Entrevista a Sarah Babiker (periodista feminista especialitzada en gènere) Revisat per Revista Treball a . “Si dividim els homes entre violadors i abusadors, no queda visibilitzat que aquest abús el pot cometre qualsevol home, fins i tot els que es consideren feminis “Si dividim els homes entre violadors i abusadors, no queda visibilitzat que aquest abús el pot cometre qualsevol home, fins i tot els que es consideren feminis Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Sarah Babiker (periodista feminista especialitzada en gènere)

Entrevista a Sarah Babiker (periodista feminista especialitzada en gènere)

Entrevista a Sarah Babiker (periodista feminista especialitzada en gènere)

Si dividim els homes entre violadors i abusadors, no queda visibilitzat que aquest abús el pot cometre qualsevol home, fins i tot els que es consideren feministes

Sarah Babiker
Periodista feminista especialitzada en gènere

La Sarah Babiker és una periodista feminista especialitzada en gènere. Diplomada superior en Antropologia Social i Política per la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials, és sòcia fundadora de l’organització argentina Comunicación para la Igualdad, on és docent especialitzada en gènere i comunicació, mentre ho compagina amb col·laboracions a El Salto Diario, Tribuna Feminista o Ctxt. Actualment centra la seva feina com a comunicadora en la lluita contra la desigualtat des d’una perspectiva interessecional. Ara que s’apropa el 8 de Març, hem volgut parlar amb ella sobre periodisme, feminismes i desigualtats. Vol deixar clar que, tot i la seva faceta divulgativa, ella no és una veu de l’acadèmia, i que tot el que diu aquí és la seva opinió personal.

Dius que falta formació de gènere en les facultats, i que si en les redaccions hi hagués un bagatge en aquesta temàtica no hauria estat tan dolorós llegir alguns articles sobre el cas Juana Rivas. Com podria canviar, això?

Crec que les coses van evolucionant lentament. Vaig estar molt temps fora d’Espanya, i en els últims anys hi ha hagut avenços. Crec que correm el risc de crear dos tipus de periodisme. Un molt sensible als temes de gènere, que al final l’acabem escoltant les persones de sempre, i el periodisme mainstream, que arriba a més gent, sense oblidar que la comunicació, publicitat, entreteniment, cine i altres segueixi com sempre. I no només això, sinó que també correm el risc que es produeixi una reacció cap a aquest altre periodisme que és vist com una amenaça feminista perquè volem revertir-ho tot i som molt pesades. Em sembla molt interessant introduir en totes les facultats una perspectiva de gènere, però no tant com a optatives, sinó transversalitzar el tema de gènere en totes les matèries.

També és cert que el feminisme ha arribat als mitjans. Alguns exemples: Les noies del cable, una sèrie mainstream, es defineix feminista; la barbijaputa des del diario.es, #onsonlesdones… És una tendència, nínxol de mercat o significa un inici de canvi social?

Interessant pregunta. Crec que és genial que es parli de feminisme. Crec que ha hagut un gran canvi en poc temps. Quan jo estava a la facultat, hi havia poca gent que es declarés feminista, no perquè no n’hi hagués, sinó perquè no estava en el nostre horitzó de lluites urgents. Hi havia una certa idea que teníem problemes específics com la violència, però no com una mirada global sinó com a espais urgents d’actuació. Crec que és important que parlem de feminisme, però em preocupa una mica que es converteixi en el clikbaiting de notícies de celebrities de faràndula dels mitjans on hi ha d’haver un apartat de feminisme. Això ho allunya de la perspectiva real de transformar les nostres existències quotidianes i s’acaba convertint una mica en una batalla cultural, que a més és molt útil per atraure corrents de lectors als mitjans i per generar debats, i cobreixes dues setmanes de comunicació amb una polèmica entre diferents dones en la que unes es declaren feministes i les altres no, com amb la polèmica Catherine Deneuve. Sense treure-li interès i importància al moviment #metoo i al debat que ha suscitat, que em sembla interessant, crec que és més urgent un feminisme més quotidià que repercuteixi directament en la vida de les dones, de cada una de nosaltres. Crec que si ho convertim en un debat en els mitjans correm el risc d’apropiació de la resta de lluites socials per part del sistema.

