Entrevista a Josep Fontana i Lázaro Revisat per Revista Treball a . Josep Fontana i Lázaro Historiador i professor emèrit de la UPF Nascut el 1931, va patir les bombes de la Guerra Civil en una zona sensible com la plaça Sant Ja Josep Fontana i Lázaro Historiador i professor emèrit de la UPF Nascut el 1931, va patir les bombes de la Guerra Civil en una zona sensible com la plaça Sant Ja Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » Entrevista a Josep Fontana i Lázaro

Entrevista a Josep Fontana i Lázaro

Entrevista a Josep Fontana i Lázaro

Josep Fontana i Lázaro
Historiador i professor emèrit de la UPF

Nascut el 1931, va patir les bombes de la Guerra Civil en una zona sensible com la plaça Sant Jaume. A partir de 1939, es va traslladar al barri del Poble Sec, en el qual hi continua vivint ara, més de 80 anys després. Va ser alumne de Vicens Vives i Ferran Soldevila i és un dels historiadors catalans de més prestigi.
Després de publicar, el 2011, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, una obra de referència, enguany ha editat El futuro es un país extraño, en què analitza els orígens històrics de la crisi i les seves conseqüències socials.

“Perquè la gent surti al carrer per canviar les coses, cal que estigui conscienciada”

Més de dos dècades després de Thatcher i Reagan i de cinc anys de crisi econòmica greu i retallades, perquè l’esquerra no ha aconseguit erigir-se en alternativa?
No ho ha aconseguit per vàries raons. Primer, els sindicats van començar a ser desmuntats al mateix temps que es muntava tota aquesta operació. Des de l’època de Reagan i Thatcher, els sindicats van ser perseguits i reduïts a la seva mínima expressió.
Els sindicats han estat atacats i debilitats, i l’esquerra té la capacitat de mobilització que té. En aquest país, als anys 30, el PSOE era l’esquerra; als EUA, a l’època per exemple dels 60, el partit demòcrata era l’esquerra. Ara, aquestes forces òbviament han fet una deriva cap a la dreta i l’esquerra encara existent no ha tingut capacitat per mobilitzar la gent.

En el seu darrer llibre, vostè planteja que la gran ofensiva del poder econòmic es produeix perquè han perdut la por a les classes populars. Què cal fer perquè la por canviï de bàndol?
Cal, com a mínim obligar-lo, a negociar i pactar, que és el que, de fet, han fet els partits d’esquerra durant tota la història, excepte ara.
Cal aconseguir un nou tipus de mobilització col·lectiva que pugui semblar que es planteja com una amenaça. I aquí és on el paper de l’esquerra seria fonamental perquè aquesta amenaça existeixi. Cal una proposta alternativa que pugui arribar a semblar que és seriosa i que la gent la pot assumir i que pot conduir a canviar la situació. En aquests moments, que jo sàpiga, això no existeix. Hi ha capacitats aïllades de protesta, per ara. Són malestars puntals, com els de les preferents o els desnonaments.
Mentre no s’aconsegueixi estendre la consciència que hi ha un problema comú i que aquests problemes sorgeixen de la mateixa font, no és possible que hi hagi un canvi.

L’independentisme és un indicador d’un malestar social profund.

¿Quin paper té el jovent en aquest procés, de cara a poder canviar les regles de joc del sistema capitalista actual? Quina incidència hi poden tenir les xarxes socials?
Les xarxes socials i Internet tenen una capacitat mobilitzadora considerable, però dubto que tinguin una capacitat conscienciadora considerable. Serveixen per difondre informació, la qual cosa és positiva, però sobretot tenen la capacitat de fer una crida i mobilitzar la gent i posar-la al carrer, i això és molt important; però, perquè aquesta gent surti al carrer amb alguna finalitat que tingui conseqüències, cal que prèviament aquestes persones estiguin conscienciades.

Com interpreta l’augment de l’independentisme en l’actual context?
La independència em sembla un ideal totalment lícit a llarg termini, però no és quelcom que es pugui aconseguir fàcilment. No es coneixen casos reals d’independència sense guerres d’independència.
Darrere de l’independentisme, més que una aspiració política puntual hi ha la idea d’un trencament total, de “canviem-ho tot”. I algú hauria de trobar un equivalent a una idea força com aquesta, que es veu que atreu la gent jove, per mobilitzar-los. El discurs que utilitza actualment l’esquerra sembla integrat dins del sistema, resignat a viure dins del sistema i, per tant, no té aquesta capacitat de crida.
Cal entendre què hi ha al carrer i reconvertir aquesta capacitat de mobilització en alguna cosa més, adaptant el discurs perquè la gent entengui que hi ha problemes globals que requereixen canvis globals.
L’esquerra ha d’entendre, en aquest contex,t que la idea d’anar en contra per sistema és equivocada. I si no, ja veurem com li anirà en les pròximes eleccions al PSC, que està desfet. Ha de tenir clar que l’independentisme és un indicador d’aquest malestar social profund, tot defugint el truc utilitzat majoritàriament de voler fer creure a la gent que aquest objectiu es pot aconseguir a curt termini.
L’esquerra no pot posar-se en contra del dret a decidir, està completament justificat. Després vindrà la resta, que és un tema força més complicat.

Les xarxes socials tenen capacitat mobilitzadora, però dubto que tinguin capacitat conscienciadora

La darrera Assemblea Nacional d’ICV va acabar amb un missatge molt clar: junts, juntes, podem canviar-ho tot. Dins i fora d’ICV s’està parlant molt de la necessitat d’unitat i confluència dins de l’espai de l’esquerra. Com veu aquestes iniciatives?
Necessari, possiblement sí. Positiu, és obvi que sí. Possible, depèn d’amb quines condicions es planteja i si hi ha efectivament la capacitat d’un programa mínim amb suport. Però, perquè això es produeixi cal,  primer, que hi hagi uns objectius molt clars compartits. I segon, que no sigui, com malauradament acostumen a ser les propostes dels partits, senzillament propostes.

Autor/Autora

Avatar
Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top