Entrevista a Xavier Domènech Revisat per Revista Treball a . “No volem un recanvi del bipartidisme, volem un canvi real” [divide] Xavier Domènech Cap de llista d'En Comú Podem [divide] Professor d’Història de la Universit “No volem un recanvi del bipartidisme, volem un canvi real” [divide] Xavier Domènech Cap de llista d'En Comú Podem [divide] Professor d’Història de la Universit Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Xavier Domènech

Entrevista a Xavier Domènech

Entrevista a Xavier Domènech

No volem un recanvi del bipartidisme, volem un canvi real

Xavier Domènech
Cap de llista d’En Comú Podem

Professor d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu camp d’estudi ha estat principalment la relació entre moviments socials i polítics, com a Clase obrera, antifranquismo y cambio político (2008), Lucha de clases, dictadura y democracia, 1939-1977 (2011) i el més recent Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Akal, Madrid, 2014. Com a activista, té una llarga trajectòria en diferents espais, més recentment a Procés Constituent, Barcelona en Comú i ara com a candidat d’En Comú Podem.

Amb una llarga trajectòria en l’activisme al marge de les institucions, perquè decideixes ara presentar-te com a candidat?
Bàsicament perquè m’ho traslladen diversos sectors de la confluència, en la mesura que porto temps treballant en la idea que hem d’anar cap a processos de confluència amplis.

És veritat que la idea de la creació dels fronts populars, o la vella idea i el vell debat sobre la unitat de l’esquerra, està present en tota la nostra història, pràcticament des dels anys 30 del segle XX. Però també és cert que tot això canvia i es transforma amb l’onada del 15M. És a dir, que aquest no és només un procés de suma, sinó que és un procés on tots ens hem de transformar en positiu. El món que estem vivint ja no és el mateix món que el d’abans del 2008, i en aquest món ens hem de transformar en un procés, que de vegades és molt curt en el temps perquè se’ns imposen els cicles electorals, però que és un procés de creació de noves respostes a les noves preguntes que tenim damunt la taula. I llavors, en aquest context, hi ha gent que em trasllada la idea que podria esdevenir un candidat de consens per impulsar aquest projecte de forma que fos il·lusionant, engrescador, transformador, de la realitat política que estem vivint. És a dir, que pugui impulsar un canvi en el camp electoral i institucional que transmeti aquest canvi que ja estem vivint des de fa temps en altres camps.

Finalment, he dut a terme un procés de reflexió intern que té a veure amb molts factors –personals, familiars, laborals–, perquè jo estava treballant a l’Ajuntament de Barcelona i era una feina que m’agradava molt i que considero que és absolutament necessària, i que es continuarà fent. A més a més, hi ha dos factors que considero cabdals: en primer lloc, veure un escenari en el qual es pot donar continuïtat als canvis que es van produir als carrers, a les xarxes, a diferents espais, i que després ha tingut una translació ja institucional en aquest assalt, que va ser un procés de confluència en el cas de l’Ajuntament de Barcelona i que també s’ha produït en altres espais de la resta de l’Estat. Aquest canvi jo considero és el real, i neix com a alternativa a altres propostes de canvi que en realitat ho són de recanvi, i el cas de C’s és el més clar.

Parafrasejant en Cipriano Garcia, històric dirigent del PSUC, creiem que la política és com la física: no existeixen els espais buits, o els ocupes o te’ls ocupen. En aquest sentit, considerem que calia un impuls que recollís tot el que ja hem viscut a diferents nivells en tots els processos que hem anat vivint. I per tant, recullo el guant i tiro endavant amb tot això.

I de què creus que van aquestes eleccions?
Aquestes eleccions van de moltes coses. Van de què no es pugui repetir, en primer lloc, el malson que hem viscut en termes d’acció de Govern de l’Estat –no en termes de carrer, on hem viscut una lluita per la resistència i hem aconseguit moltes coses–, de veure com hi ha un Govern clarament alineat amb la gestió de la crisi més neoliberal; un Govern que bàsicament vol ser fort amb els febles i és feble amb els poderosos. Pretenem acabar amb això. Però, més enllà de fer-ho, tampoc no podem pretendre que aquells (PSOE) que en els moments que realment havien de ser-hi tampoc no hi van ser.  Ara el PSOE té una sèrie de propostes que poden ser interessants; moderades en alguns temes, però interessants. El problema del PSOE i de la socialdemocràcia clàssica, que en realitat ja era social liberalisme, és que sempre que ha sigut el moment clau per demostrar que podien resistir la pressió dels grans mercats financers han resultat absolutament incapaços de fer-ho. Per tant, no es tracta només de derrotar i fer fora el PP, sinó de no permetre que un sistema polític fallit pugui seguir pervivint. Així doncs, aquest és un dels elements claus, aportant tot allò que hem anat creant ja. No només es tracta d’impedir el bipartidisme, sinó de crear noves formes de govern que ens permetin inaugurar un nou món dintre del món que estem vivint des del 2008.

