però clar, resulta que no és un, és amb altres.

Jo crec que la primera cosa seria agafar-li la paraula al president de la comissió i dir-li: escolti, vostè diu que són pràctiques perverses i vol demostrar que està en contra d’elles.. endavant! Però fem un programa coherent i seriós d’unió fiscal. No pot ser que països, territoris o activitats estiguin exclosos de la fiscalitat o pràcticament exclosos. Perquè resulta que després la fiscalitat recau en els treballadors i bastants sectors de les classes mitjanes. No pot ser.

Això s’ha de fer també en conjunció amb el G20. La llibertat de circulació de capitals es va fer malament, perquè es va fer en un moment, a finals dels anys 80, en que no es va acompanyar d’una harmonització fiscal i, entre una cosa i l’altra, la circulació de capitals és la circulació de capitals cap a fora de la fiscalitat. Aquest va ser el resultat. Ara hauríem de fer el moviment invers. Un moviment per etapes, amb la prudència suficient per a què no hi hagués una fugida de capitals cap a Singapur, que és el que està fent molta gent, o molta gentussa. Anar cap una taxació sobre el principi d’universalitat quant a territoris i quant a activitats i, dintre d’això, unes reformes fiscals que com mínim compensessin algun caràcter molt antisocial de les darreres reformes fiscals que hi ha hagut a Europa des dels anys vuitanta. Que equilibrin més les rendes del capital i les rendes del treball etc…

Això només ho podem fer amb acords generals, amb una vigilància del Parlament. Ara hi ha una oportunitat perquè la gent està molt irritada, i els governs i les institucions han de respondre. Fem també una gran conjura per completar Europa, i no per enfonsar Europa. Europa és el contrari del lepenisme, i el contrari del berlusconisme, i el contrari de liechtensteinisme, i el contrari del UKIP party.

No confonguem, i això és molt important especialment per a la gent de l’àmbit progressista i d’esquerres, la necessària crítica a determinats governs, a determinades institucions a determinades polítiques econòmiques o polítiques i la desautorització, deslegitimació d’una idea que continua sent l’única idea potable que hem fabricat els europeus en els últims cent anys.

I en això no té alguna responsabilitat l’austeritat aplicada en els darrers anys?
Si.

I creu que estem obrint una nova etapa en aquesta política econòmica? Ho dic perquè en els sis de crisi, els quatre últims d’austeritat, hem tingut aquí a Espanya dos recessions, ara sembla que també el futur europeu està estancat. Hollande que semblava que havia de plantar cara sembla que no ha estat així… l’austeritat té una alternativa i aquesta alternativa és factible?

L’austeritat en dosi excessiva mata. Perquè et torna tant prim que et quedes com un esquelet i qualsevol refredat et mata, i això és el que hem viscut.

El Parlament Europeu però també la Comissió Europea i el Banc Central europeu ja no estan pel que estaven fa uns anys, que era per la política econòmica restrictiva pura i dura. I per tant es molt significatiu el discurs del vint-i-dos d’agost del president del Banc Central Europeu a Jackson sobre la ocupació, que teòricament no està en el frontispici del objectius dels estatuts del Banc Central Europeu. I diu una cosa importantíssima: comença a parlar de estimular la demanda, i la demanda és inversió. I parla d’una cosa que em sembla a mi molt assenyada i alguns venim dient des de fa molt de temps: s’ha de retocar, modificar, reformar l’ordre de prioritats i s’ha de canviar la política de direcció única per una policy mix, barreja de polítiques, que atenguin objectius que són de vegades una mica contraris però que cal atendre tots.

Per tant segurament hem de combinar, no dic una austeritat, però si una frugalitat pressupostària que vol dir mantenir més les despeses d’inversió més que les despeses corrents, i en canvi hem de fer una política molt més expansiva monetària i pressupostaria. Això ja comença a calar bastant però ni de bon tros hi ha un consens. Encara falta molta feina a fer i exigir més.

Fa temps que no innovem en periodisme, en les qüestions d’ètica de la responsabilitat del periodisme.

Parlem de la seva professió. En els últims anys, també arran de la crisi, s’ha comentat molt el perill de la bancarització dels mitjans de comunicació, en particular dels diaris, i el pes dels bancs dintre dels accionistes d’aquests mitjans. Com pot influir això a la tasca social i la llibertat d’expressió d’un mitjà com El País o altres?
Parlaré en termes generals perquè no m’agrada assenyalar a uns o altres. O no crec que sigui útil. Jo crec que els mitjans privats han de guanyar diners, han de ser rendibles, perquè quan no són rendibles acaben en mans de taurons. I hem tingut casos: financers, gent estranya, xarxes negres o simplement el poder econòmic i financer.

