Entrevista a Sebastiaan Faber Revisat per Revista Treball a . “La transició va deixar deutes però no és tant extraordinària ni fallida; Alemanya també va trigar anys a rendir comptes” [divide] Sebastiaan Faber Doctor en li “La transició va deixar deutes però no és tant extraordinària ni fallida; Alemanya també va trigar anys a rendir comptes” [divide] Sebastiaan Faber Doctor en li Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Entrevista a Sebastiaan Faber

Entrevista a Sebastiaan Faber

Entrevista a Sebastiaan Faber

La transició va deixar deutes però no és tant extraordinària ni fallida; Alemanya també va trigar anys a rendir comptes

Sebastiaan Faber
Doctor en literatura i teoria crítica

Sebastiaan Faber (Amsterdam, 1969) és catedràtic d’Estudis Hispànics a l’Oberlin College d’Ohio, als Estats Units, després d’haver-se llicenciat en literatura per la Universitat d’Amsterdam i doctorat en teoria crítica per la Universitat de Califòrnia. A pesar de la seva joventut, s’ha convertit en un dels més prolífics autors de llibres i articles sobre la Guerra Civil espanyola, l’exili i la reparació de la memòria democràtica. Col·laborador de publicacions com Foreign Affairs, The Nation, Contexto o La Marea, és de visita a Barcelona convidat per El Born Centre de Cultura i Memòria en el marc del cicle ‘Referències’, un espai de reflexió sobre el paper de la memòria en el món contemporani inaugurat el passat febrer. A la seva conferència prevista per aquest 11 de març parlarà de la diversitat de relats de memòria al voltant de la Guerra Civil, un episodi que va transcendir fronteres en la lluita contra el feixisme, que va convocar brigades estrangeres i que encara avui ocupa un lloc central en la memòria de moltes comunitats i a la política contemporània. Faber coneix al detall qui és qui a l’Espanya de la transició, i analitza i restaura, de forma quirúrgica, tot el dany moral que va provocar la dictadura franquista en la nostra societat i com encara ens afecta. Repara, en cadascuna de les seves publicacions, un mirall trencat amb la intenció que ens hi puguem reflectir.

Hem tret Franco del seu mausoleu però correm el risc de blanquejar el franquisme i el feixisme?

Realment, aquesta actitud no és gens nova. A la dreta espanyola i als seus mitjans afins els hi ha costat sempre distanciar-se del franquisme i assumir l’associació de la dictadura de Franco amb el nazisme i el feixisme. No obstant, el que durant els anys vuitanta era una actitud més aviat incòmode, acomplexada, respecte els llegats franquistes, a partir de la presidència d’Aznar es va convertir cada cop més en una actitud provocadora d’una dreta que s’autoproclama lliure de “complexes” i que, a partir de l’any 2000, s’oposa frontalment al moviment ciutadà que exigeix una recuperació de la memòria històrica. Personatges com Pablo Casado i Rafael Hernando s’han dedicat, expressament, a ofendre persones que tenen parents desapareguts, mentre que Rajoy es vantava de no finançar la Llei de Memòria Històrica, incloses les exhumacions de les fosses de la guerra i la dictadura. Aquesta actitud també s’ha extès als mitjans de comunicació afins.

El context memorial i l’entorn en el que es mou l’extrema dreta és diferent avui respecte a fa uns anys.

Sí, el que sí és nou, per descomptat, és l’aparició de Vox, una escissió de l’ala dreta del PP que ha servit per a deixar enrere els pocs complexos que quedaven. També és nou l’entorn europeu, on han sorgit altres partits d’extrema dreta, com la Alternative für Deutschland (AfD) a Alemanya, que pretén acabar amb 50 anys de cultura memorial basada en l’assumpció de la culpa. Els polítics d’AfD no sols encoratgen la xenofòbia i l’antisemitisme, sinó que treuen rèdit polític de trencar tabús discursius i polítics que es van instaurar fa cinc dècades, afirmant per exemple que se senten orgullosos de la història pàtria, inclosos els anys nazis. Però, encara que l’AfD s’assembla a Vox en aquest sentit, hi ha una diferència: a Espanya aquests tabús mai han existit. A Espanya, mai ha estat considerat indecent —ni molt menys il·legal— enaltir Franco i el seu règim, més aviat al contrari. Per aquest motiu, no crec que calgui parlar d’“emblanquiment” exactament. Per a molts, no hi ha res a blanquejar perquè el franquisme mai ha deixat de lluir com una bugada acabada de fer. A la tomba de Franco al Valle de los Caídos sempre hi havia flors fresques.

 

Per a molts, no es blanqueja res perquè el franquisme mai ha deixat de lluir com una bugada acabada de fer. A la tomba del Valle de los Caídos hi havia flors fresques

Què ha faltat i on hem fallat, durant 40 anys de democràcia, a l’hora de recuperar la memòria democràtica des de diferents àmbits: acadèmics, organitzacions memorials, moviments socials, institucions públiques, mitjans de comunicació…?