ICV aporta un capital essencial en aquest procés, un coneixement, una organització.

En termes catalans, és una proposta claríssima per a aquella centralitat que han abandonat gairebé tots, i que passa per la consecució d’un referèndum com a instrument per solucionar la qüestió catalana. A més a més, la candidatura, que és catalana, compta amb el suport d’una força d’àmbit estatal com és Podemos, que ha fet bandera del dret a decidir, defensant-lo no només quan Pablo Iglesias es desplaça fins aquí, sinó que no té cap problema a defensar-ho on sigui, a Sevilla o fins i tot a La Moncloa, on compareix fent-ho després de reunir-se amb Rajoy. Allà queda clar que un dels eixos clarament incorporats en la proposta de Podemos és, a partir d’una reflexió compartida, que el dret a decidir està en la campanya. I creiem que això respon al sentit majoritari de la població de Catalunya. Les enquestes estan dient que tots els votants de tots els partits, fins i tot els de C’s, creuen que la sortida al conflicte és un referèndum. Només els votants del Partit Popular no ho creuen així; però el PP, en termes electorals, a Catalunya ara mateix és marginal.

Per tant, plantegem una doble aposta. Per un costat, portar tots els canvis que ja hem viscut al Congrés dels Diputats, per produir no un recanvi del bipartidisme, sinó un canvi real; i per l’altre, per solucionar el contenciós de les aspiracions nacionals de Catalunya.

Arrel d’aquesta diagnosi, quines serien les prioritats que et planteges de cara a la teva futura tasca al Congrés dels Diputats?
La primera prioritat és impulsar un pla d’emergència social que solucioni els problemes més punyents que estem patint. Tenim un 22% de la població catalana i entorn a 10 milions de persones a l’Estat en situació de pobresa. Això afecta temes de renda garantida, de produir canvis pel que fa als desnonaments, com també en allò relacionat amb la violència de gènere, o implementar mesures per combatre la reforma laboral (salari mínim, etc.).

En segon lloc, hem d’anar cap a la producció d’un model productiu que ens permeti superar els grans problemes que tenim: l’atur, un model ecològicament insostenible, un model en termes de gènere discriminatori, i anar cap a un model productiu que ens permeti sortir de la crisi no només a través de la devaluació interna, que significa rebaixar salaris i precaritzar a la població. Això vol dir recuperar la inversió social, dur a terme un gran debat sobre quins han de ser els models productius. Recordem que a l’inici de la crisi es parlava molt de la I+D, i automàticament s’hi van retallar les partides dedicades; que es parlava de la nova economia ecològica i no s’ha fet res més que retallar en energies renovables, un sector que crea molts llocs de treball i que també  lluita contra el risc de patir un bloqueig ecològic en les societats.

I pel que fa la relació amb altres forces polítiques d’esquerra en el marc del Congrés dels Diputats?
Pel que fa al tema d’IU, a Catalunya no hi hagut problema, perquè aquí s’ha pogut comptar amb una confluència més àmplia. Però a nivell estatal, és un tema que si bé no s’ha pogut arreglar abans, crec que es pot intentar arreglar després. I que és un debat que s’haurà d’encarar, entenent que hi ha diferents sensibilitats, però també que les diferències no són tan grans. Jo no he estat en la negociació a nivell estatal, però sí que hi he estat en la negociació de la confluència aquí a Catalunya, i penso que ens hem de congratular tots els actors per haver pogut confeccionar una candidatura que no només pretén crear una coalició en termes de forces tradicionals, sinó que vol anar més enllà. Aquesta és una de les ensenyances que extraiem del 15M, en el sentit d’assolir unes candidatures que prefigurin un nou model de fer política que vagi més enllà de les organitzacions, tenint en compte el capital important que aporten aquestes en termes de tradicions, de coneixences, etc.