Jo crec que la meva generació ens vam equivocar perquè vam creure que amb entusiasme reemplaçàvem dos-cents anys de guerres i dictadures i home… Però una premsa profundament nova, rendible, empresarialment avançada, tecnològicament impecable, plural… Això és bastant difícil si no portes més tradició, com als països nòrdics, que tenen un premsa formidable, i és una premsa capitalista, però formidable, amb controls, amb contrapesos del poder dintre de les empreses, etc.

Aquí nosaltres ens vam equivocar perquè vam creure que nosaltres érem joves i valents i, ens consideràvem bons professionals. I que això ja era condició pràcticament sine qua non per aquesta reforma dels mitjans de comunicació, que estava pendent dels anys setanta. I quan aleshores van anar apareixent alguns empresaris molt més professionals dels que hi havia hagut en la nostra infantesa i vam fer una mica l’aliança amb ells per fer aquesta premsa d’una banda econòmicament rendible i d’altra banda professionalment solvent i plural… vam pensar que ja havíem fet els deures i la realitat que ens ha demostrat la crisi limitava tot aquest optimisme, fèiem alguns passos endarrere com a ofici, com a sector.

Fa temps que no innovem en periodisme, en les qüestions d’ètica de la responsabilitat del periodisme.

Han anat sortint darrerament diaris, digitals bàsicament, que precisament fan bandera d’això, que precisament no depenen dels bancs. En l’espectre progressista, diguem-ne en aquest sentit, han proliferat bastant…
Jo espero que la proliferació de moltes iniciatives vagin millorant aquestes expectatives. La xarxa fa possible que es facin coses que amb petits instruments tinguis molta influencia cosa que fins fa un quants anys no succeïa però també hem de mirar quantes coses es consoliden i quantes no. Jo crec que estem encara amb una gran feblesa de l’ofici i del mon empresarial del periodisme.

Tema polític per anar acabant. L’enquesta de Metroscopia, per exemple, la que publicava el País, donava un canvi en el panorama polític que de fet ja es veia, preveien també en els cas català. Quines explicacions, des del teu punt de vista, aboquen aquest panorama, aquest canvi tant profund con sembla indicar, aquest canvi del sistema de partits tant a Catalunya com Espanya.
Jo crec que a nivell general els partits tenen un problema i és que estan encarcarats i que allò que en la transició vam fer per protegir-los, i està molt bé, els ha atorgat molt poder com estructures tancades. Allò que en aquell moment s’havia de fer per evitar una fragmentació excessiva, s’ha convertit en un defecte perquè circula poc l’aire, hi ha un creixent allunyament dels ciutadans respecte dels partits, hi ha un desprestigi de l’ofici o de la funció del polític, molta gent bona no vol dedicar-se a la política, no vol perquè la seva fama està ensorrada i no vol que el confonguin amb “vagos i maleantes”.

No hi ha manera de que els protagonistes del sistema encarcarat vulguin renovar-se o fer alguns sacrificis a curt termini per assegurar el sistema: llistes relativament més obertes, democràcia en el si dels partits, generalització de les primàries de veritat, responsabilitat individual dels diputats…

Mes enllà del que són les estructures dels partits i el cas particular d’Espanya, el cert és que la socialdemocràcia, per exemple, està en crisi o decliu en gran part d’Europa.
Jo crec que s’explica fonamentalment perquè la socialdemocràcia ha crescut. En certa forma, és una mort d’èxit, no? Per què ha aconseguit moltes coses de les que pretenia, però ara hi ha un cert retrocés. Jo segueixo considerant que el model europeu, malgrat hagi estat retallat i maltractat, continua sent un gran instrument de progrés, i entre distints pares o protagonistes d’això hi és la socialdemocràcia. Segurament s’ha de reinventar una mica, però jo no sé si s’ha de reinventar tant les coses a fer, com les maneres de fer-les.

O sigui, no és un problema ideològic o de les politiques, de la seva acció de govern, allà on ha governat durant la crisi…
A veure jo crec que la socialdemocràcia ha tingut moments esplendorosos. Hi ha dos o tres coses que són en gran part productes de la socialdemocràcia: la sanitat universal, l’escola, i el protagonisme a Europa i de l’obertura a Europa. Em sembla que això son algunes de les coses que, no en solitari, però sí que tenen ells una alta responsabilitat positiva en aquest sentit.

Si deixem que els moviments ultres marquin la pauta de la crítica i es facin amb el poder en algun país important, el somni europeu es convertirà en un malson.

