Entrevista a Marc Andreu (Periodista i historiador) Revisat per Revista Treball a . “El model Barcelona és obra de la FAVB; la marca Barcelona, no.” [divide] Marc Andreu Periodista i historiador [divide] Coneix molt bé la seva ciutat, com a per “El model Barcelona és obra de la FAVB; la marca Barcelona, no.” [divide] Marc Andreu Periodista i historiador [divide] Coneix molt bé la seva ciutat, com a per Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Entrevista a Marc Andreu (Periodista i historiador)

Entrevista a Marc Andreu (Periodista i historiador)

Entrevista a Marc Andreu (Periodista i historiador)

El model Barcelona és obra de la FAVB; la marca Barcelona, no.

Marc Andreu
Periodista i historiador

Coneix molt bé la seva ciutat, com a periodista, com a historiador i perquè l’ha viscut, com a veí i com a activista, i l’ha estudiat en la seva etapa més recent, posant el focus en els moviments socials i molt especialment en un d’aquells actors claus, imprescindible però sovint oblidat, per entendre el que ha passat a Barcelona en els darrers 50 anys: el moviment veïnal. I així se li ha reconegut aquest febrer amb el Premi Agustí Duran i Sanpere d’Història de Barcelona pel seu llibre Barris, veïns i democràcia.  Codirigeix la revista Carrer, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i col·labora en el diari El País, en les revistes L’Avenç i Sàpiens i en el digital Crític.

En què és especial el moviment veïnal de Barcelona?
És l’avantguarda dels moviments socials urbans en els anys 60-70. Amb això no dic que no hi hagi moviments urbans en altres llocs. Però Barcelona va un pas per endavant. Es produeix una confluència de militants veïnals, obrers, sindicalistes, cristians, antifranquistes, intel·lectuals, professionals… que amb aquesta densitat no es dóna a altres llocs, i fa una mica de guia de la resta del moviment veïnal.

La FAVB acaba convertint-se en un interlocutor privilegiat, quasi en un poder fàctic, encara en el franquisme.
Sí, sí, es converteix en un poder fàctic. Entre els anys 1974-76 la FAVB marca l’agenda política i social a la ciutat. Una cosa molt evident: cap altra ciutat de l’Estat pot atribuir a la lluita antifranquista la destitució de fins a tres alcaldes franquistes: Porcioles (1973), Massó (1975) i Viola (1976). El primer i el tercer són destituïts directament per pressió del moviment veïnal, i el segon pel “búnker”, per considerar que és massa permissiu amb el moviment veïnal. I finalment marcarà l’agenda social i política del darrer alcalde franquista, Socias Humbert. Això no passarà enlloc més.

El moviment veïnal de Barcelona és l’avantguarda dels moviments socials urbans als anys 70.

I curiosament, quan arriben les esquerres al govern, la FAVB comença a ser desplaçada.
Canvia perquè, d’una banda, els partits d’esquerres consideren que amb l’arribada de la democràcia és el moment de la democràcia partidista. A banda, es coapten militants, els quadres passen a l’administració, els governs assumeixen part de les seves reivindicacions…
Ara bé –i aquí Barcelona torna a ser diferent de la resta de l’Estat–, les “persianes” del moviment veïnal es mantenen obertes com no passa enlloc més. En bona mesura, perquè un nucli d’activistes del moviment veïnal decideixen quedar-se aquí.
I això permet que a finals del 90 hi hagi una reconnexió amb moviments crítics urbans nous.

I això ens porta fins avui. Quin és actualment el projecte de Barcelona que cal construir des de les AAVV?
Aleshores, a la Transició, l’objectiu era un model de ciutat democràtica; si no revolucionària, sí socialitzant que superés la Barcelona de Porcioles. I el percentatge d’èxit és molt elevat, la veritat. Però que també s’ha descafeïnat i desvirtuat.
Ara torna a plantejar-se un nou model de ciutat que superi el de la Barcelona olímpica, i mercantilitzat en excés.
Però a la vegada, bona part de les lluites urbanes actuals són de resistència, de conservació dels drets socials guanyats en aquell moment: per l’escola pública, en defensa de la salut pública, pel dret a l’habitatge…