Correm el risc de crear dos tipus de periodisme: el sensible amb temes de gènere, que arriba a un públic limitat, i el periodisme mainstream, que arriba a la majoria de gent.

Com es pot lluitar EN i DES dels mitjans de comunicació per combatre el masclisme i el racisme en la societat?

Crec que ja s’estan fent coses. És difícil trobar l’equilibri entre posar en el centre el tema del feminisme i incloure veus feministes i no acabar encasellant-nos en què nosaltres parlem de feminisme i de qüestions de gènere i els homes parlen de tota la resta. Quan sorgeix una polèmica com la que està vivint ara Catalunya, t’adones que en diaris on tot i que sí que hi ha una perspectiva de gènere o almenys sensibilitat, gairebé sempre tots els periodistes que cobreixen temes d’actualitat són homes, i les dones cobreixen els temes socials o la quota de gènere. És molt important introduir la temàtica, però no restringir la participació de les dones als temes socials o de gènere. També crec que s’hauria de fer un reequilibri dels temes que es tracten, perquè el feminisme o l’economia feminista no només es tracta de la presència de les dones als mitjans, sinó de posar la reproducció de l’existència i la quotidianitat al centre. A vegades l’agenda dels mitjans ens allunya d’aquest espai i ens porta a una esfera pública que és una esfera molt masculina, del poder de la representació política però no de determinades esferes polítiques més comunitàries, de barri, i altres qüestiones econòmiques com la reproducció de la vida, la corresponsabilitat i altres. Crec que cal reivindicar una major visibilitat d’aquests temes, que no només són temes de dones, però sí que són els temes que tradicionalment s’han associat a les dones.

La periodista Cristina Fallarás diu en un article a La Marea que la idea que l’assassí masclista és un “malalt” o un “monstre” falseja l’anàlisi i impedeix afrontar el masclisme estructural existent, perquè no són monstres, són homes. Quina importància té el llenguatge?

Tot el que té a veure amb violència masclista, en lloc de centrar-se tant en allò extraordinari del fet, caldria que se centrés en el que és estructural, més enllà de les persones i de l’acte en si. Si incidim en què “va ser un atac de bogeria” o que “són uns bèsties” o “uns malalts”, acabem dividint els homes entre violadors, perpetradors, abusadors, i no queda visibilitzat que aquest abús el pot cometre qualsevol home, fins i tot els que es consideren feministes. Totes i tots reproduïm la lògica patriarcal, nosaltres també, però si aconseguim separar les persones dels actes i actituds i microaccions masclistes és més fàcil que les veiem en nosaltres mateixes; en canvi, si s’incideix en el discurs del monstre, és com generar una mena d’espai diferenciat on posem els violents i violadors. Per exemple, i ara diré una cosa polèmica i que no la tinc prou elaborada, amb la campanya #metoo. No es pot barrejar tot amb tot. L’existència de determinades relacions de poder cal tenir-les en compte, en moltes relacions de parella els homes cometen algun tipus d’abús. Per exemple, insistir per tenir relacions sexuals quan l’altra persona no vol i l’altra persona accepta perquè estem dins de l’esquema de la parella. Aleshores, per a mi és important ser capaços de pensar que això és una cosa que cal canviar, que és un abús de poder, però no qualificar tots els homes que han comès aquest abús de poder com a “abusadors”. Perquè això ens incapacita per transformar les conductes i al final acabem barallant-nos i atacant el “tot” de la persona i no els fets concrets.

Per què dius que dir això és polèmic?