L’altra qüestió és la relació amb el PSOE. El PSOE demostra que es comporta molt millor quan està a l’oposició que quan està al Govern. La pregunta en aquest cas se l’haurà de fer el PSOE. Actualment, és un puntal del bipartidisme, i s’haurà de preguntar si vol continuar sent-ho o si vol assumir els errors que ha comés en no donar resposta a l’espai socialdemòcrata clàssic. Malgrat que ara es parli que el PSC va treure un gran resultat a les eleccions catalanes, cal tenir en compte que va ser un bon resultat caient. Nosaltres tenim en aquests moments l’enquesta del CIS on es diu que el 83-84% dels votants no volen Mariano Rajoy com a president. I el setanta i tants per cent no vol Pedro Sánchez com a president, i això que aquest representa que és un candidat nou, renovador; és a dir, hi ha un problema gravíssim de credibilitat d’aquestes forces polítiques, i nosaltres no estem per apuntalar la seva credibilitat.

En aquesta mateixa línia, però en el cas català i pel que fa a ICV, què creus que la formació aporta a aquest espai de confluència?
Aporta, en primer lloc, una militància, un recorregut històric que té diverses fases i que en l’actual aposta clarament per iniciar processos amplis de confluència. També aporta un conjunt de coneixements d’una tradició històrica que enllaça amb la tradició del PSUC, que va ser un dels màxims exponents de les lluites per les llibertats en aquest país. ICV també introdueix la sensibilitat ecològica després d’una lectura de tot allò que anava transformant-se. I per tant, ICV aporta un capital essencial en aquest procés, és a dir, un coneixement, una organització. Una vegada li vaig dir al Joan Herrera, que la formació que va ser el PSUC va ser un procés de confluència. En aquest sentit, ICV podia jugar el paper que havia desenvolupat la USC en la creació del PSUC. I li deia en positiu. La USC era el partit que havia tingut més tradició. S’havia creat als anys 20 i bevia d’uns debats inicials on es configurava a partir del republicanisme, l’obrerisme, que tingué experiència de Govern amb el president Companys, i que quan es configura es conforma amb altres partits procedents de diferents espais.

Abans em comentaves que aquesta confluència també ve a fer la política de manera diferent. Es parla molt de la nova política. Com l’entens tu? Existeix?
Ara diré una cosa que no hauria de dir, i és que això de la nova i la vella política expressa un contingut, i jo amb el contingut hi estic d’acord; però de vegades acaba sent una etiqueta que pot portar a certes disfuncions. Hi ha coses de la vella política que trobo positives; si la vella política és des d’ara fins al segle XIX, jo crec que hi ha hagut coses a reivindicar. La forma de fer política a Catalunya durant tot el segle XX. I de vegades, en la nova política… Ciutadans és nova política? Entenc que expressa que estem en un moment de transformació, on tot ha entrat en crisi; la mateixa forma de partit, que en realitat la veiem com una cosa molt tradicional, té 100 anys d’història. Els partits de masses són una creació de les classes populars –i moltes vegades això s’oblida– durant la primera gran crisi del capitalisme, per tal de crear una eina que els hi permetés, als sindicats de masses, als partits de masses, afrontar en condicions la possibilitat de transformar el món que estaven vivint. Estem en un moment en què tot està canviant i no en coneixem el final.

Parafrasejant en Cipriano Garcia, històric dirigent del PSUC, la política és com la física: no existeixen els espais buits, o els ocupes o te’ls ocupen.

