Entrevista a Xavi Vidal (Llibreter) Revisat per Revista Treball a . “És mentida que les llibreries tanquin, que la poesia no es vengui i que la gent no llegeixi” [divide] Xavi Vidal Llibreter [divide] Xavier Vidal (Barcelona, 19 “És mentida que les llibreries tanquin, que la poesia no es vengui i que la gent no llegeixi” [divide] Xavi Vidal Llibreter [divide] Xavier Vidal (Barcelona, 19 Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Xavi Vidal (Llibreter)

Entrevista a Xavi Vidal (Llibreter)

Entrevista a Xavi Vidal (Llibreter)

És mentida que les llibreries tanquin, que la poesia no es vengui i que la gent no llegeixi

Xavi Vidal
Llibreter

Xavier Vidal (Barcelona, 1972), acaba d’estrenar local per a la llibreria de nom provocatiu Nollegiu en una antiga botiga de roba emblemàtica del Poble Nou: la Juanita. Fa més de 2 anys, va canviar l’ofici de periodista pel de llibreter. Abans de moure’s entre llibres, va treballar a Onda Rambla, La Ser, com a cap de premsa del conseller Ernest Maragall i per a una agència de comunicació. En poc temps, Vidal ha aconseguit que la llibreria estigui completament arrelada al barri. Una bona mostra és que més de 100 voluntaris el van ajudar amb el trasllat fent una cadena humana, i 240 mecenes van aportar més 16.000 euros –el 270% del que havia demanat– a través d’una plataforma de crowdfunding per fer-ne les reformes.

Parla’ns una mica de Nollegiu.

Nollegiu és un concepte que s’expressa amb una llibreria. El concepte és mirar de crear comunitat de gent que li agrada llegir, que sent certa passió per la literatura, i que, fruit de la creació de la comunitat, aquesta es vagi fent més gran perquè els lectors o aquella gent a qui li agrada llegir però que no ho sap, trobi un espai en el qual sigui agradable i divertit relacionar-se amb la literatura.

Per què el canvi de local i per què a Poble Nou?

Quan hi feia activitats, la llibreria s’omplia i no podia vendre llibres. Per això vaig buscar un local més gran. Abans d’obrir la llibreria, per triar el lloc, vaig analitzar Barcelona: on hi havia llibreries i on no n’hi havia. I si n’hi havia, de quin tipus. També vaig analitzar si hi havia lectors. La manera de mirar-ho és saber els préstecs de les biblioteques. I la biblioteca Manuel Arranz d’aquí al costat és la tercera en nombre de préstecs de tot Barcelona. Quan li ho vaig dir al meu pare, em va dir: “Si els agafen de la biblioteca, per què vindran a comprar-te’ls?” I, de fet, el problema és que estiguis al costat de la biblioteca  i no faci un préstec, perquè aleshores vol dir que no hi ha lectors. I finalment, el tercer motiu per venir a Poble Nou és que és un barri amb molta activitat cultural i un lloc idoni per crear comunitat. No hi passes, has de venir-hi expressament.

Es multiplicaran les activitats igual com s’ha multiplicat l’espai de la llibreria? Quines novetats hi haurà?

Al local del carrer Amistat, ja hi fèiem moltes activitats. L’espai més gran que tenim ara dóna la possibilitat no només d’incrementar les activitats, sinó també de canviar-ne el tipus. Fins ara, les activitats de Nollegiu eren les que a mi m’agradaven, i les que em demanaven els lectors. Ara hi ha un factor important: me n’he anat d’un lloc on estava sol a un lloc on comparteixo espai amb la Fundació Catalunya Europa i en el qual hi ha espai suficient per fer més activitats. Es tracta de muntar activitats i que sigui un espai més obert, on la gent pugui venir i dir: “Mira, tinc una reunió de l’associació del Poble Nou que fem no sé què i vull un espai, o vull muntar un debat…”

El que em permet el nou espai, i que ja feia també a l’altre, és fer lectures dramatitzades, gent que tingui obres de teatre pendents i que vol provar què passa…

“Canta” una mica que un determinat mitjà de comunicació publiqui una llista en què 5 dels 10 siguin de col·laboradors seus.

Fas com de centre cívic o de promotora cultural…

A mi m’agrada recuperar el paper dels ateneus com a espais lliures –no llibertaris–, el que es feia al Flor de Maig. Per exemple, m’agradaria muntar un debat per parlar sobre els refugiats i l’economia, però que no sigui un debat on tothom que hi vingui pensi el mateix, sinó que sigui molt més ric, que permeti el debat, i l’enteniment. Actualment sembla que tots els ateneus són independentistes, estan controlats només per una determinada línia política i les activitats són del mateix tipus. Jo el que vull és escoltar la veu dels altres i transformar un espai que sigui realment de debat, organitzar xerrades i activitats relacionades amb la literatura, però que sigui un espai obert on la gent pugui organitzar el que vulgui.

Quin pes tenen els gèneres que no són novel·la en la llibreria? Canviarà respecte la Nollegiu del carrer Amistat?