Amb campanyes tan massives com el #metoo, hi ha coses que han de passar per la justícia i ja està, però es corre el risc de posar-nos en un debat de “tot o res”. A aquest tipus que ha fet això se l’ha d’excloure totalment i ens hem de carregar tota la seva carrera? O cal defensar-lo amb ungles i dents perquè les que l’han denunciat són unes puritanes histèriques? En alguns casos crec que ni una cosa ni l’altra. Hi ha casos que són claríssims, eh… Però per això dic que és polèmic. Perquè hi ha alguns casos que sí que és del tot justificable apartar-te de la carrera, però hi ha casos que necessiten una condemna social, però no sé si és una mica contraproduent qualificar tota l’existència d’una persona per un acte que al cap i a la fi és reproduir lògiques patriarcals que gairebé tothom reprodueix. Però em sembla més interessant explicar que estem lluitant contra aquestes pràctiques que lluitar contra persones concretes. Que s’ha de lluitar contra elles per vies judicials o per les vies de sempre. Hi ha moltes gradacions… però em preocupa el nivell de confrontació. Crec que en aquests àmbits s’han de mantenir més debats de cara endins que no pas de cara enfora.

Em preocupa una mica que el feminisme es converteixi en el clikbaiting de notícies de celebrities de faràndula dels mitjans

Abans parlàvem de casos com el de Joana Rivas o Diana Quer. Què passa quan les dones, a més, són migrades o racialitzades? És una doble opressió?

Cal posar el focus en aquests temes sigui el cas que sigui. Per exemple, la qüestió de l’accés a la justícia i la discriminació no és el mateix si ets migrant. El tema de Juana Rivas em sembla interessant i crec que no s’ha visibilitzat prou el context de migració i de dependència econòmica. Sembla que tot el debat s’ha fet al marge de les condicions materials de l’existència d’ella. Juana Rivas, en aquest context, treballant en l’empresa del seu marit, en un altre país… No es pot oblidar aquest marc per entendre com va actuar. I això que afecta a Juana Rivas afecta a moltes dones, perquè cada vegada hi ha més relacions internacionals mixtes on la desigualtat econòmica de gènere de tota la vida es veu agreujada quan són les dones les immigrants, per l’absència de xarxes, de vincles i de gent i en termes de criança i maternitat. La soledat d’aquestes dones és molt forta i el seu apoderament per prendre una decisió que tingui a veure amb sortir d’una situació violenta és brutal, perquè no tenen on anar.

A més, el cas de Juana Rivas es va convertir en un espectacle on tothom podia opinar…

És el que passa quan aquests casos surten a l’estiu, com també va passar amb el de la Diana Quer, quan no hi ha res als mitjans. Ho posen a les tertúlies i cadascú deixa anar la seva merda (amb perdó). Primer, que mai s’haurien d’abordar així els casos de violència de gènere, perquè els banalitzen i són qüestions que afecten la vida de les persones i que fan molt de mal a la família… ho converteixen en un temps d’opinió i de discussió quan no són temes d’opinió ni de discussió. S’arriba a tal frivolització que tan aviat parlem d’un partit de futbol com sobre les terrasses a l’estiu, i després parlem una estona sobre si Juana Rivas és bona mare i després debatem una mica sobre si Diana Quer tenia una vida llibertària o no. Aquesta frivolització tan brutal, ja més enllà de les qüestions de gènere, desdibuixa les persones, ens idiotitza i genera una cosa que no té res a veure amb la informació i que no té cap potencial transformador sinó tot el contrari: reprodueix desigualtats i estereotips, coses que ens impedeixen avançar.

Tornant a la interseccionalitat, per què creus que avui dia hi ha lluites que separen raça, classe, gènere?