I com s’explica l’increment que estant tenint en diferents països, formacions de l’esquerra mes alternativa, com Siritza a Grecia donant un sorpasso al Passoc, o en el cas espanyol formacions com Podemos o Guanyem Barcelona?
Com s’explica? Home jo crec que s’explica per varies raons. Una, en situacions de crisi la gent es polaritza i sobretot es polaritza la gent que està més perjudicada  per la crisi, i n’hi ha molts. Dos, per l’encarcarament dels partits, també de la socialdemocràcia, com a mínim també d’alguns. No crec que sigui igual el cas de Grècia que el cas de Suècia.

I el d’Espanya?
L’encarcarament que inclou de vegades fenòmens de tolerància o penetració de la corrupció. El cas d’Espanya jo crec que té molt a veure amb la incapacitat d’adaptar-se, d’adaptar el discurs a la situació de crisi, més que no pas a l’acció política o a la política desenvolupada. Si l’examines, les mesures del maig del 2010 del govern del Zapatero hi ha un fil conductor de considerable sensatesa, el que passa és que hi ha una incapacitat d’adaptar-se al canvi de cicle en el discurs i una poca determinació per explicar per què alguns dels sacrificis s’havien de fer.

Però lo curiós es que això ha acabat resultant en l’emergència de postures més radicals en aquest sentit, almenys en alguns d’aquests països.
Evident, perquè si tu, el líder que tens, no són gaire capaços d’explicar-te per què toca apretar-se el cinturó i no son capaços d’explicar-te convincentment… aleshores te’n vas a buscar uns altres que et venguin l’altre relat. I aquest relat serà realista o no serà, però es l’altre.

El problema  de la socialdemocràcia en Espanya és, entre altres coses, la brutalitat de la crisi. La crisi no es culpa de la socialdemocràcia o, no es culpa només de la socialdemocràcia, una mica la culpa és compartida, té la seva part, segur, no sé quina, però la té, que això hagi de ser sempre així,.

Com ho veus? Des del teu punt de vista personal, és a dir, aquest canvi que sembla preveure’s dels sistema de partits, què n’opines, creus que pot ser positiu? pot ser negatiu?
Pot ser positiu, pot ser negatiu, depèn.

I de que depèn?
Si els moviments més antisituació (no m’agrada dir antisistema, perquè n’hi ha que ho són, n’hi ha que són de molt reformisme, etc,) son capaços de conjugar el principi utòpic amb el principi d’un cert realisme, anirà endavant i podran aportar solucions.

Hi ha moviments que a mi em sembla que han estat molt positius, especialment aquells que han fet una tasca concreta amb la gent, tot i que a molta gent ens semblava molt difícil o utòpiques d’aconseguir, i en canvi van demostrar que tenien raó i que, a més, no està acabada la seva feina. Em refereixo a la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca. Em sembla que aquest tipus de moviment  té futur.

D’altra banda estem veiem el cas d’algun partit nou que ha irromput molt aparatosament en l’escena publica espanyola, que intenta modular el seu discurs per no fer por, igual que el nacionalisme català no diu dret d’autoderminació i diu dret a decidir.. doncs aquest moviment no diu repudiar el deute si no fer una auditoria del deute…, si això es honest i no vol, en fi, agafar l’aparença de moderat o de prudència i no es merament oportunista, doncs em sembla bé i em sembla que hi ha uns quants terrenys en aquest país com per fer la combinatòria  d‘utopia i realisme, en el terreny de la vivenda, de la dependència, de l’urbanisme, en la vida dels barris.

Autor/Autora

Comentaris (3)

  • Avatar

    Pere

    On queda el dret a decidir, segons l’entrevistat? Senzillament, és inexistent.
    Això és el que defensa ICV?
    No confonguem una reforma constitucional amb l’exercici del dret a decidir dels catalans.

    Responder
  • Avatar

    Roman

    El dret a decidir es un slogan creat per associar la independencia amb la democracia.

    ICV ho va convertir en una reivindicació de la democracia com a antitesi de la politica dels pseudo-tecnocrates que en realitat son ideolegs fanatics del ultraliberalisme (“dret a decidir-ho tot”)- Aixó es el que defensa ICV, que la democracia ha de ser plena i no un tapall del neoliberalisme.

    Responder
  • Avatar

    Pere

    Et recomano que et llegeixis l’informe del CN del 29 de setembre, o la resolució de la CE del 22 d’octubre.
    No entenc que s’entrevisti personatges com aquest senyor a la revista Treball, perquè té postures pròpies del PSOE o fins i tot de Ciutadans en la qüestió nacional, i penso que no ens ajuda gens ni mica a clarificar res, ans al contrari.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top