Des del principi vaig donar molt de pes a la poesia i a l’assaig. I aquest espai més gran permet una sala d’actes on hi tinc més col·leccions de poesia. També vull reforçar el paper de la novel·la gràfica, periodística, més poètica. No em refereixo al còmic tradicional nord-americà d’herois, que no m’interessa per a res. M’interessa el còmic més europeu. Per exemple, faré que a baix hi hagi un anunci: “Això és l’últim que m’ha arribat de novel·la gràfica i de poesia, però si voleu teca, pugeu a dalt”.

S’ha posat “de moda consum” el de productes de proximitat, també projectes més petits de teatre… Ara també li toca a les llibreries? Nollegiu és un exemple de consum cultural de proximitat?

És fonamentalment això. El Xavi, el llibreter de la Memòria, que va obrir com jo a Gràcia, ho va definir molt bé un dia: les llibreries són els nous centres culturals de proximitat. Però a més, les llibreries això ja ho feien. En els últims anys s’ha produït el fenomen que han anat desapareixent llibreries i s’han quedat “botigues de llibres”. Són diferents; no vol dir que siguin pitjors, però senzillament són llocs on exposen tota la varietat de publicacions: un gran magatzem on es poden trobar tots els llibres. Vas allà, demanes, t’ho miren, te’l troben i el tens. Com que vivim en aquest món on tot ho necessitem JA, anar a aquests llocs vol dir satisfacció immediata. Però després hi ha un altre ritme de consum cultural més pausat, més tranquil… Quan em diuen que “la lectura és molt important”, jo també dic “sí, sí, però  el temps que dediques a la tria de la lectura encara ho és més”. Perquè si la compra és compulsiva, malament.

Creus que el secret d’aquestes llibreries que han obert és recuperar la figura del llibreter?

Una llibreria és un o uns llibreters i unes llibreteres. Si no, no és una llibreria, és una botiga on es venen llibres.

Quin pes tenen les petites editorials en el panorama català? ¿Va lligat a l’aparició també de llibreries més petites, on no interessa tant el best-seller i la capacitat d’arribar a molta gent sinó a un altre públic?

Aquí hi ha una diferència: el gran mercat en català està en mans d’un sol grup editorial. Aquest gran grup s’ha quedat amb el fons de les editorials que van néixer durant el franquisme i la Transició i van portar les grans obres de la literatura durant aquells anys. Aquest gran grup s’ha quedat tot aquest fons i bàsicament es dedica a publicar molta novel·la, ja que necessita publicar conceptes mediàtics perquè bàsicament vol guanyar diners, naturalment. I fruit d’això, ha succeït un fenomen interessantíssim, que és l’aparició de moltes editorials. No m’agrada dir “independents” perquè no acabo d’entendre el concepte. És com quan parlen de llibreries independents…. De qui? Aquestes editorials que han anat apareixent, que van des de Periscopi, Raig Verd, Gregal, Llibres del delicte, etc., han anat buscant el seu espai i estan en construcció permanent. Són editorials molt petites, però a mi m’agrada anomenar-les “petites grans editorials”. Moltes d’elles són unipersonals i potser treuen 10 llibres l’any. I això ho hem de celebrar, perquè aquests 10 llibres que treuen, els tracten amb un carinyo impressionant.

Les llibreries són els nous centres culturals de proximitat.

Això que ha passat en el mercat en català, ha passat amb el mercat en castellà. Quan les editorials de tota la vida han passat a formar part dels grans grups perquè les han absorbit, i han començat a aplicar unes determinades línies comercials i aquelles editorials, vulguis que no, perden el senyal d’identitat que abans tenien, han començat a aparèixer moltes petites editorials com Asteroide, Impedimenta, El sexto piso, Periférica, que estan recuperant fons, i moltes vegades fent noves traduccions d’obres que no havien estat mai traduïdes.

En aquest sentit, creus que les llistes de  més venuts perjudiquen aquest tipus d’editorials més petites?

Les llistes de llibres més venuts són una estafa, són una alteració del mercat on hi participen diferents agents que, a través de la cuina d’uns determinats números, acaben manipulant-les. Amb els sistemes de recopilació de dades que tenim podem saber quants llibres s’han venut, no col·locat. Es poden col·locar molts llibres, però després s’han de vendre. Si no els venen, en fa una devolució. Aleshores, si hi ha sistemes de recompte de dades que permeten comptar els que es venen, com poden haver-hi 50 llistes dels més venuts diferents? No estic dient que els que surten a les llistes dels més venuts no ho siguin, però hi ha d’haver una única llista. Canta una mica que un determinat mitjà de comunicació, que a més té determinats interessos editorials, publiqui una llista on 6 dels 10 títols són de l’editorial de la qual ell en forma part, o que 5 dels 10 siguin de col·laboradors del mitjà de comunicació.

Per tant, jo el que diria a la gent és que el mercat és com és, les llistes tothom les fa servir com vol, però el que han de fer és entrar, perdre’s, i refiar-se de la gent del voltant. Entra, vaga, agafa llibres, seu, prova i descobreix, perquè, al final, la literatura està per això.