Aquest procés de canvi significa que les pràctiques tradicionals s’hauran de renovar. En una societat estable hi ha un repartiment clar entre allò que és social i allò que és polític; tots sabem que tot és polític, però hi ha una dimensió de dir: “anem a crear organismes amb dimensió institucional”. I per l’altra banda, hi ha la dinàmica dels moviments socials. El que hem viscut aquests últims anys és que el trencament que s’ha produït al paper social ha estat fort, que la crisi de la democràcia ha estat forta, que aquesta divisió ja no és un paradigma per a ningú. De fet, jo crec que el 15M n’és la màxima expressió.  És a dir, què és el 15M? És un moviment social? És un moviment polític? És un moviment que s’expressa en les formes dels moviments socials: ocupació del carrer, formes d’acció col·lectiva, però que conté en si mateix una gran reivindicació política que no és una reivindicació sectorial. El moviment “Aturem la Guerra” era per aturar la guerra. El 15M expressa la necessitat de refundar completament el sistema i superar-lo, i això és una reivindicació política en majúscules i que s’expressa des del carrer, des de les formes dels moviments socials. Això explica el canvi d’època, el moment en el qual ha passat quelcom tan greu que és la gestió de la crisi i la implementació des de fora dels propis àmbits d’institucionalitat democràtica, d’una sobirania que s’imposa per sobre, que obliga a replantejar-nos-ho tot, i d’aquí neix la nova política. Moltes vegades es planteja que la nova política són els codis ètics. Ho són; és la capacitat de regenerar políticament les formes d’actuació a les Institucions, que també ho és; és l’entrada de nous partits en política, que també ho és, i jo crec que estem parlant d’una cosa molt més profunda, que és aquest moment de canvi que hem tingut, que la política institucional ha perdut sobirania i el que hi ha hagut és un reclam des del carrer de la recuperació d’aquesta sobirania. I això significa també transformar les formes de fer política, les organitzacions polítiques, transformar-ho tot. Cap a on? Jo crec que és un camí col·lectiu que hem de fer tots plegats, que reclama molt de diàleg i comprensió de tot. Però encara no tenim la fórmula final, perquè encara estem en el procés. “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”.

Precisament parlant d’això, de futur, de procés, de camí: després del 20D, què, quant a confluències?
Aquí hi ha un debat que haurem d’afrontar després del 20D. Ara hi ha una campanya electoral per guanyar i per tant totes les forces s’han de plegar a això. El resultat d’aquesta campanya ens pot permetre afrontar el futur en millors condicions en tots els àmbits; el central, en millors condicions per a la ciutadania. Després del 20D, crec que ja hem viscut un procés de confluència en el cas de Barcelona, que va formar BCNenComú i que està a l’ajuntament. Haurem d’afrontar aquest debat obrint-lo molt a tots els subjectes possibles. Hem d’estar a l’altura dels reptes que ens planteja el nostre temps, i en aquests moments aquests reptes són construir una força política i social que aconsegueixi portar el que és un clam en la ciutadania, passar-ho de la protesta a la proposta i convertir-ho en un canvi real, i això només es fa amb un debat col·lectiu que hem de tenir tots i totes.

I en aquest context, quin paper hi ha de jugar o t’agradaria que hi jugués ICV?
ICV ja ha demostrat, de fet crec que ho va decidir fa uns anys, que el camí és aquest, i ha de jugar un paper fonamental, com l’han de jugar tots els actors. Un paper que parteix de reconeixements mutus i de la idea que en el procés ens hem de transformar tots i totes i incorporar-hi com més gent millor. Els que provenim més de les lluites socials, d’aquesta nova política, fins a tots els partits polítics més organitzats, amb més tradició, tothom ha de poder jugar aquest paper sentint-s’hi còmode. És veritat que tot procés de transformació té punts d’incertesa, i per això hem de construir un escenari on quedi molt clar que l’objectiu final és la construcció d’una eina de transformació per a aquest país.

Com t’imagines tu a dos anys vista aquest espai, on, com ara comentaves, hi ha molts actors? En el futur mitjà, com veus aquest espai de l’esquerra alternativa?
Se’m fa difícil. Hi ha d’haver moltes sensibilitats representades, totes les identitats reconegudes. S’ha de veure quines fórmules, tothom ha de poder aportar i sentir-se còmode… Quant has dit?

Dos anys, tres, quatre…
Jo m’imagino un espai que hagi construït una eina, que hagi assolit una transformació institucional; un espai amb vocació de majories i que sigui efectivament de majories, i que, per tant, hagi construït una capacitat d’incidència important en les institucions. Que hagi construït, i això és molt més ampli, una nova hegemonia cultural, política i social. El Príncep gramscià. Hi ha una crisi de legitimitat molt forta de l’hegemonia imperant fins ara, el neoliberalisme, i això es tradueix en la crisi de legitimitat del sistema polític, la crisi de legitimitat dels grans poders econòmics… Quan hi ha una crisi de legitimitat d’aquestes, es dóna la possibilitat i l’oportunitat de construir una nova hegemonia, i aquesta oportunitat i possibilitat no la podem deixar de banda i l’hem de fer en tots els àmbits. Per tant, que sigui també una bona eina en conjunt amb altres que s’estan fent des de diferents àmbits, que no cal que estiguin relacionades directament. És bo que els espais siguin autònoms, perquè finalment, més enllà dels plans d’emergència –absolutament necessaris–, més enllà de buscar nous models de política econòmica, hem d’estar pensant com és la societat del futur.