Barris_Veins_DemocraciaAvui està molt qüestionada la marca Barcelona. Però no és en part obra també del moviment veïnal, això?
La marca Barcelona, no, el model Barcelona, sí. Perquè el model Barcelona és, partint del model de ciutat no democràtica i especulativa del Porcioles, el que vol imposar allò públic sobre allò privat, però posant els agents privats a participar en la construcció de la ciutat a partir de l’agenda marcada pel públic.
A partir d’un cert moment –Montalban diu que el 86, amb la designació com a ciutat olímpica, o al 92, després dels JJOO, o al 2004 amb el Fòrum… tant se val a partir de quan– , es produeix un punt d’inflexió, el model Barcelona canvia i passa a ser marca, i qui té el timó ja no és allò públic sinó allò privat, que és qui marca les prioritats.
I en això, el moviment veïnal ja no s’hi reconeix, i ho critica.
En conseqüència, el moviment fa bandera de buscar un altre model de ciutat.

Tanmateix, el cas és que les AAVV tampoc no s’han escapat de certes crítiques d’alguns d’aquests nous moviments socials.
Certament, la vitalitat de les AAVV va per barris, i tampoc no s’han escapat de pràctiques clientelars, o algunes no han sabut renovar-se…
Tot i així, hi ha hagut renovació i capacitat de treballar en xarxa amb noves realitats associatives. Pensem que als 70 les AAVV eren el melic del moviment associatiu, i 40 anys després no és així, són un actor més d’una xarxa molt més plural i diversa. Hi ha moviments veïnals que han sabut adaptar-s’hi.
D’altra banda, el nivell de compromís i la constància dins del moviment veïnal és molt elevada. I això et permet tenir una perspectiva històrica, un relat sobre la ciutat, una capacitat d’anàlisi i acció molt més important que moviments i plataformes que surten avui però que poden desaparèixer en 2 o 3 anys.

El moviment veïnal aporta memòria, coneixement i actius sense els quals no hi ha capacitat transformadora.

I què hi ha de la relació amb els moviments polítics?
El moviment veïnal mai no ha estat cap corretja de transmissió de cap força política. És veritat que el PSUC era la que tenia més presència en el moviment veïnal. Però fins i tot en els moments més àlgids, segons el cens de l’Anna Alabart, entre els socis i fins i tot entre els membres de Junta, la majoria era gent no afiliada.
I ha sabut mantenir, tant als anys 70 com actualment, la independència i la capacitat de crítica cap als partits.
És cert que dins de Barcelona en Comú hi ha gent que prové del moviment veïnal. Però la gent és capaç de separar la doble militància. I ens ajuda a entendre certes coses. Per això és capaç de mantenir la crítica dura als governs d’esquerres, sense que això impliqui no reconèixer quan fan coses positives.

I parlant de relacions, i la relació entre moviment veïnal i catalanisme?
El moviment veïnal hi té un paper clau, en inserir en el context nacional de Catalunya tota la immigració que ens arriba. I es fa del bracet de totes les reivindicacions socials. Per això entra en contacte amb Òmnium Cultural, per reivindicar el català a les escoles, i qui realment ho implementa als barris és la FAVB.
Quan el febrer del 1976 ve el rei en la seva primera visita com a Cap d’Estat, la FAVB fa un manifest on planteja les seves prioritats, i demana explícitament el dret d’autodeterminació, el dret a decidir.
En el moment actual, el moviment veïnal és qui ha sabut treballar amb la nova immigració als barris; no en solitari, però si no hem tingut banlieu com a França ha estat gràcies al teixit associatiu, també a les AAVV: tancades d’immigrants, reivindicacions de papers per a tothom…

Com veus el futur del moviment veïnal?
Té futur, en tant que té aquesta memòria històrica i aquesta capacitat d’interpretar la ciutat i els barris amb una perspectiva interdisciplinar que no tenen altres agents o moviments.
Alhora, ha de saber adaptar-se als moments històrics i treballar en xarxa amb altres realitats; aportar el seu coneixement a unes realitats associatives més noves, que no han d’oblidar, al seu torn, que hi ha memòria i coneixement i actius sense els quals no hi ha capacitat transformadora.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top