LlibreriaLa llibreria neix per una crisi del Xavi com a periodista o neix per la voluntat de canviar d’aires?

De vegades, m’he preguntat perquè vaig deixar l’ofici de periodista. I crec que es deu més a una crisi personal que de l’ofici en si mateix. Crec que no em cansava el periodisme, però en canvi em cansava la realitat que estava i estem vivint. És avorrida, és previsible i no té cap interès… Podria anar a una roda de premsa, fer una pregunta i escriure jo mateix la resposta. Vaig viure un cansament personal meu, però també amb l’empresa, perquè veig que no es pot desenvolupar l’ofici de periodista amb garanties. La gent es pensa que tot és gratis. Si algú fa alguna cosa, alguna cosa ha de cobrar, i sembla que cada vegada això importi menys. La informació val diners, i cal que algú els posi.

Creus que l’ofici de periodista està en crisi?

El que està en crisi és l’empresa que fa periodisme, per la mateixa raó que succeeix en el món editorial: quan els grups periodístics passen a mans de gent que la única cosa que li interessa és la plataforma de difusió que significa tenir un diari o una televisió, i el que succeeix és el que estem veient: una aposta per l’espectacle i la mínima informació, el que anomenen Infortaiment. Passa el mateix que amb el món editorial: els mitjans han deixat d’estar en mans de gent preocupada per la informació per passar a mans de gent que està més preocupada per quin rendiment li treu.

Però també han començat a passar coses interessants en el món del periodisme. Van començar a sortir iniciatives –unes marcades més políticament que d’altres– que neixen, es moren o es transformen.

Tu vas demanar finançament mitjançant la plataforma TotSuma per poder fer unes reformes al nou local. El crowdfunding és l’alternativa a la manca d’inversió pública i privada suficient en projectes culturals?

Com que aquest és un país (i tots en general) que fa un ús matusser dels diners que s’inverteixen en cultura, estic en contra de la inversió pública en cultura. Jo vull que els diners que es gasti l’administració pública siguin per fomentar el consum cultural en campanyes permanents, en la creació de públics, que els diners serveixin perquè els professionals vagin a les escoles i es dediquin a promocionar la cultura i a acostar-la als nanos de manera natural, amable. Que no sigui percebuda com: “o et llegeixes aquest llibre, o suspens”. Estic a favor  de la inversió pública de cadascun dels ciutadans que decideixin quina cultura volen tenir. Estic fart d’escoltar que la cultura és tan important, un país cultural, un país que llegeix, un país que va al teatre, i després sentir queixes que anar al teatre és car. Està subvencionada i és el que val perquè la cultura no és gratis Mirem-nos-ho bé. El crowdfunding demostra que la gent vol un determinat tipus de llibreria.

Estic en contra de la inversió pública en cultura.

Si no creus en la inversió pública en cultura, com s’hauria de fer?

El que estic dient és que si estem reclamant que el ciutadà prengui la paraula sobre la política i que prenguin decisions, doncs crec que amb la cultura és una bona manera de fer-ho. En lloc de tenir un Ministeri de Cultura o una Conselleria, que es gastin els diners dels 300 milions d’euros del pressupost en personal i subvencions, que decideixen els polítics, fem-ho diferent. Per exemple, que facin desgravacions sobre la inversió en cultura per incitar el consum. M’estan dient que no em trauran els diners, sinó que em desgravaran. De l’altra manera, el que estem dient és que li donem uns diners a l’administració i que els gestioni com vulgui. No sé si delegar la gestió cultural és el millor sistema.

El més important és una llei del mecenatge. Des dels anys 80 que està en tots els programes electorals…

El llibre electrònic fa la competència al format tradicional? O es complementen?

Es complementen. Ha fet que hi hagi més gent que llegeixi. Hi ha gent que abans no llegia. Em diuen: “tu, com a llibreter, deus estar en contra del llibre electrònic”. Jo? Què va! El que vull és tenir diners per fer una plataforma a la Nollegiu per vendre llibres electrònics. Però clar, em trobo amb tots els impediments, perquè ni les editorials volen el llibre electrònic. Mira’t els nombres de vendes de llibres electrònics d’un gran grup, són per riure.

Desmenteix-me els 3 mites….

“Les  llibreries tanquen”.
Mentida. En els últims anys s’han obert més llibreries de les que s’han tancat, almenys a Barcelona. Són com l’energia, que es transforma.

“El país no llegeix”.
La gent llegeix més. Que no llegeix el que a nosaltres ens agradaria? Segur. Entre altres coses, també gràcies al llibre electrònic.

“La poesia no es ven”.
Aquesta és tremenda. No es ven si la tens a sota de tota una pila i tens un fons només amb les obres completes de Martí i Pol, Lorca, Margarit i Miguel Hernández. Però si poses una bona exposició, doncs jo hi ha dies que venc més poesia que d’altres gèneres.

Autor/Autora

Júlia Brosa

Directora de Treball

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top