Per acabar, hi ha qui creu que el procés que està vivint Catalunya en l’àmbit nacional és una oportunitat de ruptura des del mateix punt de vista de l’esquerra: de procés constituent, de començar un país nou. En canvi, hi ha qui creu que el que fa és difuminar l’eix esquerra/ dreta i, per tant, situar en segon pla les idees progressistes. Com ho veus tu, això?
Estic d’acord que aquest és un debat tan antic com el tema nacional, i la relació entre projectes transformadors socials i projectes transformadors nacionals. Jo crec que l’esquerra catalana això ja ho va solucionar en el temps. El PSUC ja ho va solucionar. Les llibertats nacionals i socials tenen un camí indissoluble, però això no pot ser un dogma de fe. Moltes vegades es diu que no es poden separar les aspiracions socials de les nacionals, perquè si es fa això es construeix una perversitat, es divideix el país, es divideix l’esquerra. I això és cert, però jo no crec que això ho estiguin fent les diferents forces transformadores que estan aquí. Ho està fent qui pretén pilotar el procés posant el Boi Ruiz de conseller de Sanitat; això ja és un trencament entre l’emancipació social i la nacional, perquè és veritat que Artur Mas es presenta pràcticament com a un polític socialdemòcrata, però també ho és que quan arriba al Govern es presenta com el Govern dels “ESADE boys”, el Govern dels millors, que entraria en un cercle virtuós.

La primera prioritat és impulsar un pla d’emergència social que solucioni els problemes més punyents que estem patint.

Però aquest Govern dels millors es deia Boi Ruiz, es deia Mas-Colell, es deia polítiques neoliberals. I tot s’ha transformat: Convergència s’ha convertit en una força independentista, està fent ara un discurs al Parlament pràcticament socialdemòcrata tan cert com que els consellers d’aquell Govern  dels “ESADE boys” segueixen en aquests moments sent consellers de la Generalitat de Catalunya. Seguim tenint l’antic dirigent de la patronal sanitària de conseller de Sanitat, seguim tenint de conseller d’Economia un neoliberal. Tot això segueix allà. Per tant, aquesta perversitat no se li pot atribuir a la nova política, als projectes transformadors o a les esquerres, sinó que s’ha d’atribuir a aquells que pretenen estar pilotant el procés. Si tu dius que el gran llibertador de Catalunya, en aquest cas el Mas, és alhora el que ha tancat CAP, ha introduït polítiques de retallades i dius: “no, és que tot això prové precisament de què no hi ha un Estat independent, del dèficit fiscal i de tots aquests elements”. Però si fem memòria i recordem com van arribar al poder, veurem que ells feien aquest discurs en positiu; és a dir, no ho expressaven com a una imposició, sinó que en feien bandera. I això, la gent que pateix el tancament dels CAP, la gent que pateix les retallades en Educació, la gent que pateix les retallades en Sanitat, no ho percep. Per tant, aquí tenim un problema, i per això és més necessari que mai poder afrontar un canvi polític en aquest país.

I ara una sèrie de preguntes curtes…  

Un llibre?
Una dona difícil, de John Irving.
La conjura de los necios, de John Kennedy Toole.
La madre, de Gorki.

Una pel·lícula?
El Imperi del sol, d’Spielberg.

Un líder històric?
Pi i Margall i Salvador Seguí.

Una cançó?
I rebelli della montagna, de Modena City Ramblers; Hallelujah, de Jeff Buckley; Lets get it on, de Marvin Gaye; Desglaç, de Miguel Poveda, Batiscafo Katiuscas, d’Antònia Font… podria seguir però ho deixo aquí.

Un lloc?
Casa meva, amb la meva parella.

Un hobby?
Llegir.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 15

Deixa el teu comentari

Scroll to top