Això ja donaria per a una entrevista sencera o una conferència, però no per part meva perquè no hi estic tan posada (riu). Crec que per aquí patino, és més percepció personal… Jo sóc espanyola racialitzada, el meu pare és del Sudan. Durant els meus anys d’estudi i iniciació a l’activisme, l’Espanya que coneixem no existia. Era molt més blanca, molt menys intercultural. Els meus paràmetres d’iniciació al pensament crític són bastant europeus i tinc la sensació que aquests debats emergeixen ara per un nou context. La gent descendent d’immigrants ja va sent gran, i es fa preguntes identitàries i no se sent reconeguda. Tal com han demostrat debats dins de la mateixa esquerra, hi ha el risc de com conjugar les lluites per aconseguir un reconeixement amb les lluites redistributives més transversals i universals. Em sembla que és un procés d’aprenentatge i em sembla important donar veu a les persones que estan donant la batalla i reclamant el debat interseccional i de classe i donar-los la paraula no només per parlar d’aquests temes. No pot ser que l’esquerra parli només dels temes d’esquerra, les gitanes dels temes de gitanes i les persones racialitzades de temes de raça. Qualsevol política i demanda de justícia social ha de ser sensible i incorporar les demandes de tots els grups de població.

Igual que hi ha un debat sobre quin ha de ser el paper dels homes en la lluita feminista, quin creus que ha de ser el paper del feminisme blanc en la lluita antiracista?

Crec que té a veure amb els homes en la lluita feminista. Crec que és molt important escoltar i no sortir a la defensiva ni caure en el joc de confrontació. Jo em sento en la frontera, perquè no m’adscric a res. Fins i tot em resulta un problema parlar de “feminisme blanc”. Entenc què implica, però no s’ha de negar que les dones, blanques o no, han estat una classe subalterna durant molts segles. Em resulta un problema perquè mai sé què m’inclou i què no. No m’agrada pensar a quin grup pertanyo. No s’han de desmerèixer les lluites i s’ha de reclamar pensar en la desigualtat, en les diferents realitats no només des de les dones blanques que no tenen problemes que sí que tenen les dones racialitzades, com problemes institucionals de manca d’accés a drets per falta de documentació, o problemes d’exclusió racial a l’hora d’accedir a la feina, que es viuen quotidianament i que marquen l’experiència en la vida. El paper del feminisme blanc és seguir lluitant, no tirar enrere perquè “som menys subalternes que les altres”. Si no, sempre acabem amb la lògica de confrontació, que és poc sumatòria. Em sembla que es pot dissentir, es pot acceptar que algunes dones tenim privilegis i visibilitzar-ho, però no ha de ser paralitzant per lluitar.

És molt important introduir, no restringir la participació de les dones als temes socials o de gènere.

Creus que hi ha feminismes que estan més legitimitats a nivell social que d’altres? Per exemple, el feminisme islàmic.

Crec que des del feminisme europeu sí ens costa apropar-nos a les dones musulmanes, ja no et dic a les feministes. Qualsevol persona que lluiti per la igualtat entre homes i dones és feminista i punt; sigui musulmana, cristiana, jueva o mormona. Em preocupa una mica que totes les mirades que posem sobre dones que vénen del món musulmà, independentment de com siguin de creients o de la seva classe social, de si són universitàries o camperoles o viuen a la ciutat o al camp, o són de Marroc, d’Egipte o de Jordània, es vegin sempre mediatitzades per l’Islam. Com si l’Islam fos un tret principal pel qual hem de filtrar qualsevol tipus d’opinió que ve d’una dona que procedeix d’aquest àmbit, com si fos el mateix una francesa d’origen magrebí musulmana que estudia a la Sorbona que l’opinió d’una noia de barri d’un suburbi d’Egipte. Avançaríem molt si penséssim menys en això i poguéssim mirar més enllà. Hi ha una pluralitat de veus infinites entre les dones musulmanes.

Clar, una característica de la islamofòbia és considerar l’Islam un bloc compacte…

Clar. I després acaba esborrant els debats interns de les dones d’origen islàmic. Hi ha dones que són musulmanes que són feministes, però estan en contra del feminisme islàmic perquè entenen que l’Islam és la seva religió i és una qüestió privada i va per una altra banda, no entenen que s’hagi de posar en el mateix pack. Són debats interessants dins d’aquest món, però quan es mira des d’Occident sempre s’acaba desvirtuant, perquè l’Islam esdevé punt de referència central i tota la resta és secundari.

Fotos: Paula Salvatella

Autor/Autora

Natàlia Martí / Júlia Brosa
Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top