És obvi que la Transició espanyola, realitzada en circumstàncies complicades, va deixar molts comptes pendents que avui segueixen sense saldar-se: des de les fosses que queden sense exhumar fins a les clares continuïtats franquistes en la judicatura, la monarquia, el poder econòmic, l’Església catòlica, la Llei de Secrets Oficials i un llarg etcètera. No obstant això, crec que cal evitar la temptació de veure-ho tot sense més en clau de falles o errors. És fàcil projectar les normes i expectatives del present sobre el passat, però no és molt productiu. És veritat, per exemple, que avui la Llei d’Amnistia de 1977 té un significat altament negatiu: es veu sobretot com una llei que protegeix —injusta, anacrònica i il·legalment— els qui es van dedicar a violar drets humans en nom del règim franquista. Però cal recordar que, quan es va adoptar, gairebé ningú la veia així; es va celebrar com a reivindicació de l’oposició perquè els seus presos sortissin de la presó.

Quan va canviar aquesta visió sobre la llei d’amnistia?

Quan comença a canviar la percepció comuna sobre la Transició i el seu significat. Cap a finals dels anys 90, les institucions sorgides de la Transició, liderades per les generacions que es veien com els seus arquitectes —en la política, la universitat, els aparells de l’Estat— s’atrinxeren en una actitud de defensa salvatge. Així, per exemple, als historiadors acadèmics els ha costat respondre adequadament els desafiaments que els ha plantejat el moviment de la memòria. Així i tot, cal evitar exagerar allò que Espanya té de diferent del seu entorn europeu. És veritat que el fet que aquí va triomfar el feixisme, primer el 1939 i, després, el 1945, és excepcional respecte el nord d’Europa (encara que ho és òbviament menys respecte a Portugal o Grècia). Però la lentitud del procés de transició democràtica a Espanya és bastant menys extraordinària. També a Alemanya es va trigar almenys fins a finals dels anys 60 a començar a rendir comptes. I allí també va haver-hi al principi molta continuïtat institucional amb el nazisme (encara que, això sí, menys continuïtat legal). Algunes mesures, com les reparacions econòmiques de les víctimes dels treballs forçats, són bastant més recents, com recorda Antonio Maestre en el seu llibre ‘Franquismo S.A.’.

Ens queda molt per fer, encara?

Queda molt, moltíssim, per fer a Espanya respecte a la memòria democràtica i la justícia transicional. Però, ben mirat, els desafiaments no són tan diferents dels que tenen molts altres països. Jo treballo als Estats Units, que té una grandíssima tasca pendent respecte al seu passat d’injustícia racial, els llegats de la qual continuen vius per arreu, inclòs de forma veritablement escandalosa en el sistema judicial. Vaig néixer i em vaig criar a Holanda, que només ara està començant a assumir la seva responsabilitat col·lectiva en els actes de violència massius perpetrats a Indonèsia quan aquest país va voler independitzar-se després de la Segona Guerra Mundial. El gran avantatge que té Espanya en comparació amb els Països Baixos i els Estats Units és la força de la seva societat civil. Penso en el moviment de la memòria que neix entorn de l’any 2000 i ja porta 20 anys lluitant, amb èxits notables. Però també penso en les ‘marees’ que es van manifestar contra les mesures d’austeritat, en el moviment feminista que ha tornat a omplir els carrers aquest 8M, i en el moviment independentista català.

El gran avantatge que té Espanya és la força de la seva societat civil: el moviment de la memòria va néixer cap a l’any 2000 i la seva lluita ja té èxits notables en 20 anys

En un context de grans mobilitzacions globals (feminisme, clima, refugiats, antifeixisme…), observa alguna similitud amb processos revolucionaris de principis del segle XX?

Per descomptat, aquestes mobilitzacions són impressionants. Recorden el front antifeixista dels anys 30 en la seva amplitud i en el fet que aconsegueixen reunir grups de diferents sensibilitats polítiques. Al mateix temps, és preocupant la pèrdua de confiança en els sistemes polítics i en els mecanismes democràtics, fenomen que també recorda als anys 30 i que encoratja l’extrema dreta. Les enquestes indiquen que cada vegada menys ciutadans es fien dels seus propis representants polítics. El mateix passa amb altres institucions, com la judicatura i la universitat. A Espanya, en aquest sentit, veig una paradoxa: l’aparició de nous mitjans i de nous actors polítics ha servit per a una onada de revelacions de corrupció a tots els nivells —des de la trama del Gürtel fins a la corrupció judicial i universitària i la connivència dels mitjans de comunicació—, però aquestes revelacions al mateix temps sembla que han servit, almenys en el curt termini, per erosionar encara més la fe ciutadana en les institucions de l’Estat i de la democràcia.

Alguna cosa ha impedit rendir comptes al franquisme. I ara, després de les recents notícies de presumptes casos de corrupció que esquitxen Joan Carles de Borbó, es creen les condicions propícies per a recuperar les ànsies de republicanisme a Espanya?

Aquestes mateixes enquestes que esmentava indiquen que hi ha grans zones a Espanya —entre elles, Catalunya— on la legitimitat de la monarquia és poca o nul·la, encara que fa anys que al CIS li fa cosa formular preguntes concretes sobre el tema. En aquest sentit, veig molt possible que es torni a imposar el republicanisme. Però, malgrat tot, seria un canvi sobretot simbòlic. L’adveniment d’una tercera República no acabaria per si sola amb la corrupció, ni amb el desafiament territorial ni amb la polarització política que ha deixat més d’una administració pràcticament paralitzada.

 

Autor/Autora

Rosa Mateu

Redacció Treball

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top